Un any després de l’esfondrament de Badalona: veïns sense casa ni finançament per a les reformes

El matí del 6 de febrer de 2024, un bloc de cinc plantes del carrer del Canigó de Badalona es va esfondrar, i això va ocasionar una reacció en cadena que va afectar totes les plantes del pis i va matar els veïns que en aquell moment eren als menjadors de casa seva. Van ser tres víctimes mortals, però hi ha el convenciment que n’haurien pogut ser moltes més si, per exemple, el desastre hagués passat al vespre o en una altra hora que els veïns solen ser a casa. L’edifici va quedar inhabitable, i ràpidament es va detectar deficiències importants a tota una illa de cases, divuit blocs en total. En setze blocs, s’hi van fer apuntalaments d’urgència perquè els veïns hi poguessin continuar vivint, però les famílies del número 9 del carrer del Canigó –el que es va esfondrar– i del número 7 –que tenia una esquerda molt important i va ser desallotjat per precaució– fa un any que viuen fora de casa perquè els blocs són inhabitables. La situació és extrema perquè els veïns són els qui han de pagar les reformes integrals. Això fa que, ara com ara, hi hagi una paràlisi, però caldria resoldre les deficiències com més aviat millor, també a la resta de blocs afectats.

Tots els edificis són d’una promoció construïda entre el 1959 i el 1960, durant el gran creixement demogràfic de Badalona, de més d’un 100% en quinze anys. No tots els edificis són iguals, però comparteixen característiques, com ara, els forjats de ceràmica armada, sense ferro ni bigues de suport. No és que l’esfondrament del número 9 del carrer del Canigó hagués causat de retruc les altres afectacions, sinó que va aixecar la llebre i va fer saltar l’alarma d’unes esquerdes que ja hi eren. Encara ara, un any després de l’esfondrament, no se sap el motiu pel qual l’edifici es va esfondrar. Inicialment, va circular la idea que el veí de l’àtic havia estat acumulant runa d’una reforma a terra fins que va cedir i va causar la cascada als pisos inferiors. Tanmateix, el jutjat d’instrucció 1 de Badalona, que investiga el cas, no ha fet públic cap a on orienta el cas ni ha citat com a investigat cap veí.

“Al principi van venir moltes autoritats, però ara ens sentim sols”, deia aquesta setmana a l’ACN David Enri, veí del número 7, desallotjat d’aleshores ençà. Aquest estiu, l’Ajuntament de Badalona va lliurar als veïns dels blocs 7 i 9 els projectes de reforç estructural de l’edifici perquè les encarreguessin a empreses constructores, però l’alt cost ha fet que encara no hagin pogut moure fitxa. Estan pressupostats en 340.000 euros per al número 7, i 390.000 per al 9, un cost que han d’assumir íntegrament els veïns. “La situació és molt complicada. És un barri de treballadors, d’obrers, i necessitem una mica d’ajuda per a poder tornar a casa un any després”, diu Enri. Els veïns han calculat que cada família ha d’aportar entre 20.000 i 25.000 euros, i és imprescindible que tots els veïns hi posin la seva part. És per això que demanen un cop de mà a les administracions perquè els ajudin a pagar. Però l’ajuntament diu que ells ja s’han gastat vora un milió d’euros, incloent-hi inspeccions, apuntalaments, redacció de projectes i assessorament jurídic, i demana a la Generalitat que s’hi impliqui. El Departament de Territori, que té les competències d’habitatge, no els dóna subvencions, però treballa amb l’Institut Català de Finances (ICF) per veure si poden concedir algun tipus de crèdit tou.

Segons que va explicar dimecres la consellera de Territori, Sílvia Paneque, l’ICF estudia com destinar un producte de crèdit a les comunitats de propietaris, però encara no han trobat la fórmula. “Si es confirma que es pot articular un mecanisme de finançament adequat, es donarà a conèixer públicament”, va dir. Els veïns tampoc no poden accedir als fons Next Generation, perquè, segons l’ajuntament, caldria que, a més de la reforma necessària, en fessin més a les finestres i la façana per a afavorir l’eficiència energètica de l’edifici, cosa que calculen que encariria la reforma d’un 30%. Tampoc no tenen oberta la porta del finançament privat, perquè les entitats financeres que han consultat no hi estan interessades. En resum, ara com ara, els veïns no tenen cap ajut per a encarar unes reformes que són urgents. “Cada veí té una realitat diferent i els problemes són diversos, però la necessitat és la mateixa: que alguna administració, sigui l’ajuntament, la Generalitat o qualsevol altra, ens ajudi a trobar una solució. Ells coneixen millor aquestes qüestions i poden facilitar un camí per a fer-ho possible”, insisteix Enri.

Actualment, segons que va explicar el tinent batlle de Badalona Daniel Gràcia, hi ha trenta-set famílies desallotjades, de les quals nou viuen en habitatges cedits per l’ajuntament.

La desesperança s’estén a tota l’illa de cases

Els blocs 7 i 9 del carrer del Canigó són els més afectats, però calen reformes a tots els edificis dels carrers del Canigó i d’Ausiàs Marc, i a alguns del carrer de Llefià, on les lesions estructurals són menors. En total, hi ha més de 400 habitatges que encara estan apuntalats i que també necessiten reformes immediates per a garantir-ne l’estructura. Fins ara, segons que va dir Gràcia, l’ajuntament ha lliurat els projectes de reforma de setze edificis i tan sols en queden pendents els dels números 109 i 111 del carrer del Canigó, que fan cantonada amb el carrer de Ramon Llull i, per tant, tenen una estructura diferent.

“Les obres s’han de fer de manera immediata, no són actuacions que es puguin ajornar anys”, va remarcar Gràcia, que feia una crida pública a les altres administracions perquè trobessin una manera de finançar-ho, tot i que, a parer seu, cal que l’ICF obri una línia de crèdit tou.

Malgrat que aquests altres blocs van ser desallotjats, la sensació d’inseguretat ha fet que algunes famílies se n’hagin anat i hagin cercat un altre indret on viure. Una veïna d’aquests altres blocs, que demana de quedar al marge de tot plegat, explica que “les esquerdes no van aparèixer només als edificis”, sinó que també hi ha hagut tensió entre els veïns mateixos.

El pis de David Enri, un quart pis del número 7 del carrer del Canigó, era on vivien els seus sogres, de 80 i 83 anys, que d’ençà del desallotjament han de viure a cavall de casa dels dos fills: “Quinze dies a casa meva, i quinze dies a casa del meu cunyat. Fa un any que vivim així i no és gens fàcil. Ara, a més, la meva sogra està ingressada a l’hospital i el meu sogre està sol, anant d’una casa a una altra amb maletes. És una situació molt difícil i sense gaire ajuda.”