‘Escriure per a mi és com respirar’: Josep Maria Espinàs conversa amb Tina Vallès

De casa meva a ca l’Espinàs diu Google Maps que hi ha nou-cents metres que són dotze minuts caminant, deu comptar que el camí fa pujada i que hi ha uns quants semàfors, però per a mi el carrer llisca com mai i diria que algun pas el faig més aviat saltant, que estiro més les cames, que tinc ganes d’arribar al carrer d’Aragó amb Villarroel. Nou-cents metres i quaranta-nou anys ens separen, però avui vaig a buscar-hi tot el que ens uneix. I m’enduré alguna sorpresa. M’hi planto en menys de dotze minuts, doncs.

Truco a l’intèrfon, dic qui sóc i sento la veu de l’Espinàs que diu ‘Endavant!’ i se’m fa llarga la pujada en ascensor a l’àtic. L’olor de pipa que sento només d’obrir la porta de l’ascensor m’acompanyarà tot el que queda del dia. Me’l trobo esperant-me amb un somriure de noranta-un anys, vestit de fosc i amb una pipa apagada a la mà. La pipa no se’n separarà durant les dues hores llargues que durarà la nostra conversa.

No sé fer entrevistes. Això és una conversa. No tinc preguntes, tinc temps per a escoltar-lo i li he dedicat temps llegint-lo, confio que amb això n’hi hagi prou. Entrem a la sala d’estar, em fa passar a mi primer, em diu que segui on vulgui, del tot predisposat al que li demani, ell camina a poc a poc –després m’explicarà que fa un parell d’anys va caure a l’autobús i des de llavors camina amb por– i se m’asseu al costat. Engego la gravadora i les dues hores llargues següents passen volant.

El que ve aquí sota no és una transcripció íntegra de la nostra conversa, però gairebé. Hem anat amunt i avall, ens hem repetit, ens hem interromput, hem perdut el fil i l’hem trobat, hi ha hagut pauses per anar a buscar aigua o uns papers, hem sentit un veí que foradava una paret amb un trepant, la dona i la filla xerrant pels descosits a l’habitació del costat, i un silenci sorprenent per ser el carrer d’Aragó, però és que és un àtic, el mateix àtic on viu des de l’any 1953. A Inventari de jubilacions Espinàs ja ens diu: «Em vaig jubilar del silenci molt abans de néixer. L’oïda és el primer sentit que es desperta quan som encara en el ventre de la mare, i per l’oïda vam començar a descobrir que hi havia, més enllà de nosaltres, un món que ens esperava.» Espinàs ha mirat i escoltat atentament aquest món que l’esperava i és d’això, sobretot, i de com escriure el que ha mirat i escoltat, que parlarem essencialment. De com mirar, viure i escriure, de com mira, viu i escriu Josep Maria Espinàs. «Explica’m què vols», em diu només de seure: té les mans fredes, la pipa reposa al seu costat al sofà i vol saber què vull i per a què.

—El juny passat, arran de l’homenatge que li van fer a l’Ateneu, vaig començar a rellegir-lo amb calma. Si escrius articles en aquest país nostre tard o d’hora has de llegir i parlar d’Espinàs.
—I què has llegit tu ara?

—Vaig començar amb Vida articulada, que és una joia.
—Jo ja no el recordo, però em sembla que n’he fet més de noranta…

—Noranta llibres publicats són moltíssims.
—No recordo les bestieses que hi dic.

—No n’hi ha, de bestieses, o no gaires!

(Em demana que li parli de tu; li dic que em costarà i escoltant després la gravació m’adono que al principi li he parlat més de vostè que de tu, però cap al final ja m’he decantat força pel tu, amb algun vostè quan hem entrat al seu despatx i la presència de l’Olivetti m’ha impressionat. Ell sempre em tracta de tu, de manera que finalment he optat pel tuteig en la versió escrita.)

—Jo només en volia fer un article, però l’Assumpció Maresma, la meva editora a VilaWeb, em va proposar d’entrevistar-te, i aquí em tens.
—Molt bé. Estic a les teves ordres.

—M’interessa molt la teva faceta d’articulista. Amb en Toni Sala, que també és articulista, no fa gaire parlàvem de la dificultat de trobar un tema per a l’article, que arriba a ser una obsessió, i que un cop el trobes escriure ja ve rodat. Per tant, fer-ne un cada dia durant tants anys…
—Jo també me’n meravello. Milers i milers d’articles…

—Com t’ho fas per tenir un tema cada dia? Els deus esgarrapar d’on sigui.
—Mira, un dia vaig trobar un periodista pel carrer [es refereix a Josep Faulí, el primer director del diari Avui. Es van trobar al passeig de Gràcia] i em va dir: ‘Escolta, Espinàs, tu hauries d’escriure un article de tant en tant…’; llavors jo encara no havia començat a produir. I em diu: ‘Ni que sigui una vegada el mes.’ I li vaig dir: ‘Això impossible; estar pendent tot un mes del que he d’escriure, mai.’ I se’m va escapar dir: ‘És molt més còmode fer-ho cada dia’, perquè llavors ja ho incorpores al teu sentit vital, saps? I em va dir: ‘I ho faries, això d’escriure un article cada dia?’ I li vaig dir que ho provaria, i que si passat un mes no m’hi veia amb cor plegaria.

