Escriviu-nos aviat

Què en farem, de totes aquestes cartes electròniques aplegades sota contrasenya, qui sap si etiquetades, deixades de la mà de google o del hardware de torn? M’ho pregunto sovint, quan llegeixo epistolaris de temps pretèrits i penso en la correspondència d’avui. I si hi he tornat a pensar ara, és per les Cartes a Mahalta que aquests dies em duen a Puig d’Olena i a les habitacions de Màrius Torres i Mercè Figueras.

Què tenen les cartes, que les fa tan atractives i estimulants? Potser és aquest endinsar-se en la intimitat d’uns altres i esbrinar-los consciències i debilitats. Perquè ens agraden les històries i les vides, i què pot haver-hi de més vivencial, quotidià, identificatiu i, d’aquí, sovint, universal, que les històries que s’expliquen en les cartes?

És aquest parlar sense haver d’obrir la boca, d’on no sempre surten sons perquè a vegades la veu s’hi ofega. És deixar anar la paraula escrita sense frens autoimposats ni pudors, fins i tot, a voltes, sense arnès. Explicar-se a algú per mitjà del paper –de la pantalla–, recordar, confessar-se, preguntar al full en blanc acostuma a fer-ho més fàcil i, sovint, és clar, més literari. És escriure els malsons i les il·lusions, les pors de cada dia, els amors i la mort, i contar-ho a un confident, qui alhora retorna la confiança. Grapats de cartes que, passats els anys, no són només una parcel·la de la vida de dos corresponsals sinó també testimoni i crònica d’un temps. Ve-t’ho aquí. Escriviu-vos, que aquí, els lectors, anem apregonant-nos en les vides i els dies d’uns estranys que, irremeiablement, deixaran de ser-ho.

Agafeu qualsevol epistolari que us caigui a les mans i digueu-me si sou capaços de no furgar-hi. La literatura n’és plena, i no tinc cap intenció de fer inventari d’epistolaris, que quedaria ben coix.

I, al capdavall, tant se val si són lletres recuperades d’arxius personals o si són de ficció. Perquè quan llegeixes les cartes creuades de La ciutat i la casa te n’oblides, si en Giuseppe i la Lucrezia són personatges de la Ginzburg o no, s’escriuen i és aquesta l’única cosa que compta. I, què és, si no, en bona part, Incerta Glòria? Doneu-nos Sales, Torres i Figueras, i Soleràs, Cruells, Lluïsos i Trinis. Escriviu-nos, que aquí, els lectors, anem passant fulls.

Em demano com seran els epistolaris del futur, en l’era de gmail i whatsapp, però hi ha llocs on les cartes continuen arribant en sobre i amb segell postal. Com les presons. Gairebé l’únic contacte amb l’exterior i la manera de fer passar les hores i les inquietuds. Fa més de setanta dies, amb setanta nits, que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són tancats a la presó, i més de cinquanta que hi són Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Això vol dir moltes coses, del sentit (a)democràtic de l’estat que els ha empresonat a la baixesa dels qui se’n renten les mans. Però també vol dir que fa més de setanta dies que hi ha centenars de persones que no han cessat d’escriure’ls cartes. I ells, de rebre-les, i de respondre-les. Per això em meravella, per exemple, el ritual de la Carme Junyent, que cada dilluns, diligentment, envia carta amb destinació a cadascun dels presos polítics. Que les cartes també són catàrtiques. I, entre barrots, un fil amb la vida. Escriguem-los, va.

Com que aquest article enmig del Nadal més estrany dels últims anys va de correspondència, m’acomiado fins l’any que ve convidant-vos a escoltar aquest ‘Ciutat Maragda’ sobre cartes, poemes i dietaris, espero que el trobeu tan exquisit com jo.

I escriguem-nos, sí?