Escriure en realitat

Una veu anava repetint llegeix aquest llibre, llegeix aquest llibre. I li vaig fer cas. Llegeix-lo i després en parlem, em va dir. I li vaig dir que entesos. I encara no n’hem parlat. Li he dit que no en puc parlar, que l’estic paint, però no sé si el pairé mai perquè m’ha tocat moltes tecles que pensava que tenia ben amagades. I no aquelles tecles que tens amagades però que t’agrada que de tant en tant algun llibre o pel·lícula o quadre o cançó te les recordi, no, aquelles altres, les que viuen en la foscor perquè fan por, una por irracional, de pell, una por que no es venç ni se supera ni cap altre verb d’aquests de lluita i pensament positiu que corren per aquests mons. Una por que tots tenim a dins, cadascú la seva, relacionada amb el més preuat que tenim: la vida, o més concretament: la salut. Vull avisar que aquest llibre remou això, perquè si ara no és el moment de tocar aquesta tecla, sigueu a temps de deixar-lo per a més endavant.

Que potser sóc jo que en faig un gra massa, que últimament tot el que llegeixo em regira d’una manera o d’una altra, perquè tinc l’escriure obert, més obert que de costum, i tot es connecta i estic mig absent amb les meves lectures i escriptures, vivint petits espasmes epifànics, gaudint i una mica patint l’apassionant i imprevisible camí d’escriure un llibre, un altre, la meravella de veure que torno a tenir coses a dir, la por de no saber si sabré treure-me-les del cap i traslladar-les a la pàgina, l’ànsia de voler acabar mesclada amb l’impuls de posar el fre per no fer cap pas en fals, o fer-ne pocs, o ser conscient que els faig per poder desfer-los o refer-los o adonar-me que no eren en fals i reforçar-los, etcètera. Tot això ho explico perquè aquest llibre me n’ha parlat, i hem conversat, el llibre i jo, de l’escriure i de tot el que et passa per cap i cos quan estàs del tot ficada en la creació.

Parlo de la novel·la pòstuma de Begoña Huertas, El sótano, que acaba de publicar Anagrama. A la solapa de l’autora, s’hi diu només la data de naixement (Gijón, 1965), però Huertas es va morir el novembre del 2022, quan el llibre ja era a impremta. Ho explico perquè cada vegada que he obert el llibre (i no paro de fer-ho tot i que fa dies que el vaig acabar de llegir, si és que s’acaba mai de llegir un llibre així) veig “Gijón, 1965” i després als crèdits hi diu “gener 2023” i aquella tecla que deia abans s’activa. No és una por que espanta, és “pitjor”, és una por que es queda i la penses i no hi ha ni preguntes ni respostes que la redueixin, apaguin o el que sigui que necessitis que li passi a aquesta por per poder traginar-la sense estralls. Perquè hi ha estralls, i es queden. Amb els dies acabes veient que de fer nosa passen a fer companyia, a fer-te mirar diferent, i això és bo o ho serà, penses. Què has de fer, si no se’n van, estimar-los, ves. A més és una por que veus que no és només teva, és com si llegint Begoña Huertas li veiessis per fi tota la fesomia i alhora que t’espantes de veure-la sencera, la reconeixes i la comparteixes i passat el xoc inicial li dónes la mà, resignada i consolada.

I m’estaria donant-hi voltes i més voltes, ara, a això, però hi ha aquest llibre del gener del 2023 i aquest Gijón, 1965, i tot el que escriu Huertas sobre estar malalta, perquè és això. S’encomana a Lucreci i la naturalesa de les coses, “Componc versos clars sobre una cosa fosca”, i no és que t’il·lumini, no és que vingui a posar llum enlloc, amb el que escriu, sinó que t’empeny a trobar la llum que ja hi era, i la fosca, també la fosca. És impossible explicar aquest llibre, i per això ho intento, perquè són els llibres que més m’interessen, ja ho dec haver dit algun cop, els que quan et demanen de què va no tens resposta concreta i o bé, si vols fugir d’estudi, dius que va d’una dona malalta que ingressa en una clínica o bé comences a parlar del cos, del patiment, de la vida, de la mort, del desig, de la por, del dolor, de desaparèixer, de descansar, de ser-hi i llavors qui ha preguntat ja s’ha perdut, però si és de la teva corda també ha entès que és un llibre inexplicable i que el voldrà llegir.

Em passa una cosa quan començo a llegir segons quin llibres. Tinc dues (no, més, però principalment dues) maneres de llegir, que per anar de pressa podria dir que són la lectura amb llapis i la lectura sense llapis. Començo el llibre i de seguida veig si necessitaré llapis o no, i no depèn tant del llibre sinó també de mi i del moment en què estic (com a lectora i també com a escriptora, i com a persona, és clar). Sense llapis vol dir llegir i prou, deixar-se endur pel llibre, pel seu “ambient”, i en acabat ja veuré si en vull apuntar res, o subratllar-ho (si el llibre no és de la biblioteca). Llegir amb les dues mans agafades al llibre. Amb llapis vol dir que hi vull pescar coses, que sé que hi pescaré coses, i que vull estar atenta i marcar-les o apuntar-me-les perquè aquestes coses després les necessitaré per escriure o per tornar-hi, o fins i tot mentre llegeixo tornaré enrere per rellegir-les. Llegir amb un llapis a la mà, com una canya de pescar. Abans d’agafar El sótano ja vaig decidir que seria una lectura amb llapis. Però de seguida em vaig adonar que una lectura amb llapis en aquest cas seria una lectura menys atenta, que em faria perdre de vista el conjunt que es va dibuixant, que no és solament un “ambient” però que sí que demana que com a mínim en la primera lectura llegeixis i prou. I he dit en la primera lectura perquè El sótano és un llibre breu i enorme que demana tornar-hi.

Vaig començar a llegir l’últim llibre de Begoña Huertas amb el llapis a la mà i a la pàgina 12 vaig subratllar “Una se cosifica para no sofrir” (no ho puc traduir sense trair-ho) i vaig veure que El sótano és un llibre que demana primer deixar el llapis de banda i agafar-lo si de cas en la segona lectura. I anar amunt i avall. Hi ha, per a qui ho necessiti saber, una trama que fa de bastida, no patiu, no és una digressió de 119 pàgines. I a més té premi, perquè després teniu una novel·la collage de l’autora, La novela que no escribí, que té un títol esmolat que et fa passar les pàgines sense acabar d’obrir del tot el llibre, envaïda per una mena de pudor que ve carregat de preguntes que no vols fer ni respondre.

I he dit un munt de coses i em penso que no he dit res, en realitat. En realitat. “En realitat” atrapat en un teixit de ganxet irregular que tapa bona part de la pàgina 107 d’aquesta novel·la no escrita. En realitat El sótano he trobat que era un escriure en present sobre què escriure quan només tens segur el present, escriure la malaltia i el dolor no per descarregar pes o respirar millor sinó perquè és això el que passa ara, el que li passa ara, en aquell ara, a Begoña Huertas, i és sobre això que pot escriure, i és un verb poder no de capacitat sinó de disponibilitat. És ser generosa amb el que et passi i dir-li que passi, que tu ho escrius, sigui el que sigui, en realitat. Escriure en realitat.