—Quin repte.
—És que sóc bastant inconscient. Em va dir: ‘Provem-ho.’ I fins ara. Em penso que no hi ha cap escriptor al món que ho faci, això.

—No?
—Durant tants anys com jo, no.

—Ara ja no en fas un cada dia, sinó tres per setmana.
—Sí, i em resulta més pesat que fer-ho cada dia.

—A Vida articulada n’hi ha una tria i passa de les cinc-centes pàgines. I llegir-los així, tots seguits, endreçats per anys, dóna tota una idea de l’evolució tant de l’autor com del món on viu. En paper, sense la pressa del dia a dia, en fem una lectura més reposada i els teus articles resisteixen aquesta lectura. Els articles els solem llegir el mateix dia o l’endemà i després cauen en l’oblit. Rellegir-los després, en format de llibre, és posar-los a prova.
—Jo els he llegit després i m’hi trobo molt còmode. No penso: ‘Mira llavors, què feia…’ Hi sento una continuïtat.

—Els articles que fas del món més immediat teu són els que més m’interessen. En tinc exemples…
—Digues, digues, m’interessa molt!

—Hi ha un article, del 1979, on parles de «la música del temps perdut». Expliques que entres en un bar i sents una música que no havies sentit mai i aquesta música et fa enyorar una cosa que no ha passat. D’una cosa tan petita i tan quotidiana en treus una reflexió ben profunda que em fa dir que l’Espinàs és un filòsof. Sense voler-ho ser, amb aquest treball diari d’observar i escoltar, amb aquestes petites píndoles. En Pere Antoni Pons, un crític literari…
—Ai, ai, ai…

—En Pere Antoni Pons diu que fas «eixutes filosofades». Ho diu en una crítica de Combat de nit, però també val per als articles. Poses una idea molt primeta enmig de l’article, però només és primeta al paper, després agafa cos al cap del lector.
—Jo tinc tendència a ser breu. Hi ha gent que es posa en marxa i amb una transcendència que jo no comparteixo van parlant i parlant i s’allarguen. A mi em sembla que la mesura jo la tinc, i penso: ‘Ja n’hi ha prou.’ Si em diguessis que parlés una hora sobre això que hem vist, jo ho faria, però no m’interessa. M’interessen més els impactes. M’interessen més els detalls que les proclames.

—A partir d’un detall petit extreus una idea i després no l’infles. La deixes allà, t’atures. Tens una manera d’escriure molt precisa. La teva precisió té punteria. Després no t’atures a observar la idea, a enllaminir-t’hi. Dónes confiança al lector, li dónes una llavor.
—Jo no hi confio, ni tan sols confio en mi! És que m’interessa l’observació, la petita observació quotidiana. Jo miro la gent. No hi ha dues persones que mirin igual. La gent em desperta la curiositat. La meva curiositat em fa escriure textos curts plantejant alguna cosa, sense voler transcendència. Escriure amb transcendència és fàcil, després fer-ho bé ja és més difícil, però d’entrada és fàcil. Tenim molts recursos a l’abast per fer-ho. Jo he intentat una certa austeritat.

—Però a tu et surt de natural, aquesta austeritat. Vull dir: tu escrius així, no refàs gaire…
—No he tocat mai res del que he escrit!

—Doncs hi ha una feina de rumiar prèvia molt intensa.
—Habitualment jo no em preparo. Em toca fer un article? Sec a l’Olivetti i sempre en surt alguna cosa. Ve potser d’una observació de fa tres dies o vés a saber d’on. No he pres mai notes. I això no m’ha fallat mai. El cervell és molt estrany i cadascú té el seu. Suposo que hi ha alguna cosa interior que em va dictant el ritme. I a mi sempre m’ha interessat molt el ritme. Aquesta gent que escriu coses bones i interessants però llargues i sense ritme em fatiguen molt. Tens alguna cosa a dir? Doncs la dius, amb les mínimes paraules possibles.

—Però hi ha autors austers, precisos o breus que per ser-ho comencen escrivint molt i després ve la feina de polir i retallar fins que en queda la peça neta.
—Possiblement perquè ja saben què volen dir. Jo he escrit sempre sense saber què diria, a partir d’una tonteria.

