Memorial a l’escultor desconegut

El 27 de setembre de 1923 va ser un dia assenyalat en la història de Gibraltar. El nou governador de la plaça, el general Sir Charles Monro, hi va inaugurar un monument erigit a l’esplanada de Line Wall, just darrere del Consell Municipal i de cara a la mar, en honor als caiguts per la Gran Bretanya durant la Primera Guerra Mundial. El Gibraltar War Memorial, impulsat gràcies a una subscripció popular que va arribar a recollir 1.700 lliures, és coronat per una escultura de dos soldats a mida real, feta amb marbre importat expressament de Carrara, sobre els quals oneja la Union Jack. A la base de l’alt pedestal, a més del nom dels tretze gibraltarencs que van perdre la vida en aquell conflicte, hi apareix en una cantonada el de l’escultor: Piquet Catoli.

Del barceloní Josep Piquet i Catulí, el seu veritable nom, la notícia més extensa que se’n podia trobar fins ara amb una certa facilitat era el breu paràgraf que li va dedicar el Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, desde la época romana hasta nuestros días, de l’any 1953:

‘Piquet Catulí, Josep. Escultor del segle XIX-XX de Barcelona. Va cursar a l’Escola de Belles Arts, on fou deixeble de Rosendo Nobas, qui el va pensionar. A l’Exposició de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1891 presentà els busts Carnaval, Manola i San Francisco i l’escultura de guix La Oración. A la Nacional de 1901 li fou concedida la tercera medalla pel seu grup Idilio. A la de 1904 presentà Santa Magdalena, també en guix, i el motiu decoratiu San Miguel.’

Tot i ser inconcreta i incompleta, aquesta ressenya biogràfica és, de fet, l’ampliació de la referència encara més resumida a l’escultor que apareix al volum 44 de l’Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana d’Espasa Calpe, de l’any 1921. Amb aquesta escassa informació disponible com a punt de partida, i la gran curiositat generada per la vinculació d’un artista català del tombant de segle amb un dels monuments més cèntrics i homenatjats de Gibraltar, es feia necessari estirar tots els caps possibles per descobrir el màxim nombre de detalls de la seva vida. Començant per la data de naixement: al llibre de registres 3 de Barcelona, del 1869, consta amb el número 3.716 José Piquet Catulí, nascut el 19 de juliol a les quatre del matí al carrer de la Creu Coberta, 161. La mateixa partida ens revela el nom dels seus pares: José Piquet y Llubañy, fuster de quaranta-tres anys i natural de Sant Just Desvern, i Maria Catulí y Vidals, barcelonina de trenta-tres anys. Així com la família materna provenia de Reus i Vinyols del Camp, la línia paterna formava part d’una nissaga santjustenca amb arrels al poble des del final del segle XVIII. Sis dies després del naixement, el futur escultor va ser batejat a la parròquia del Sant Àngel Custodi d’Hostafrancs amb els noms de Josep, Joan i Jaume.

Una ‘grossa afició’ per l’art

De la seva infantesa i escolarització primerenca, només en sabem que ‘mostrá desde noy sa grossa afició [artística], que notá y feu observar á sa familia el mestre d’estudi d’en Piquet’. Durant la dècada de 1880, precisament, ja va entrar al taller del reconegut orfebre i escultor Rossend Nobas (1841-1891) i va començar a signar els primers busts. En poc temps, sembla, ‘el deixeple’s convertí en mestre, mostrant sos coneixements [de dibuix] en l’escola que’n Joseph Badia dirigeix á Sans’. I a la dècada de 1890 ja el trobem vinculat a l’Acadèmia de Belles Arts, on va seguir estudis reglats de 1894 a 1897. Prèviament a matricular-s’hi, entre els anys 1890 i 1893, sabem que ja hi havia treballat de model viu en les assignatures d’acoloriment, dibuix i escultura. Segons les dades dels llibres de matrícula d’arts aplicades de la Llotja i de l’arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, el 1894 el jove Piquet ja s’havia matriculat als ensenyaments superiors de pintura, escultura i gravat de l’Escola de Belles Arts, i els cursos 1895-96 i 1896-97 constava com a estudiant dels ensenyaments d’arts aplicades. En tots els casos apareixia domiciliat al carrer de l’Àguila, 22, del seu Hostafrancs natal.

