Escriure cap enrere i dins d’una gàbia

Potser perquè el dia abans havia estat llegint un petit assaig de Kate Briggs sobre, entre altres coses, com Elizabeth Jane Howard es va plantejar escriure cap enrere la novel·la The Long View, diumenge passat, dia 14 novembre, al CCCB, escoltant els escriptors Núria Cadenes i Joan Todó parlant de com s’escriu una vida, a propòsit de Guillem i La verda és porta, se’m va acudir que una biografia també es pot considerar una escriptura cap enrere, una –Briggs en diu així– retroescriptura –encara que en la majoria de casos això no es percebi en la forma, l’estructura, final del llibre.

Briggs dedica el seu assaig Acoger ideas –aviam quan s’anima algú a traduir-la al català– a desgranar com s’escriu i, sobretot, com s’explica com s’escriu, i entre altres coses ho fa a partir del que va ser el primer exemple d’aquesta mena d’explicació, de filosofia de la composició, d’Edgar Allan Poe, el 1846: “En un rebuig deliberat dels relats romàntics sobre la inspiració literària –totes aquelles celebracions de la creació frenètica i no intencionada de finals del segle XVIII i principis del XIX, amb poemes prefabricats dictats en somnis a poetes receptius, que fan virtut i misteri de no saber res de res, per descomptat res essencial o que valgués la pena comunicar sobre el com de l’escriptura–, Poe declara, o troba més interessant i provocatiu declarar, que ell sap. Sap perfectament com es va escriure el seu cèlebre poema The Raven (El corb, 1845) l’any passat. I, és més, es veu capaç de reconstruir-ne el procés.”

Què hauria pensat el mestre Poe –i Briggs!– si hagués assistit a la xerrada de Cadenes i Todó? Cent setanta-cinc anys després del seu escrit, un diumenge a Barcelona, a l’hora del vermut, una quarantena llarga de persones es reuneixen, tot i l’amenaça de pluja i el trasllat de l’acte a una aula del primer pis en lloc de l’atractiu del pati, a escoltar com dos autors expliquen com han escrit una vida. La vida breu de Guillem Agulló, Cadenes; la vida tampoc prou llarga de Quim Soler, Todó; tots dos morts l’any 1993. Tots dos llibres escrits a partir de la mort, escrits d’alguna manera cap enrere. El de Cadenes perquè no s’hauria escrit si Agulló fos viu, perquè la mort de Guillem continua sent un motor poderós, i dolorós, per escriure. El de Todó perquè literalment arrenca amb la mort, agonitzant, de Soler convertit en un Miquel Ros postrat en un llit de l’Hospital de Sant Pau i capturat en una novel·la escrita a la manera de Soler. Poe, ¿com ho entomes, això?

Tots dos llibres van ser un encàrrec, i Cadenes i Todó van començar reivindicant el valor dels encàrrecs i el paper dels editors. “A mi me l’encarreguen perquè no havia conegut Soler. […] Vaig demanar si podia fer el que volgués. […] Un encàrrec espiritualment et dóna màniga ampla”, afirmava Todó. I a mi em sembla que aquesta llibertat que diu que dóna l’encàrrec és cosina germana de la que les contraintes, les traves, donen als escriptors oulipians. Simplificant-ho molt, és com si et tanquessin en una gàbia i et diguessin: pots fer el que vulguis aquí dins, és una gàbia enorme, amb totes les prestacions que vulguis sempre que no demanis sortir-ne, fes el que et sembli, que t’observem, et llegim. I l’escriptor es fixa en aquest fes-el-que-vulguis perquè sap que el protegeixen els límits de la gàbia, de l’aquí-dins.