—Això és que confies molt en el teu cap, doncs.
—Sí. Per exemple, allà hi ha una peça de roba. [És el meu abric damunt del sofà que tenim davant d’on estem asseguts.] Vols que te’n parli durant deu minuts? M’hi he fixat però no es veu gaire perquè els colors s’assemblen, el de la peça i el del seient. Quantes coses es repeteixen al món, com ara els colors? La passió de molta gent per trobar el seu color. Tanta importància té el color? Més que el contingut? I ja he engegat.

—Però això és perquè tens un múscul en marxa que no para mai.
—I alguna cosa dins del cervell que m’ho va dient… m’ho diu algú.

(Fem una pausa per beure aigua i estirar les cames. És ara quan m’explica la seva caiguda a l’autobús, i ho fa amb un present tan vívid que em fa pensar que va caure ahir, però m’aclareix que va ser fa dos anys, i que això l’ha marcat molt.)

—M’ha quedat la por. Em va quedar gravat… M’ha quedat la por. Va ser una escena fantàstica, de pel·lícula, allà aturat al mig del bus. Ara tinc la por de caure. No tinc cap altre problema. Però camino amb la por de caure.

—Fa poc més d’un mes vas publicar un article, ‘La vida en una escala de veïns’, on expliques que se’n va la llum a l’escala i tots els veïns sortiu al replà a les fosques. I quan torna la llum t’adones que la teva dona i tu i una altra veïna sou els únics grans que quedeu a la finca. I amb això expliques el pas del temps. Hi ha tota una reflexió amb una cosa tan petita…; és molt més interessant que no pas que ens diguin què hem de pensar.
—És que la transcendència em fa molta mandra. Jo puc explicar el que tinc al meu voltant. Tothom té coses al seu voltant però no tothom s’hi fixa o s’hi interessa. Jo sí. Sóc un badoc professional. Què puc fer? Una reflexió sobre el que he observat. No faig cap especulació. Mira, vaig fer uns cursos d’expressió oral en una acadèmia i els posava una prova als alumnes, els deia: ‘Descriu-me com és casa teva.’ És una experiència tremenda que encara l’estic veient perquè es van quedar molt parats. Va, comença. Entres a casa teva i què hi trobes. Concreta. I llavors començaven a parlar i em deien ‘tenim una taula’, i jo ‘petita o gran? I per què és gran? Quants sou a casa?’, i així tota l’estona, i els anava posant a prova perquè precisessin i argumentessin. Jo això ho porto a dins, és un instint o el que sigui. No generalitzar. Sóc un antigeneralitzador. Sempre estic pensant si allò es pot centrar o reduir en una cosa que sigui única, que tingui valor en aquell moment. És interrogar el que t’envolta, però no dient si t’agrada o no t’agrada, o si és important o no. Sempre hi ha una pregunta per fer. Això és el que et dóna la capacitat d’anar creixent en l’observació, habituar-te a mirar les coses i interrogar-les sempre. Anar encadenant preguntes em dóna aquesta manera de viure, d’observar i d’escriure. Jo t’he vist entrar i m’has fet una sensació de naturalitat enorme. A partir d’aquí puc preguntar-me: no són una mica pedants els escriptors? I això és el que faig sempre. Jo no m’he tancat mai a pensar. Observar la realitat, si tens el cervell predisposat, és d’una riquesa enorme.

—Un escriptor és per damunt de tot algú que mira i escolta. A vegades quan explico alguna cosa que m’ha passat em diuen: ‘És que a tu et passa tot’, i no és això, és una altra cosa: és que em fixo en tot el que em passa.
—Ofici de tafaner. És automàtic. No és el tafaner inconvenient. És que no me n’adono i he observat. Per això es diu «Petit Observatori» la meva secció al diari.