D’exposició a exposició

Cal destacar que, en paral·lel als estudis, durant aquest mateix tram final del segle XIX la seva producció escultòrica es va multiplicar. La consulta del Repertori d’Exposicions Col·lectives d’Art a Catalunya revela la seva participació en nombroses exposicions d’art els anys 1891, 1892, 1893, 1894 i 1898, com a mínim. A la primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1891, que va tenir lloc al Palau de Belles Arts, hi va presentar per exemple els busts Carnaval, Manola i San Francisco, a més de l’escultura de guix La oración. L’estiu següent, en ocasió de la inauguració de l’enllaç ferroviari entre Sant Feliu de Guíxols i Girona, va ser un dels artistes convidats a aportar obres per a l’Exposició de Belles Arts commemorativa que es va fer, del 3 de juliol al 15 d’agost del 1892, als jardins de les senyores Ferrer i Casas de la població costanera. ‘La nau, ben espaiosa, constava de dos pisos, on es van distribuir per ser exposades 474 obres d’art, segons les seccions següents: pintura i dibuix; escultura, fotografia, treballs de suro i diversos objectes, i arqueologia. Les obres de la primera secció eren pintures a l’oli i dibuixos de Barcelona i Sevilla, i de pintors afeccionats de Sant Feliu, Girona, Olot, etc. […] Quant a la segona secció, d’escultura, van ser disset els escultors que hi van exposar [55 obres].’ Tot i que no era, certament, un dels artistes més notables de l’exposició, el sol fet de ser-hi present ja indica un cert coneixement per a un escultor en alça que disposava en aquell mateix moment de catàleg i taller propis (al carrer de Borrell, 119, en ple Eixample).

El 1893 va aportar obra per a la primera exposició inaugurada a la sala Parés de Barcelona, i l’any següent va tornar a exposar a la segona Exposició General de Belles Arts organitzada per l’ajuntament constitucional. Al catàleg il·lustrat de la quarta Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona del 1898, finalment, hi consta en l’apartat d’escultura decorativa amb el bust de fang cuit Cabeza de estudio. La revista d’art i literatura barcelonina Álbum Salón, publicada per l’editor i gravador Miquel Seguí (1858-1923), feia esment d’una targeta seva present a la mateixa mostra del Palau de Belles Arts.

Durant aquella època, amb tot, el reconeixement principal li va arribar des de dins mateix de la Llotja. El 27 de desembre de 1896, la Renaixensa publicava que li havien concedit el premi al millor alumne d’escultura de figura:

‘La Academia Provincial de Bellas Arts de Barcelona celebrará avuy sessió pública en son local de Casa Llotja. Llegirá la ressenya dels travalls executats per la Corporació ‘l secretari don Andreu de Ferrán y de Dumont, y l’Académich Rvnt. Dr. D. Joseph Torras y Bages un discurs sobre’l tema: «L’art en temps democrátichs: sas ventatjas, sos perills y sa eficacia». Lo Professor numerari de la Escola Oficial de Bellas Arts, don Tiberi Avila y Rodríguez, dirigirá la paraula als alumnos premiats ab Bossas de viatje, costejadas per la Diputació de la provincia. Será també objecte especial de la sessió repartir als següents alumnos de la Escola las citadas Bossas de viatje: per esculptura, don Joseph Piquet y Catulí; per escenografía, don Anton Pous y Palau; per mobiliari, don Joan Busquets y Jané; per pintura decorativa, don Anton Mirabent y Soler; per brodats y puntas, donya Agna Martí y Llorach. Aixísmateix serán entregats als alumnos llorejats los premis de medalla de plata.’