Però per a Cadenes va ser literalment una gàbia i en el pitjor dels sentits. L’editor li havia demanat que tornés a escriure sobre la mort de Guillem pensant en la generació que tenia la seva edat, la d’Agulló, el 1993, quan ell va ser assassinat. Jaume Fuster ja l’havia escrita a La mort de Guillem, però calia tornar-hi entre altres coses perquè els nazis que campaven lliurement pel País Valencià als anys noranta encara hi campen ara. “A mi m’agrada la literatura. Volia fer-ne una novel·la. Vaig estar mesos tancada, donant voltes com un lleó en una gàbia, perquè n’era incapaç. Era una impossibilitat material i ridícula d’escriure. Em sentia com una burgeseta d’una pel·lícula de Woody Allen dient ‘tinc una crisi creativa!'” I com es va desencallar? Cadenes va visitar la família d’Agulló, els va explicar el seu bloqueig i se’ls va escoltar, els va enregistrar parlant de Guillem, de la persona real, del noi de divuit anys de carn i ossos que tenia tota una vida davant. Després va evocar Joan Fuster: “Es comença començant”, i va començar transcrivint les paraules de la família Agulló: “Darrere d’un símbol hi ha una persona”, “em vaig rendir a l’evidència dels fets”.

Per a Todó, en canvi, escriure sobre Soler era “la possibilitat de fer un llibre sobre un escriptor normal, un escriptor que no ha triomfat; d’explicar com és la vida d’un escriptor català avui dia…”, i mentre ens diu això, Cadenes el tallà i li deixà anar: “Context ets tu! Has explicat més una època que una vida.” Todó va admetre que el seu és un llibre d’història de la literatura però també “una novel·la sobre la transició, perquè mos olorem que ens ho han explicat una mica raro“. Tot això cap dins de la gàbia de l’encàrrec, tot això i escrivint cap enrere, des de la mort de Soler, que obre el llibre, fins a la vida, la seva vida d’escriptor, que n’és tota la segona part. Però Soler també és una persona real i “hi ha el pudor de fer sortir pròpiament el personatge”, per això tota la segona part se sosté sobre la quantitat ingent de documentació que Todó va llegir, consultar i recollir sobre l’autor, la seva generació i la seva època –van ser quatre anys de feina des que se li va fer la proposta l’agost del 2017. I Poe, tu potser no ho saps, o tal vegada ho saps tot, però l’agost de 2017 Catalunya se sacsejava de valent, concretament el dia 17, i encabat, un mes i mig després, es tornava a remoure de tota una altra manera, i en aquest context (tornem-hi amb la paraula) imagina Joan Todó començant a pensar com escriure aquella vida, imagina’l a la seva gàbia.

“De quantíssimes maneres es pot parlar d’un fet o d’una vida artísticament, són infinites!”, s’exclamava Cadenes, incapaç d’abastar-les, i bellugant les mans i els ulls amb un entusiasme encomanadís afegia el que per mi va ser la frase de diumenge, la que em vaig endur a casa per anar-la paint juntament amb la lectura de Briggs: “A la mica que esgratinyes, hi ha vides immenses.” Em vaig endur aquesta frase, i aquest verb, esgratinyar, i també una que Todó va dir amb aquell to seu de jo-ho-dic-però-que-ningú-no-ho-senti i que em sembla que efectivament no la va sentir ningú, tampoc Cadenes.

“Quim Soler va signar un manifest per una noia que estava a la presó”, va mussitar Todó (en un moment que no recordo quin context tenia). I a la pàgina 604 de La verda és porta ho llegim: “Aquell mateix estiu de 1989, per exemple, Soler s’adheria a un manifest en solidaritat amb Núria Cadenes (empresonada en un d’aquells processos estranys que passen a l’estat espanyol).” Poe, i d’això què en fem? Dos escriptors parlant-nos de com escriuen dues vides –dues vides escrites cap enrere, eh, Briggs?–, i un d’ells, un bocí de la vida d’un d’ells, surt capturat al llibre de l’altre, però és que l’altre també surt, tot i que sense nom i cognoms, indefectiblement retratat al llibre del primer, perquè Todó és de la generació d’Agulló i Guillem és ben bé això i per aquest motiu va costar tant d’escriure: un llibre sobre com la mort de Guillem Agulló (1974-1993) va afectar tota una generació, la generació, entre altres, de Cadenes (1970), Todó (1977) i qui signa aquestes ratlles (1976), que el 1993, com aquell qui diu, començàvem a viure, a escriure, una vida, la nostra.