—Aquesta manera teva d’escriure és la més essencial: mirar i fer preguntes. Però sembla que si mires la quotidianitat la cosa perd interès, que has de mirar coses extraordinàries. I en canvi em diu molt més algú que pugui explicar-me el món on visc amb aquesta precisió, m’aporta molt més com a lectora, que no pas si em parles d’un lloc on a tot estirar hi aniré de viatge. Sembla que els quilòmetres de distància a vegades donin valor afegit…
—Potser per això vaig fer vint viatges a peu. El viatge a peu significava sortir del meu món habitual, entrar en un territori (físic) que desconec, trobar una gent (psíquica) que no sé com és, no sé qui hi trobaré. Per mi la sorpresa és molt important. La sorpresa és creativa –ara em surt una frase, jo que no vull fer frases. Has d’estar disposat, obert, a veure què trobes, i saber-ho observar. Mira, Camilo José Cela va fer un viatge a peu amb mi, perquè m’ho va demanar i no li podia dir pas que no. La primera nit, quan sopàvem em va preguntar: ‘José María, ¿qué hemos visto hoy?’ [El lector ha de saber que Espinàs imita la veu de Cela!] Com que ‘què hem vist avui’? Què has vist tu? Què he vist jo? Em va servir de lliçó per dir això no va així, tu ets un escriptor i jo un altre, i cadascú veu el que vol. Potser jo, m’hi fas pensar tu ara, sense adonar-me’n, em faig aquesta pregunta: què he vist avui? No em pregunto què és important? He d’estar obert, innocentment i sense importància, al que passi, sense tancar-me en les meves idees, cada dia hi ha tres o quatre coses que no esperaves veure o saber. T’has de preguntar coses…

—I provocar preguntes.
—Sí, tens raó. I no cal trobar les respostes.

—La teva editora, la Isabel Martí, diu que el temps és el teu tema, però sempre relacionat amb l’espai.
—No ho sé, això, jo. Jo ja m’he desinteressat del que he fet just després de fer-ho. No visc del que he fet. Jo vaig fent cada dia. El que he fet ja està fet. Ara he de trobar una cosa nova.

—Això enllaça amb una cosa que dius a El meu ofici: que fas una literatura que camina. Per tant, sempre vas cap endavant.
—Sí.

—En aquest sentit, et volia llegir uns trossets d’El nen de la plaça Ballot…
—Si en fa d’anys que vaig escriure això!

—És un llibre preciós. Entre la teva infantesa i la meva hi ha uns quants anys de diferència, però vaig identificar-m’hi molt, amb l’Espinàs nen. I és veritat que et queden més records lligats als espais que al temps, no saps quan van passar però sí on, i com era l’espai on van passar. El llibre comença així:

«Jo no tinc memòria històrica, o potser seria millor dir-ne cronològica. No és un defecte aparegut amb l’edat, sinó constitucional, perquè de jove ja se m’esborraven les dates. Havia de fer un gran esforç per situar un record en l’any corresponent. En canvi, m’era ben fàcil situar-lo en el seu espai.»

Més endavant hi ha una altra reflexió en aquest sentit:

«Dels dos permanents acompanyants de l’home, el temps és el més poderós, el temps sempre acaba modificant l’espai.»

I acabes el llibre així:

«Diuen que el temps passa. Però no ens n’adonaríem tant si, en passar, no se’ns endugués els espais.»

Això de l’espai lliga molt amb els teus viatges a peu. La gent que no ha llegit els teus viatges a peu se’ls imagina plens de descripcions de la natura, es deuen pensar que hi descrius tots els arbres que veus. I no és gens això. Ets un autor urbà –vas ser un «nen de pis», com expliques a El nen de la plaça Ballot–, t’interessa la gent. Sempre hi ha un moment que dius que tens ganes d’arribar al poble següent. I si mai ningú et recull en cotxe a mig camí, li demanes que et deixi a l’entrada del poble perquè hi vols arribar a peu. T’interessen els pobles, la gent i els espais, molt més que el camí entre poble i poble. Als viatges a peu hi surt més gent que no pas espais. Aquesta relació entre espai, temps i gent és el gran tema de la teva obra, en qualsevol gènere que toquis. Les persones relacionades amb l’espai, i el temps que hi passa per sobre.
—L’espai és fonamental. Vols una cosa més important que el lloc on vius? [Sentim un trepant, un udol, no sabem què és. Espinàs té l’oïda finíssima i atura la conversa per descobrir d’on ve.] A mi l’espai sempre m’ha interessat molt més que el temps, potser perquè el temps no el puc dominar, i l’espai sí, del temps en pots fer quatre frases més o menys brillants; si es tracta d’escriure sobre el temps, ja ho sé fer, però no m’interessa gens. El que m’interessa és com un espai modifica una pila de coses per a una persona. Canvies una persona d’espai i què passa? Si canvia de pis, li costarà molt adaptar-se: té la mateixa parella, els mateixos mobles… Els viatges a peu els faig per trobar espais, i als espais ja hi trobes la gent. Però no és la mateixa gent que trobes cara a cara. Ara, no tinc cap mètode gaire rumiat. No he fet mai cap anàlisi sobre la meva escriptura.

