Espa… què?

D’acord, el títol és una mica exagerat. No deu haver-hi ningú, al continent europeu, que ignori el nom d’Espanya. D’acord. M’he vist gairebé forçat, però, a titular així aquesta crònica després d’haver realitzat un experiment: seguir els deu últims dies de campanya electoral espanyola exclusivament a través de les pàgines digitals dels diaris francesos de més prestigi. He escrit aquest article, voluntàriament, abans de saber els resultats, de manera que s’emmarqui estrictament en el temps que precedeix l’anunci del primer escrutini. O sigui que no hi cerqueu cap ressenya dels comentaris sobre qui ha guanyat i qui ha perdut. És clar que, aquests últims dies, he hagut de fer una excepció per seguir amb VilaWeb el fulletó dels atemptats contra la democràcia de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso. Però, lleixant a part aquests dos trobadors de pa sucat amb odi, m’he limitat a saber què passava aquests últims dies de campanya electoral a través del que en deien a París. I no en deien, gairebé, res.

Evidentment, el Brexit i l’Eurocopa, com a principals esdeveniments europeus de la setmana, han situat en un terme més llunyà una gran quantitat de notícies. Però us asseguro que, tractant-se del cinquè país més poblat de la Unió Europea (mentre el Regne Unit hi romangui) i de la quarta economia de la zona euro (mentre Catalunya romangui a Espanya), esperava poder conèixer amb més precisió l’evolució de la campanya. Els periodistes francesos, però, semblaven seguir aquesta campanya fil per mandra, posant en cruel evidència la indiferència francesa davant del destí immediat d’Espanya. Recordeu el frenesí mediàtic europeu en el  moment de les eleccions a Grècia, davant del fet que l’esquerrà Alexis Tsipras pogués esdevenir primer ministre? I les múltiples i abrandades abraçades entre el mateix Tsipras i Pablo Iglesias, que escenificaven una mena de possible nova internacional de la justícia social? Que tristament lluny i desdibuixades semblen, avui, aquestes imatges. Si bé tots els periodistes han anat explicant que Podem podia superar el PSOE i que els dos partits junts podrien vorejar la majoria absoluta i, doncs, potser, formar un govern de coalició, l’eventual accessió al poder de Pablo Iglesias haurà aixecat un interès estrictament estètic, de pentinats i vestidures. En cap anàlisi de diari seriós no hauré trobat que cap periodista evoqués la possibilitat d’un capgirell polític real i concret a Espanya en cas que Iglesias esdevingués president del govern. Res de res sobre algun canvi que no s’atura.

Per la resta de líders, la intercanviabilitat era encara més evident. Rajoy o Sánchez. Sánchez o Rajoy. Semblava que la capacitat d’anàlisi dels periodistes es limités a llegir els sondatges, sense necessitat d’evocar gairebé mai les diferències programàtiques dels dos candidats, o deixant entendre clarament que aquestes diferències eren purament cosmètiques. I, pel que fa a Albert Rivera, la seva no-existència haurà estat gairebé humiliant. És clar, la premsa francesa ha demostrat un enorme desconeixement del que és realment Ciutadans, ja que amb una unanimitat gairebé fascinant qualifica aquesta formació de ‘partit de centre-dreta’, palesant així que ignora les seves votacions al Parlament de Catalunya. I potser perquè un partit de ‘centre-dreta’ deu semblar per essència bastant insípid, Albert Rivera haurà estat, per la premsa francesa, un actor invisible i inconsistent d’aquesta campanya. Un comparsa.

I res més. De debò, Espanya interessa poc, si més no a França, si més no en aquest juny del 2016. Pot semblar injust o merescut, però és així. En dono fe.