Al Llibre d’Actes de la Junta General de l’Acadèmia 1893 à 1907, de la mateixa Acadèmia de Belles Arts, es descriu amb detall una altra borsa de viatge concedida a Piquet en la sessió del 13 de juny de 1897:

‘Que es concedeixi per majoria de vots bossa de viatge per quatre mesos en quantitat de mil pessetes […] a Don José Piquet i Catulí, per escultura decorativa, fent-li les mateixes advertències i aconsellant-li que visiti Burgos, Saragossa, Toledo, Àvila, Salamanca, etc., i a l’estranger centres com el Museu d’Arts Decoratives de París, on es troben exemplars de la seva especialitat.’

Idil·li amb l’escultura

La concessió d’ajuts d’estudi i la participació en mostres, sens dubte, van impulsar Josep Piquet i Catulí a fer un salt endavant important amb el canvi de segle. El 1901, a l’Exposició de Belles Arts de Madrid, va rebre la tercera medalla pel seu grup escultòric Idilio. La revista La Ilustración Artística en parlava en aquests termes elogiosos i més que encoratjadors:

‘La concessió d’aquesta recompensa [el tercer premi] és el millor elogi que pot fer-se de la seva obra, tan simpàtica per l’assumpte i la manera de tractar-lo correctament executada. […] Els començaments notables de la seva carrera artística permeten d’assegurar-li un brillant avenir si continua, com fins ara, perfeccionant con una tasca constant els seus talents no comuns.’

Una altra publicació de l’època, Catalunya Artística, fins i tot va reproduir Idilio a la portada del número 129. De fet, totes les il·lustracions que apareixien a les setze pàgines de la revista d’aquella setmana eren d’obres de Piquet, a qui anava dedicada també la glosa més extensa que hem trobat de la seva etapa formativa:

‘Honrem avuy nostras columnas publicant el retrato y varias obras d’aquest notable esculptor que jove encare, te ja’l nom ben acreditat degut unicament á son mérit y á sa laboriositat: es dir, á sí mateix. […] Encare que’n Piquet conrehuha l’art en totas las manifestacions propias del mateix, prefereix l’esculptura relligiosa y la d’adorno en quins genres ratlla á gran altura, si be es inútil fer elogis de nostre biografiat perque sas obras, que’l lector admirará segurament á n’aquestas planas, no s’estalvian de ferlos.’

Al mateix text, signat pel periodista i crític d’art Francesc Giraldos, també hi ha un interessant comentari final –just després d’apuntar que el 1898 havia rebut ‘una menció honorífica per la tarja barroca que un any avants fou calificada de sobressalient á l’Academia’– al voltant de l’activitat present i les perspectives de futur immediates de Piquet:

‘Actualment te en son taller varias obras esculptóricas comensadas que han d’aumentar sa fama; ditas obras están destinadas á la casa que el conegut editor en Miguel Seguí fa construir baix la direcció del arquitecte senyor Audet. […] Son acreditat taller al que hi travallan gran número d’operaris, sos numerosos deixeples y las moltas provas que de son talent ha donat, colocan á en Joseph Piquet á una envejable altura, reunint sobrats mérits pera que Catalunya Artística li dediqui’l present número segura de que honrant al esmentat artista s’honra ella mateixa.’

El grup escultòric en guix Idilio, a més de premis, bones crítiques i una creixent anomenada, encara li havia d’aportar una última alegria, per a l’orgull i la butxaca: després de l’Exposició de Belles Arts de Madrid del 1901, l’estat el va adquirir per mil pessetes. Dipositat inicialment al fons del Museu d’Arts Modernes de Madrid mateix, per reial ordre del 2 d’octubre de 1914 va ser traslladat al govern civil de Còrdova, on se’n va acabar perdent la pista.

