Escriure menys, escriure millor. Editar menys, editar millor

Els índexs de lectura (de llibres) han esdevingut una obsessió per al món de la cultura. Especialment per al sector editorial i per a uns escriptors que han vist molt minvades les seues vendes i, per tant, la possibilitat de dedicar-se professionalment a l’escriptura i fer per aquesta via una literatura de volada i nivell. Un cercle viciós. Que hauria de trencar-se publicant menys i millor.

Fa uns dies, Aniol Rafel, editor de l’excel·lent segell Periscopi, llançava un lúcid article d’opinió que abordava la qüestió de com augmentar els lectors en català. Rafel deia si no seria el moment de preguntar-se si no hi ha massa llibres que es llancen al mercat, reproduint l’actitud del pescador frenètic que llança desenes d’hams al riu esperant que algun tinga èxit. Una allau contraproduent, que produeix literatura i pensament de mala factura que devalua el nivell general i bloqueja el gust per la lectura, sobretot pel que fa als nivells inferiors de la cadena, els més joves.

Davant d’això, l’editor proposava ser més selectius en les publicacions, tractar d’oferir els millors productes possibles, oferir als nostres lectors (i al món) obres amb vocació de perdurabilitat. Algú pensarà que es tracta d’una visió elitista, però com hem explicat en alguna ocasió, fins i tot els llibres concebuts per a públics extensos han de tenir un plus de qualitat escriptora, d’edició i d’il·lustració. Un plus de bon gust, de distinció. I connexió amb el món que ens envolta. L’autodevaluació per a buscar un nombre més gran de lectors, siguen joves o adults, és una pèssima inversió.

La reflexió del promotor de Periscopi era feta en clau de llengua catalana, però l’abast podria ser més gran. El diari El País publicava fa uns dies una informació reveladora: la publicació de novetats creix més que els índexs de lectura, la qual cosa condueix, en termes econòmics, a una reflexió evident: l’oferta supera la demanda. En català i, pel que sembla, també en castellà. Hi ha una inflació de títols i publicacions que no condueix enlloc i que acaba afavorint la llengua majoritària. Més enllà dels problemes de promoció lectora, d’invisibilització, de competència d’uns altres llenguatges, de canvi d’hàbits i d’un llarg etcètera, hi ha una qüestió pel que fa a la literatura (o la producció de llibres en català) que no es pot eludir més temps: s’ha de publicar menys i millor. Ajustar l’oferta a la demanda. O, millor encara, canviar la demanda modificant els criteris de l’oferta.

Hi ha una part de la responsabilitat que correspon al gremi d’escriptors i escriptores: s’ha d’escriure menys i millor, fer millors llibres, apostar per la qualitat i no per la quantitat. Malauradament, la via de professionalització que existia fa un temps, la d’escriure molts llibres, de molts gèneres, tractant de completar uns ingressos dignes, està barrada. S’ha acabat. L’única cosa que s’aconsegueix és inundar el mercat i fer que el pastís –que no és gran precisament, i menys encara en el País Valencià– es reduïsca dràsticament. Per a les editorials grans i tradicionals a l’engròs. Per a les petites i més exigents i especialitzades.

La gran qüestió és saber qui (i com) posa el collar al tigre de Bengala. Perquè mai no pots preveure quines vendes tindrà un llibre. I convèncer les editorials que el secret és la qualitat, en un moment de gustos banals i hàbits dispersos, és molt complicat. Educar el paladar dels lectors i l’autoexigència dels autors (que tenen més fàcil que mai publicar, gràcies a l’autoedició en les diferents variants), més encara. Les derivades educatives, econòmiques, socials, lingüístiques i culturals del tema són gairebé infinites. Però el que fem bé o malament ara marcarà el futur de la literatura.

Xavier Aliaga, periodista i escriptor.

(Reflexió publicada al seu bloc Sota la creueta.)