—Però el mètode es dedueix a partir de llegir els viatges. Hi ha la caminada entre poble i poble que és la part d’exercici físic i de rumiar, i després hi ha el contacte amb el que deies, els espais i la gent que hi ha en aquests espais. Més que un mètode és una manera de moure’s. I d’arribar a un lloc, a la part urbanitzada, i anar al bar del poble i mirar a veure què passa.
—És això! A veure què passa. Això és molt important. És potser la meva vida com a conjunt. No m’he proposat mai res. No m’he proposat ser escriptor. Jo m’he trobat fent les coses. Em fatiga la gent que va per la vida adoctrinada, sabent què faran. Jo sóc molt innocent, i em deixo seduir per l’inesperat. Em sento còmode sense tenir cap programa.

—Això és molt saludable. És ser molt obert. És dir a veure què passa, i a partir del que passi a veure què en dic. No sortir de casa sabent què diràs.
—Sóc un enamorat de les sorpreses, de no saber res. Jo jugo amb la ignorància. I tinc la sort que em meravello. Seria incapaç de fer una biografia, i si fos meva, no me n’interessa res. He sigut molt més actiu que programador o reflexiu. M’he trobat fent les coses, és això. La falta de premeditació no l’entén, la gent. Jo no penso!

—Més aviat, no planifiques, perquè pensar, penses molt!
—És que volia ser provocatiu, ara. Dius: jo no penso, i et diuen, ja es nota, ja, que no penses quan escrius, i els serveixes l’atac tu mateix. Ja m’entens.

—És sortir pensat de casa, o sortir, mirar i després pensar.
—Si jo fes d’escriptor clàssic m’avorriria molt. No tinc la paciència de convertir-me en un escriptor clàssic. Només has de veure què he fet. Com és que m’he dedicat a cantar, que he fet l’himne del Barça? El caos. Llavors l’Espinàs és fàcilment criticable, és aquella persona que no sap què es fa. [Riu.]

—Però alhora és l’Espinàs sempre, faci el que faci. Al pròleg de Vida articulada dius: «Mai m’he sentit diferent quan canviava de gènere. La meva vida d’escriptor ha sigut una navegació feta amb una única barca.»
—Hi ha un punt fatalista, en el sentit filosòfic. Hi ha unes coses que no preveus però que et toquen. Si tens sort, faràs allò que et toca. Ara, si et proposes fer coses perquè tindràs èxit o et donaran diners…, amb aquests motius a mi no em surt fer res. Jo només sé fer el que em surt que he de fer.

—És que a més hi ha una cosa que marca molt les nostres vides, que és la casualitat i sembla que cada cop la tenim menys en compte. Si ho planifiques tot tant, la casualitat és un entrebanc i no una oportunitat. Cal tenir el cap obert per a la casualitat. Quan em pregunten quan vaig decidir ser escriptora, no sé mai què dir, perquè no és una decisió. Sí que tens un interès per la literatura, però en el fons és el que dius tu, t’hi trobes, les coses t’hi porten. Estàs atent a les casualitats i vas fent el camí.
—És clar! No es decideix, ser escriptor.

—Hi ha gent que s’espanta amb el fenomen de la casualitat. Sobretot la gent més jove, que encara ho té tot per decidir. Es queden desconcertats, espantats. L’actitud ha de ser una altra, tampoc parlo d’improvisar constantment, però hi ha una dèria malaltissa avui dia a planificar-ho tot molt. Si ara per exemple busques un llibre a internet, el trobes o no el trobes…
—No tinc internet!

—Ja ho sé, ja. Vull dir que si busques el llibre per internet, el trobes o no el trobes, però si el busques a la biblioteca, hi ha l’afegit de veure els llibres que hi ha a la mateixa lleixa. Si busco un llibre teu i vaig a la E, puc trobar altres llibres teus i altres llibres d’autors amb el cognom que comenci per la mateixa lletra, això vull dir, i això em sembla que és un exemple, si tu vols molt simplificat, de com es perd la casualitat avui dia.
—Mira, amb la E ara em ve la paraula espant, així sense pensar. [Riu.] Jo sóc un escriptor que no s’assembla gens a qui es programa. Jo vaig començar a escriure llibres, novel·les, en un cafè. M’hi estava dues hores allà escrivint; no anava a escriure a un lloc solitari i en silenci, anava a escriure on hi havia vida. Pujava a l’altell d’aquell cafè mentre a baix hi havia quatre o cinc parelles, pujava i escrivia l’article. Necessito soroll, presències, per fer coses. Mirar-me a mi m’és impossible i no m’interessa gens. Després tornava a casa amb quatre o cinc folis escrits. Necessito fixar-me en el que m’envolta per posar-me en marxa. Hi ha gent que es tanca a la seva habitació, pensa i pot fer un llibre esplèndid, i creativament pot ser molt important. Jo en seria incapaç. A mi m’han de deixar lliure, perquè el meu cervellet en el seu moment digui això o allò i fer-ho. No serveixo per fer conferències, saps què vull dir. Si no sé com ho he fet, com puc explicar-ho?