De Josep a José

L’excel·lent rendiment acadèmic a la Llotja i les borses de viatge obtingudes –que no hi ha dubte que devia aprofitar per visitar ciutats valuoses artísticament–, la participació en nombroses exposicions, el ressò de la seva obra en les publicacions especialitzades de l’època i l’obtenció d’algunes mencions i premis finals com el que va representar l’Idilio, van marcar un gir en la vida de Josep Piquet i Catulí. Literalment. Perquè, de sobte, el 1904 trobem José Piquet Catulí instal·lat a Sevilla. Qui sap si per algun contacte establert gràcies a les visites d’estudi becades, qui sap si per una més gran demanda d’escultura religiosa a la capital andalusa que no pas a la catalana o qui sap si per algun altre motiu més terrenal, el cas és que els primers anys del segle XX l’escultor català va passar a residir a la ciutat de la Giralda, on sembla que es va integrar de pressa als cercles artístics i circuits comercials locals. El maig del 1907, per exemple: ‘Va exposar als aparadors del Basar Sevillà un bust de José Ruiz Arteaga, el parador del qual desconeixem, i que va merèixer vius elogis de la crítica contemporània per haver estat configurat “amb gran perfecció i coneixement”.’ I ben aviat ja s’anunciava amb taller propi al carrer Pilar, 9, al barri de La Calzada: ‘Allà, hi fa tota mena de treballs, des d’escultures religioses i restauracions a decoracions de tota mena.’

La presència de Piquet a Sevilla va coincidir amb una època de revitalització de l’escola escultòrica local a partir, sobretot, de la influència del mediterraneisme de figures com el nord-català Aristides Maillol (1861-1944):

‘Entre els escultors sevillans de final del segle XIX i començament del XX hi ha un grup que centra la seva feina en estil de Maillol i el dels escultors catalans modernistes. […] Cal destacar que el plantejament dels escultors en general sembla que obre un nou capítol en l’escultura sevillana, en què l’intercanvi de noves tendències en serà la nota més destacada. Si la nota més característica fins aleshores era l’aïllament, lentament s’introduirà una nova plataforma d’influències foranes, que sense grans sorpreses ni traumes per a una societat andalusa còmodament instal·lada en la tradició, propiciarà mitjançant un llenguatge formal de fàcil lectura l’anomenat classicisme mediterrani. “El classicisme mediterrani” en certa manera va revitalitzar la ja agonitzant escultura sevillana.’

De la integració i contribució de Piquet a la societat cultural sevillana, en dóna també testimoni el fet que el 1914 va ser un dels dos únics escultors convidats, juntament amb una quinzena de pintors, a cedir obres per a una rifa benèfica, del Cercle de Belles Arts de Sevilla, en favor dels repatriats espanyols a l’Àfrica: ‘Quedà inaugurada al vestíbul del Teatre San Fernando amb el discurs del president del Cercle de Belles Arts, Rico Cejudo.’ Dos anys després, l’Associació Sevillana de Caritat va organitzar un altre sorteig de quadres i escultures a benefici dels mateixos repatriats, a les Escoles Salesianes i el Beateri de la Santíssima Trinitat, en què tenim constància que l’artista barceloní va cedir l’obra de fang Chantecler.

Cal obrir un parèntesi, aquest mateix any 1916, per a destacar fins a quin punt començava a tenir un nom José Piquet. Ens consta que la seva obra en guix Magdalena va viatjar fins a l’Exposició Nacional de Panamà, juntament amb moltes altres escultures i pintures d’autors peninsulars seleccionades prèviament per l’Associació de Pintors i Escultors i enviades al país centreamericà per conducte del Ministeri de Foment espanyol.

I a l’Exposició Primaveral de Sevilla, inaugurada el 29 d’abril de 1917 sota l’organització de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu i patrocinada per l’ajuntament, hi va haver dos busts retrat seus en escaiola. Les cròniques periodístiques de l’època van deixar escrit que la mostra es va desenvolupar a la sala alta de les Cases Capitulars, ‘decorada exquisidament’ pels artistes Eloy Zaragoza i Gustavo Bacarisas, que aleshores era president d’aquella secció.

La connexió gibraltarenca

La referència a la premsa de l’època a Gustavo Bacarisas i José Piquet en el mateix espai i temps podria ser del tot anecdòtica si no fos perquè al cap de cinc anys el nom de l’escultor català acabaria gravat als peus del monument a la Gran Guerra de Gibraltar. A manca de més dades, la hipòtesi que entre tots dos artistes hi degué haver un contacte com a mínim professional ajudaria a explicar, amb poques escletxes, l’enigmàtic vincle que va portar Piquet a treballar una temporada al Penyal, dos-cents quilòmetres al sud de Sevilla.

