Escriptura de dones?

Les autores escrivim des de la invenció de la llengua escrita, n’hem estat pioneres. El primer autor identificat de la història és una autora, Enheduanna d’Akkad, poeta, escriptora, profeta i gran sacerdotessa sumèria, que vol dir que va viure en el XXXIII aC. Segles i segles més tard, Murasaki Shikibu (970-1016) va escriure la primera novel·la que es coneix, El conte de Genji. A ningú no se li ha acudit de dir, des de les èpoques remotes en què aquestes autores van produir-se amb excel·lència, que les seves respectives obres són “escriptura de dones”. Són obra d’escriptores, d’autores.

Dir “escriptura de dones” és no sols prova de mirada mascla sinó una aberració. Interessada, és clar, l’aberració, a donar gata per llebre i així anar enfortint l’alcàsser immemorial de l’autoria masculina (no és el mateix la mirada mascla que la mirada masculina, però parlar-ne és cosa d’un altre article). Una autoria, la masculina, no pas qualificada de “escriptura d’homes” pels portaveus de l’aberració, posem-hi un crític literari que, parlant del seu últim llibre, reconeix públicament “que hi ha poca presència d’escriptura de dones. La raó? És per pur atzar”. Eloqüent que és, lapsus freudià, no cal interrogar això del “pur atzar” i em centro en la qüestió que ens ocupa: els homes són escriptors, autors. Les dones fem “escriptura de dones”.

El progrés i les seves ombres són sovint una allau del passat que es desperta i avança cap al present sense compassió. Un present, ara mateix, en què les autores comptem i sumem en el món editorial i en els gustos del públic lector, un públic d’altra banda configurat per lectores en un grau més que notable, i vostès ho saben. Llegeixin, senyors, si és que han de parlar d’autoria i de si es corren riscos literaris o no. L’àngel pintat per Klee, interpretat pel savi Walter Benjamin com la criatura protectora d’ulls esbatanats que mira estupefacta l’allau del passat que el deixa sense paraules, no té gaires interlocutors ni intèrprets mascles en aquest segle que coneix tantes fugues d’aigua i de gas en l’estructura patriarcal de la cultura: som en l’era de l’eclosió dels gèneres i orientacions sexuals de les autories i de la traïció i revolta dels gèneres literaris. Què seria l’“escriptura de dones”? No res, llevat que sigui un gueto. I això sí que no, senyors, ni parlar-ne.

No hi ha “escriptura de dones” si no és que hi ha “escriptura d’homes”. La Marçal es presenta com “una dona que escriu”, perquè la creació és andrògina i només, avança ella, des de la noció de cos podem dir coses sensates, noves, que obren la imaginació i el coneixement, creatives, civilitzadores. La Rodoreda al seu torn parla del creador “meitat poma meitat taronja”, i sempre sempre va dir-se, en entrevistes i cartes, escriptor, en genèric. Un genèric en desús que potser hauríem de reprendre les autores si és que ens han de dir que fem “escriptura de dones”, però de difícil rescat en els aires d’uns temps decididament elagetebiescos. Les orientacions sexuals floreixen i emboliquen una troca que els practicants de l’“escriptura d’homes” i els seus serenos nocturns i diürns creien lligada i ben lligada per sempre mai més. No facin més el ridícul, au.

Quin cansament de llegir “les dones fotògrafes”, “les dones guionistes”, “les dones creadores”, quan dient “les fotògrafes”, “les guionistes”, “les creadores” n’hi ha ben bé prou. Igual que dient les autores, les escriptores. Escriptura de dones? Potser és que dir “dones” és una manera de conjurar les pors mascles. No ho sé, dic jo…