—Hi ha una part intuïtiva.
—Molt.

—Però la intuïció, si has llegit massa o has rumiat massa sobre què vols escriure, se’t pot desactivar. I llavors quan se t’activa, de vegades en parles com qui parla d’alguna cosa esotèrica, i dius coses com ara ‘els personatges se m’emporten’, però en realitat passa que tornes a tenir la intuïció activada. De cop i volta una cosa tan natural com la intuïció passa per esotèrica, per màgica, fins i tot.
—Jo he estat sempre antiprogramador. No m’he sabut programar mai. La meva vida no ha estat prevista. No he tingut cap referència ni estímul ni res, i als set anys m’he trobat escrivint. No sé què devia escriure, però escrivia. La gent sempre malpensa i pot dir que l’Espinàs fa això per allò, però no he escrit mai per aconseguir res. Si parlem de lletres, de literatura, jo m’he trobat sempre escrivint una cosa que no havia previst. En aquest sentit jo dono confiança al meu cervell, que em posa en marxa. Si ara he de fer un article, cada vegada és més complicat. Com ho puc fer? No he de pensar en un fet teòric, m’és més fàcil observar, que en el fons ha estat el meu ofici general. Si entro en una situació que no sigui l’habitual, observo. I després hi ha els límits. Jo sé que hi ha uns límits que no puc passar-los perquè fracassaria. Això és el que em meravella de molta gent, d’escriptors que treballen com si fossin capaços de poder-ho fer tot. I jo sé que podem fer unes coses determinades, unes que tu fas i que jo faig. I quan veus que la diferència existeix, hi ha una cosa molt important per a mi que és l’exploració. És un instint que va evolucionant amb el temps. Si no explores, renuncies a coses que no saps i podries saber. Admiro l’explorador que realment surt de zero, per dir-ho així, i diu a veure què veig, a veure què trobo. I jo he estat aquest. Se’n diu curiós.

—I si fas exploració a partir de zero pots trobar qualsevol cosa.
—Explorar em fa adonar que encara puc mirar i veure, observar i opinar. No és que vulgui parlar de la vida i la mort, perquè d’això no en parlo.

—No en vols parlar però són temes que surten als teus escrits.
—Hi surten?

—La vida i la mort? Sí. Constantment. Però no dius: ara parlaré de la vida, sinó que surt de fons.
—Ah d’acord. Molt ben dit! Saps per què? Perquè formen part de la naturalitat.

—M’agradaria saber què llegeixes ara.
—Jo sempre he llegit poc. Si diuen està influït per tal, menteixen, perquè no l’he llegit. Queda molt malament, això, perquè la gent és culta. Ara llegeixo molt poc. Sóc un mal lector, un inculte. Sí, jo sóc inculte. I això no m’ha impedit ser escriptor, fixa’t! [Riu.] Quan era més jove, em meravellava l’aplom i la seguretat amb què parlaven els meus col·legues de fets importants i més. I jo com que he estat sempre tan antitranscendent i tan poc seriós, m’he sentit sempre que no era l’escriptor, que no era un escriptor d’aquests que marquen, que reuneixen unes condicions. Jo no reuneixo aquestes condicions. No tinc cultura, no he llegit el que teòricament havia d’haver llegit, i en canvi he llegit coses que altres no deuen haver llegit, tinc una fitxa, per dir-ho així, que no és bona.

—Bé, més aviat volia saber si estaves al cas del que s’escriu ara.
—Home, una mica sí. Però no gaire. A través de la Campana vaig sabent coses, de les modes, i puc llegir algun llibre. Jo tampoc he estat un lector ortodox, ni un escriptor ortodox. Però no és que sigui protestatari, és que m’hi he trobat. Jo sóc un d’aquells desgraciats que no tenen grans interrogants. No em plantejo coses que interessin a molta gent, que tinguin un interès social per parlar-ne. Un interrogant particular com el teu o el meu no tenen interès… És que has de partir de la base que tinc noranta-un anys i estic fent encara un paper que em sembla que la gent no fa a aquesta edat.

—Tens cap projecte en marxa ara?
—De llibre? No tinc temps. Si hagués de deixar els articles, possiblement faria un llibre. Perquè en certa manera potser una part dels articles que escric són un llibre. És un llibre amb capítols.

—És un dietari públic, ho deia Julià Guillamon.
—Però no un dietari personal. No m’explico a mi.

—No hi ha un jo.
—Exacte, no hi ha un jo.