Gustavo Bacarisas Podestá, un dels màxims exponents de la pintura sevillana, havia nascut el 23 de setembre de 1873 justament a Gibraltar, en el si d’una família descendent dels menorquins establerts a la plaça britànica a cavall entre els segles XVIII i XIX. Després d’obtenir una beca per a estudiar belles arts a Roma i d’exercir de professor durant un temps a Buenos Aires, el 1913 es va instal·lar, com a Piquet, a Sevilla. I hi va clavar arrels profundes, atès que al cap de sis anys d’haver-hi arribat ja presidia la secció de belles arts de l’influent Ateneu de Sevilla i l’ajuntament l’havia nomenat fill adoptiu de la ciutat.

No seria forassenyat pensar, doncs, que Bacarisas i Piquet, a més de coincidir en edat, ser nouvinguts a la capital andalusa i moure’s en el mateix ambient cultural, devien mantenir una mínima relació personal. Com tampoc no seria gens estrany pensar, partint d’aquest lligam més que raonable, que quan a Gibraltar es van començar a moure fils per erigir un monument als caiguts en la Gran Guerra es demanés en un moment o un altre consell al seu pintor més famós, i Bacarisas acabés donant la referència de Piquet.

Sabem, això sí, que no va ser l’únic escultor contactat per la comissió de prohoms de la societat gibraltarenca entestats a aixecar un gran monument als soldats britànics morts en el conflicte mundial. Abans que Piquet, entre el final de 1919 i el començament de 1920 es van arribar a demanar projectes a cinc artistes britànics. Però al cap de dos anys, el juliol de 1922, la comissió impulsora va anunciar que descartava totes les propostes i que ‘es tornava a cercar nous dissenys allà on fos’. Amb la més que possible intervenció de Bacarisas, el cas és que Piquet va ser l’elegit finalment per a tirar endavant l’obra i al principi dels anys vint es va traslladar al Penyal, on el consell municipal va posar a disposició seva un estudi temporal. Allà mateix va fer el modelatge en fang del monument i després el va tallar en marbre. I també allà mateix va disposar de dos models per a elaborar les figures que el coronen: un mariner del vaixell de guerra HMS Cormorant i un soldat de la guarnició.

Cognoms catalans sobre pedra de Catalan Bay

El 23 de setembre de 1923 a la tarda, amb la presència de l’escultor català, es va fer la cerimònia d’inauguració del War Memorial, qualificat pel Gibraltar Chronicle com ‘un bon exemple viril d’una escultura de marbre’. El bicentenari diari local en destacava: ‘La modelització del soldat és, particularment, plena de vida i la disposició de la cortina, hàbil.‘ I afegia que el monument, de 5,5 metres des de la sòlida base fins a la punta de la bandera, reposava sobre un gran pedestal quadrilàter de pedra tallada curiosament de la zona de Catalan Bay, un llogaret de pescadors de misterioses reminiscències catalanes al vessant de llevant de l’imponent Penyal. Tot seguit, el mateix diari descrivia les inscripcions a les quatre cares de la base:

–a la de l’est hi ha gravats els noms dels tretze gibraltarencs morts en el conflicte del 1914 al 1918: Solomon Benzecry, Leopoldo Bossano, Joseph Gustavino, Lionel Joseph Briggs Harrison, Albert Jones, Edward Oliveri, Francis Daniel Piri, Michael Albany Wallace Pitman, Harry Reading, Alfred J. Ruggier, Andrew Ryan, Thomas M.C. Stewart i John Undery;

–a la del nord, ‘a la memòria de tots els oficials i mariners de la patrulla dels estrets de Gibraltar que van donar la vida pel seu rei i el seu imperi a la Gran Guerra’;

–a la del sud, ‘a la memòria dels oficials i dels homes de tots els serveis que van donar la vida a la Gran Guerra i van ser enterrats al cementiri de North Front, on es registren els seus noms’;

–i a la de l’oest, sobre els cognoms Piquet Catoli [sic] i l’escut de Gibraltar, ‘aquest monument va ser erigit pel poble de Gibraltar per commemorar la Gran Guerra‘.

