01.01.2024 - 21:40
Aquest any nou que comença fa tot l’efecte que serà dur. Als Països Catalans, a la Unió Europea i Europa i al món. M’agradaria que no fos així i poder-vos felicitar l’entrada de l’any, simplement. Però tots els senyals que llegim són que s’acosten setmanes i mesos molt complicats. De manera que coratge, a partir del primer minut, i espavilem-nos.
No sé si cal explicar-ho, però que ens espere un any dur no vol dir que haja de ser un any negatiu o perdut, un any en què solament puguem anar endarrere. Ben al contrari. Crec que, precisament, la seua duresa ens obligarà a tots a reaccionar. A deixar-nos estar de lamentacions. Ens obligarà, per tant, a fer passos endavant.
Als Països Catalans el 2024 serà un any, clarament, definitori. A tot arreu.
A Catalunya Nord, la Franja, les Illes i el País Valencià, l’extrema dreta premerà l’accelerador en la seua política de provar d’anorrear qualsevol mostra de catalanitat i imposar una espanyolització, o un afrancesament, ferotge. La reacció de la societat civil –que ja s’apunta molt clarament a les Illes arran de l’atac a l’escola– ha de ser contundent. I igual com ho va fer en el seu moment la Primavera Valenciana, ha d’assentar les bases d’un canvi polític que ara no es podrà conformar amb governs tímids com els del Botànic –que ja s’ha vist fins a quin punt no tenien l’ambició nacional i col·lectiva necessària per a apoderar la ciutadania per resistir el feixisme.
De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, la catalanitat és la barrera més contundent i clara que tenim contra l’autoritarisme, de manera que dreçar-la i alçar-la, i enfrontar-la contra els Aliot o les Prohens és una tasca indefugible.
Al Principat, mentrestant, l’amnistia i les negociacions amb el govern espanyol marcaran sobretot la primera part de l’any. I ja podem estar segurs que res no serà fàcil. Veurem parar trampes a gairebé tothom, hi haurà un Vietnam jurídic que es resistirà a aplicar la llei i caldrà guanyar-se cada victòria, cada pas.
Si torna el president Puigdemont –perquè hem de saber que faran tot allò que siga possible perquè no torne–, és evident que marcarà un abans i un després que ens relligarà amb el Primer d’Octubre. Però també cal tenir en compte que viurem en un estat d’excitació pre-electoral que farà difícil de recuperar cap consens. Aquest serà l’últim any del president Aragonès a palau –la legislatura vinent no té cap possibilitat de repetir en el càrrec– i dins ERC creixerà una gran disputa de fons que acabarà tenint noms i cares: si després seu caldrà optar per un nou govern independentista o per un tripartit d’esquerres. Amb l’expectativa afegida, a més, de saber si les diverses operacions que proven de crear un quart espai electoral aconseguiran de reeixir o no.
Aquests dotze mesos que vénen seran els decisius per a llista cívica de l’ANC i per a les altres possibles noves candidatures. Després d’haver-ne parlat i especulat molt, ara ja és caixa o faixa. No hi ha més temps.
A Andorra, finalment, l’any serà marcat per l’horitzó del referèndum sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea, tan decisiu sobre el futur del nostre únic estat i tan controvertit alhora.
El 2024 que acaba de començar serà també un any molt difícil per a Europa. Al juny, les eleccions al Parlament Europeu evidenciaran l’auge de l’extrema dreta com no s’havia vist mai d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial. I propiciaran un acostament perillós de la dreta democràtica als postulats i aliances dels ultres.
Tot plegat, emmarcat en un context en què la guerra d’Ucraïna –després del decebedor 2023– haurà d’encaminar-se cap a una solució. Dotze mesos més d’empat en el front seran molt difícils de gestionar i, si acaben passant, deixaran molt tocada la Unió Europea i occident en general.
I, al món, la guerra de Gaza continuarà essent una ferida oberta. Amb tantes víctimes civils que patiran un càstig que no mereixen de cap manera. La reacció desproporcionada d’Israel a l’atac d’Hamàs porta l’opinió pública mundial a un clima de crispació amb pocs precedents històrics. Però si a tot plegat hi afegim la internacionalització del conflicte, que pot passar en qualsevol moment, o l’emergència de noves crisis –com ara un possible atac de la Xina a Taiwan en cas de victòria dels independentistes a les eleccions del propvinent dia 13– aleshores viurem en l’any més perillós que haurà vist el planeta d’ençà de la caiguda del mur de Berlín.
I com que tot pot empitjorar, apunteu-vos a partir d’ara aquesta data: 5 de novembre de 2024. Perquè, si res no ho evita, Donald Trump aquell dia pot tornar a la presidència dels Estats Units, i això sí que seria una catàstrofe mundial. No solament pel que significa en termes democràtics que un colpista siga revalidat pel seu propi poble, sinó pel que implicaria de tancament i consolidació del cercle de l’autoritarisme mundial, amb Putin i Xi, amb Modi i Milei, amb Netanyahu i Erdogan, i tots els altres.
És en vista de tot això que avui us oferim aquesta entrevista a l’historiador i divulgador britànic Simon Sebag Montefiori, en què ens explica que, en realitat, això que passa, això que vivim, és el retorn a una “normalitat” que pensàvem que havíem superat: el retorn a la manera tradicional d’adquirir i exercir el poder basada en la força com a únic argument –una realitat que nosaltres mateixos vam constatar en la reacció espanyola el 2017, però que no vam saber encaixar en un context general que avui es veu clar.
És possible que un panorama com aquest que descric desperte en alguns lectors més por que no pas entusiasme. Ho entenc, però demane de no oblidar allò que ens va ensenyar Albert Camus, en el sentit que, la por, també és una tècnica. I que, per tant, és convenient de considerar-la (saber que existeix i que en tenim), analitzar-la (per entendre com funciona i ens afecta) i veure que té remei (és possible, necessari i aconsellable derrotar-la).
Espavilem-nos, doncs.
PS1. M’agradaria d’intentar una cosa, que no sé si funcionarà, però que voldria provar. Aquests dies he rebut missatges de molta gent, arran dels editorials de la setmana passada, en què m’expliqueu accions, convocatòries, organitzacions, grups que feu per combatre des de la base aquest desencant i aquesta crispació entre nosaltres que fa tant de mal. I he pensat que estaria bé de destacar tanta feina i oferir-la al conjunt del país, com a exemple i suggeriment o per qui vulga coordinar-se.
De manera que us propose el següent. Si feu alguna iniciativa remarcable, per petita que siga, us demane que m’escrigueu un correu a director@vilaweb.cat, en què me l’expliqueu de la manera més objectiva possible i hi afegiu un correu de contacte que es puga fer públic. I jo aniria explicant-les i donant-les a conèixer –amb el benentès que haureu d’entendre que no puc estar obligat a explicar-les totes i que tindré un cert dret de tria, per discriminar allò que em sembla que encaixa més en la idea que propose. Podeu començar avui mateix.
PS2. El 2023 VilaWeb ha arribat a la xifra de 25.000 subscriptors, que no fa pas tant era un somni. Però ara hem de començar a lluitar per arribar als 30.000, i per això torne a apel·lar a la vostra generositat. Si voleu, i podeu, per favor ajudeu VilaWeb i aneu en aquesta pàgina.