—Precisament Xavier Antich, el dia de l’homenatge a l’Ateneu, deia: ‘El jo hi és sempre, en els textos de Josep Maria Espinàs, és una manera d’evitar la pedanteria d’aquella escriptura abstracta que no se sap qui l’escriu.’ Però és un jo que no parla del jo. Tu escrius en primera persona però no parles de tu. No t’observes a tu mateix, observes des de tu mateix. Si un article teu en primera persona el passem a tercera, de sobte es torna transcendent d’una manera que no ens interessa gens.
—Sí. A tu què t’interessa saber de mi?

—Què és per tu escriure ara, amb els anys que tens. Què et mou a escriure? Avui escriuràs?
—Mira, a vegades escric un article. Ahir vaig escriure un article. [Aquest article el veuré mecanografiat a la taula del rebedor quan me’n vagi. L’han de venir a buscar.] Un cop cobert el deure, jo no en tinc prou. Continuo no sentint-me però sí funcionant com un escriptor. Funcionant és molt neutre, molt bonic. I tinc més de cent textos petits sobre les coses més diverses. I quan és de nit i penso que encara no vull anar a dormir…

—Encara escrius a part dels articles, doncs.
—Sí. Després t’ho ensenyaré si vols. Són petits textos que ocupen una pàgina.

—Això ho puc explicar?
—Que estic escrivint? Sí. Digues: l’Espinàs és tan boig que als noranta-dos anys encara escriu.

—És que has escrit cada dia de la teva vida.
—I seguiré escrivint. Vaig a buscar els textos, no els ha llegit ningú.

(Se’n va a buscar els textos i torna amb un feix de fulls. Després sabré que n’hi ha encara més, de textos d’aquests. Espinàs ja en va lliurar uns quants a la seva editora.)

—Mira, veus? Coses que em passen pel cap. Aquí parlo de la paciència. Aquí d’una altra cosa. Aquí de la meva penya, perquè jo tinc una penya d’amics i ens trobem de tant en tant. Té, agafa’n un. Llegeix-ne un, el que vulguis. Ai, quina vergonya. Bé, no, vergonya… La Isabel quan ho vegi… Són idees ritmades, rigorosament ritmades, poèticament marcades. Té, agafa’n un qualsevol. Llegeix-lo en veu alta, perquè té ritme. Tot això està escrit per dir-ho rítmicament, tararà-tararà, saps? Em fas aquest favor? Ets la primera persona que ho fa. A poc a poc i ritmant.

(I em trobo llegint en veu alta un text inèdit d’Espinàs mentre ell em marca el ritme amb la mà com un director d’orquestra.)

Aquest ofici

A vegades em dic
que això d’escriure molt
no m’ha fet ric.

Escriure és una antiga malaltia
que ja no es pot curar
i m’assalta implacable cada dia
i no la sé aturar.

Seria molt bonic ser un escriptor
d’aquells que tenen fama,
però el seny em reclama
que si canto no esguerri la cançó.

Quin difícil ofici escriure i refusar la vanitat!
Escriure pot ser un vici que pot quedar arrelat,
o caure finalment al precipici d’allò que és oblidat.
Quin lamentable ofici si l’ha de defensar la vanitat.

—I això ho has escrit a raig? És tenir un ritme intern espectacular. Com tota la teva prosa. És gairebé cantat.
—El ritme. No puc evitar-ho. Ara faig això. El ritme sempre m’ha interessat molt. I ara no estic per tenir grans idees i pensar què és el món. Em supera i no m’interessa res. Però agafar un tema qualsevol i explicar-ho ritmadament… em surt. En tinc un centenar. I amb això m’entretinc i continuo essent escriptor.

—Joaquim Carbó deia fa poc en un acte públic on vam coincidir que el 2019 publicaria la seva última novel·la. I quan ho va dir em vaig estremir. Una decisió tan conscient sacseja. Potser és més aviat no publicaré més, i no pas no escriuré més. Com es fa això de deixar d’escriure?
—Amb tota naturalitat. A mi espontàniament no em surt que jo sóc escriptor.

—Per cert, tinc una curiositat. He llegit que vas triomfar molt als Estats Units l’any 1961 amb la traducció a l’anglès de la novel·la Tots som iguals. Com va ser això? La van traduir a l’anglès i a cinc o sis llengües més. Com va anar tot això?
—Ni me’n recordo. No penso mai en mi. Sóc d’un presentisme absolut. I no ara que em falla la memòria, sempre. He fet el que m’ha semblat, no m’he preocupat per res. Jo m’he trobat escrivint, i no ho he analitzat mai. És com qui respira. Com respires? No et preocupes, respires com pots. Escriure per a mi és com respirar. Si llegeixo això que he escrit, respiro d’una altra manera. No em dono transcendència. És tan natural escriure. No puc dir: ara escriuré una novel·la i em presentaré al premi tal i veuràs.