Abans que el flamant governador de la plaça, Charles Monro, retirés la bandera que cobria el monument, el president del comitè impulsor, el capità M. H. Anderson, va explicar-ne la raó de ser:

‘Aquest monument es mantindrà al llarg del temps orientat cap al mar, símbol visible que Gibraltar s’enorgulleix de commemorar el valor dels seus fills, però també de tots aquells que des de qualsevol lloc vingueren a ajudar per perpetuar-se i preservar la llibertat del nostre gran Imperi, del qual cada gibraltarenc s’enorgulleix de ser membre. ‘

Tornada ‘a casa’

Amb l’encàrrec enllestit i convertit des del mateix dia de la inauguració en un dels monuments de referència en la societat gibraltarenca, Piquet va tornar a Sevilla per continuar desenvolupant escultura religiosa i decorativa en un moment de gran demanda arran de l’Exposició Iberoamericana de 1929. No va ser la seva única experiència treballant per a una exposició internacional: se sap que l’any següent, el 1930, va rebre encàrrecs per a l’Exposition internationale coloniale, maritime et d’art flamand d’Anvers i per a l’Exposition internationale de la grande industrie, sciences et applications, art wallon ancien de Lieja.

De factura seva també és el conjunt escultòric que presideix la façana de l’edifici principal de l’antic Quarter de Sapadors de la capital andalusa: d’estil clàssic, al marge dret de les escultures és ben visible encara ara el seu nom gravat. I el 1932 va participar en l’Exposició de Belles Arts de Sevilla amb dos dibuixos: Madrugada de Viernes Santo i Campanario de las Brujas.

També rebia comandes de fora de la ciutat. Als petits municipis de Cazalla de la Sierra i Constantina, al nord de Sevilla, va deixar el seu estil acadèmic en els monuments dedicats als Màrtirs de la Pàtria. I com anota el sacerdot i investigador Narciso Climent Buzón al vuitè volum de la seva Historia social de Sanlúcar de Barrameda:

‘El 1928 s’executaren en les seves instal·lacions [Antic Casino i al Cercle d’Artesans] unes obres de reformes. Hi intervingué com a pintor Alfonso López i com a escultor en guix José Piquet, ambdós premiats en diverses exposicions. Es pintà un sostre d’estil barroc amb al·legories de belles arts i agricultura, alhora que es col·locaren en la decoració de l’enllumenat dos aparells estil Carles III, obra de Manuel Romero.’

El llunyà 1943, quan ja devia tenir setanta-quatre anys, encara estava plenament actiu per rebre encàrrecs, com ho demostra l’intent de la Insigne y Real Congregación del Santo Sepulcro de Cristo y Siervos de la Orden Tercera de Nuestra Señora de los Dolores, de Jaén, de fer-li arribar a Sevilla l’urna del Sant Sepulcre per restaurar-la. Però ‘al final no es va arribar a cap acord per a fer-ho’ amb ‘el dorador José Piqué Catuli’, amb domicili a Ciudad Jardín. La seva activitat es va truncar, inesperadament, l’estiu de 1949, quan va ingressar a l’Hospital Central per una fractura a la volta del crani de la qual no es va recuperar.

Amb vuitanta-un anys acabats de fer, el 12 d’agost de 1949 se certificava la seva mort. I dos dies després, la seva dona, Teresa Ramis Figuerola, i la seva filla María el van enterrar al cementiri de San Fernando de Sevilla, a la sepultura de tercera classe núm. 56 del carrer San Pedro (esquerra). Segons que consta als registres del mateix cementiri, el 8 de novembre de 1959 les seves restes es van exhumar i traslladar a la sepultura 101 de l’ossari 47 (esquerra). I en una data posterior, sense concretar, els seus ossos es devien cremar sense deixar-ne cap més rastre. La progressiva desaparició del seu nom al recinte funerari de San Fernando és, de fet, una bona metàfora del gradual desconeixement col·lectiu de la seva obra als tres llocs que, personalment i professionalment, més el van marcar en vida: Barcelona, Sevilla i Gibraltar.

Aquest article és la continuació del que es va publicar el 2015 amb el títol Cognoms catalans rere els dos monuments als caiguts de Gibraltar