Escriure contra el temps

“La veritat és que no espero rebre gaire atenció enlloc”, diu Virginia Woolf el 6 de març de 1921 al seu diari (Diaris d’una escriptora, traducció de Dolors Udina, Viena, 2022). Poc abans ens ha confessat que “el pitjor d’escriure és dependre tant dels elogis”, i de fet els diaris són plens de referències a les crítiques i les lectures dels seus llibres, ens mostren la vulnerabilitat d’una escriptora que ara tots estem d’acord que és catedralícia, excelsa, referent, cànon, etcètera!, però que quan escrivia també depenia del que opinaven.

“Res dona tanta força com la seguretat de tenir uns jutges severs i justos, és gairebé una necessitat religiosa, perquè la literatura també és una fe en la comunicació moral”, escriu Toni Sala al primer assaig de Tradició i creació i altres notes sobre literatura (l’Altra Editorial, 2024). Entre els jutges de Sala i la dependència de Woolf han de viure els que escriuen, han de viure i han d’escriure.

És complicat explicar tot el que li passa pel cap a algú quan escriu. Sovint et demanen si penses en els lectors, o directament et pregunten en qui penses quan escrius, o a qui t’adreces. Crec que si escrivim és perquè no tenim clar del tot a qui ens adrecem, més enllà de saber, com a molt, per a qui no escrivim. El lector el trobes després i sovint ell també et troba a tu i et fa saber què li ha semblat el que has escrit. O potser no t’ho fa saber a tu, sinó que ho fa públic i de retruc t’arriba a tu.

Parlo d’opinions per escrit, a l’abast de tothom. Woolf aquestes opinions les rebia per carta o en persona o les llegia en forma de columna als diaris i revistes de l’època. Però cent anys després, com les rebem els que escrivim? A banda dels mitjans de comunicació convencionals, que tenen els seus editors com a filtre, a priori, i dels correus electrònics o missatges privats que puguem rebre, m’atreviria a dir que hi ha tres “mitjans” que defineixen tres èpoques recents de “recepció crítica”: primer la dels blogs, després la de les xarxes socials i ara tot just estrenem l’època dels pòdcasts.

Al “principi d’internet”, no sé com dir-ho, a primers dels dos mil, hi va haver l’auge dels blogs, i van aparèixer els blogs literaris, que parlaven de llibres o bé servien per publicar peces literàries dels seus autors. Escrivíem molt, ho fèiem tot llarg, l’espai a la xarxa era il·limitat i això ens empenyia a trigar a trobar el punt final. En aquells anys encara ens enviàvem correus llargs, correus sense informació, reflexius, personals, creatius! D’aquells blogs literaris en van sortir llibres i autors, els editors van dedicar-se a llegir en pantalla per detectar i capturar “noves veus”, i la immediatesa del mitjà a banda de ser atractiva per a qui tenia ganes de ser llegit, també empenyia a escriure d’una manera diferent, adreçant-se als lectors més directament, perquè en molts casos els lectors responien, a la finestreta dels comentaris, i fins i tot s’acabaven creant diàlegs allà dins, entre l’autor i els comentaristes, per exemple. Semblava que disposéssim de tot el temps del món, però el que era il·limitat en realitat era l’espai, aviat ens en vam adonar, i també vam ser conscients que no podíem mostrar-ho tot a la xarxa, que calia escriure també sense la pressió, el reclam i l’atractiu d’aquella immediatesa acabada d’estrenar, tan llaminera i de vegades tan contraproduent.

Quan ja ens començàvem a cansar de teclejar tant però ens havíem aficionat massa a opinar públicament, van arribar les xarxes socials. Els del gremi de la lletra vam anar a petar tots a Twitter, ara X, i qui no piulava no existia. El canvi va ser gros perquè de cop i volta la immediatesa dels blogs semblava la prehistòria, comparada amb la de piular i rebre reaccions uns segons després. I hi va aparèixer una novetat important: la brevetat. L’espai era limitat i tocava ser concís. L’exposició pública era major però més efímera, i aviat ens vam adonar que no ens calia només concisió, sinó també enginy, gràcia i tot el que calgués per atraure l’atenció momentània de qui estigués connectat en aquell moment. Tot anava molt de pressa, i el que havies escrit al matí caducava aquella mateixa tarda. Tocava ser sintètic i això, juntament amb la immediatesa extrema i la pressa, ens va empènyer a ser més crítics, fins i tot innecessàriament crítics, per allò tan antic de ser l’agent provocador i cridar l’atenció enmig de tant de soroll. Hi havia menys paraules que en l’època dels blogs, però les sentíem totes alhora, hi havia poc temps per pair-les, calia opinar sobre tot i calia opinar el primer.

Parlo en passat però l’època de les xarxes socials encara és vigent. Ara potser fem més ús de fotos de llibres i expressions lapidàries i breus, com si fóssim publicistes, però encara hi ha blogs sobre literatura i encara hi ha gent que opina sobre literatura a les xarxes socials. I simultàniament, i empro aquest adverbi amb tota la intenció, ha començat l’època dels pòdcasts. Tenim menys temps que mai, anem de bòlit tot el dia, no treballem sempre al mateix lloc, no llegim sempre al mateix lloc, tot és itinerant, tot es belluga, som impacients, tot ho necessitem ara, les connexions són cada dia més veloces, escurcem els enllaços per anar per feina, tot es clica, ens ho donen tot mastegat perquè no perdem ni un nanosegon pensant o buscant res nosaltres sols, i de cop i volta algú s’adona que hi ha un temps que no l’aprofitem prou, que hi ha una estona que no estem informant-nos, l’estona en què tenim les mans ocupades i no podem navegar, clicar, teclejar…, però ens queda l’oïda i per aquí decideixen entrar en aquesta nova època totes les opinions.

Escoltem pòdcasts mentre conduïm o mentre cuinem, o mentre endrecem la casa o viatgem en metro o tren o autobús. Tenim les mans distretes o estem aturats, en trànsit, i no podem estar sense fer res. Escoltar ens garanteix que no perdem temps. Ja no deixem mai la ment en blanc, no la deixem campar lliure, la sobrealimentem, i després, quan la tenim ben estressada, escoltem àudios per relaxar-la, per trobar la calma, com si el silenci s’hagués de fabricar.

Llegia Woolf i pensava, i ara això com ho vivim? I de cop i volta he vist les tres èpoques molt clares, encara que en realitat es barregin, de l’espai il·limitat dels blogs a l’espai limitat de les piulades, de la immediatesa dels blogs a la immediatesa extrema de les xarxes i després la simultaneïtat dels pòdcasts. Imagino els Woolf comprant el diari, seient amb una tassa de te, anant a les pàgines de cultura i buscant amb la vista, no amb cap cercador, si hi havia cap ressenya que els interessés. Els imagino responent les crítiques per carta, o paint-les al diari, i fullejo les més de quatre-centes pàgines dels diaris de Woolf (i en són una tria feta per Leonard Woolf!) i penso que són entrades de blog, piulades i àudios.

Escriure és fer equilibris entre la vulnerabilitat i la vanitat, ho ha estat sempre, sí, però ara amb menys temps, menys espai i més sobreexposició. Escriure és tan solitari com sempre, però abans els lectors eren lluny en l’espai i en el temps, ara els tenim darrere el clatell, fins i tot quan no hi són, perquè la pressa, la immediatesa i la simultaneïtat ens empenyen a escriure d’una altra manera, i de nosaltres depèn que aconseguim escriure malgrat tots aquests contratemps, contra el temps.