—Home, però això ho havies fet, no? I n’has guanyat uns quants, de premis…
—Sí, però hi vaig donar la importància que es pot donar a un senyor que et fa una carícia. El que em sembla bastant estèril és els que troben el plaer a ser rebels. Ara presumeixes que t’han donat un premi? Doncs sí. Ara què? He de fer el purista i no acceptar el premi que he rebut. El purisme és mortal. La puresa mata. Tot està barrejat, és fantàstic. Jo només tinc dret a dir això no m’interessa.

—I la crítica?
—La crítica acostuma a ser molt formal, i l’escriptura és informal per naturalesa. La literatura no és la presentació d’un dogma. Cada crític i cada veí de l’escala tenen dret a tenir una opinió sobre el que escric. He escrit com m’ha semblat, i ja està. A mi que em llegeixin d’aquí a vint anys no m’importa gens. Ara ha de modificar la meva manera de ser, això? Jo em limito a viure per viure, i ja és prou complicat.

—A principi d’aquest any, quan la Campana va reeditar Combat de nit, en van sortir moltes crítiques.
—Jo l’he rellegit, la novel·la, i l’he trobat molt bé.

—I llegint aquestes crítiques tenia la sensació que d’alguna manera s’aprofitava per resoldre alguna cosa amb la recepció de la teva obra en general, de passada. Com si et tornessin a valorar literàriament, et tornaven a posar al teu lloc.
—Jo no sé quin és el meu lloc, no en tinc cap, de lloc. Combat de nit és la història realista d’un fet que pot passar i ja està. Potser és l’escenari, que és diferent. La literatura és com es diu i no què s’explica. És una novel·la molt moderna.

—És una novel·la que no ha estat prou llegida. De vegades tornem als clàssics quan celebrem centenaris dels autors i ja no hi són, i ho podríem fer abans. Els autors més joves hauríem d’acollir més els autors que han escrit abans que nosaltres i ens han obert camins.
—Jo l’he rellegit ara. I m’ha sorprès molt. Primer per l’audàcia del tema. No és gens afalagador per al lector. Pel ritme que té. Per l’especialitat del tema. Perquè no dramatitza. M’he quedat bastant parat d’haver-lo escrit.

—És tan diferent i més de cinquanta anys després funciona molt bé. Hi veig molt d’Espinàs, a la novel·la: els viatges a peu, l’Espinàs advocat, el teatre (pels diàlegs, que sense dir diuen molt). I la reflexió que se’n treu sobre els espais que es visiten. Quan el vau reeditar no el vas retocar gens?
—Mai. Re de re. Què hi havia de canviar? Res. La diversitat dels personatges, la situació inèdita perquè ningú havia escrit sobre un camioner. Les parades que són contactes amb gent diversa. Una cosa tan rígida com un viatge en camió es diversifica. Un camió dóna per a tant? El meu instint és anar explorant, anar escrivint.

—Però aquesta novel·la sembla molt planificada. Té una estructura…
—Gens. Està escrita a mà i seguit. Potser en aquell altell d’aquell cafè que et deia abans.

—Doncs és molt rumiada. Abans d’escriure, vull dir.
—Et puc assegurar que no.

—Doncs aleshores tens un cap endreçadíssim!
—Em fa tanta mandra millorar una cosa que no ho faig. Et puc assegurar que escric literalment sense retocar res. No he retocat mai res. Alguna errada o alguna repetició, res més. Modificar la base, l’expressió, no. Sóc mandrós. És que no puc! Quan acabo faig una altra cosa. Ja està fet. Ja està!

—Caminar. Això és com caminar. Sempre endavant.
—Sí. És això. Com caminar.

Ja han passat més de dues hores, i penso que he abusat prou de la seva generositat. Només li demano una última cosa, que em dediqui el seu Vida articulada, un llibre que tindré sempre a prop d’on escric, com ell hi té Coromines.

Després, m’ajuda a posar-me l’abric, m’acompanya fins a la porta, m’ensenya el seu despatx i l’últim article que ha escrit, que s’espera a la taula del rebedor que el vinguin a buscar i li dic:

—Cuida’t, eh.

—Jo no m’he cuidat mai!— Aixeca la pipa que no ha deixat anar en cap moment tret de quan m’ha dedicat el llibre (és quan l’he retratada).

—Doncs que no et cuidis per molts anys!

—Anys? Jo demano quinze dies i després ja en demanaré quinze més.

Mentre em tanca la porta de l’ascensor i em diu adeu amb la mà, m’adono fins a quin punt Josep Maria Espinàs viu en el present: a la dedicatòria hi diu «el que escric» i no pas «el que he escrit». Sempre en primera persona i sempre en present.