Els escriptors s’escriuen

Els escriptors sempre s’han escrit els uns als altres. Ara d’una forma més immediata i potser en alguns casos menys elaborada, però diria que ho han fet sempre: per comentar lectures i inquietuds, per compartir textos i patiments, per donar-se suport, etcètera. No sé si en un futur es publicarà la correspondència dels escriptors d’ara, que passa inevitablement pel correu electrònic i potser per la missatgeria instantània i hi pot haver qui cregui, erròniament, que perd consistència, però mentrestant es van publicant epistolaris d’autors que encara s’escrivien cartes en paper i tenim la sort d’accedir a textos (quasi) privats sobre els processos d’escriptura uns anys després, un material que als que escrivim ens interessa especialment perquè veure com cuinen els altres, com dubten, com s’empipen o s’entusiasmen amb el que escriuen no solament reconforta sinó que també pot orientar-nos, o desorientar-nos, per al que pensem escriure. 

Fa cinc anys, l’editorial de Rosario (Argentina) Ivan Rosado va publicar la correspondència entre els escriptors Mario Levrero (Montevideo, Uruguai, 1940-2004) i Francisco Gandolfo (Hernando, Córdoba, Argentina, 1921 – Rosario, Argentina, 2008), dos escriptors que el curador Osvaldo Aguirre, al pròleg, explica que «tenien una mateixa concepció de la literatura, sentien el mateix cansament davant de les formes consagrades i es trobaven més còmodes al marge de les classificacions convencionals». La seva correspondència (1970-1986) «va ser un intercanvi secret que va sostenir les seves obres i que va funcionar amb una regla tàcita: parlar sobre els textos propis i aliens sense cap concessió a les falses cortesies i als eufemismes»; això també ho explica Aguirre al pròleg i de seguida que comences a llegir les cartes t’adones que és cert del tot, que Levrero i Gandolfo s’ho deien tot sense miraments, i que es podien fer crítiques ben contundents als textos sense perdre’s el respecte l’un a l’altre en cap moment ni haver d’afegir, en acabat de la crítica, cap frase amable per suavitzar res. El pacte existia i funcionava perfectament, i les crítiques eren rebudes sempre com una aportació, i no sempre es feien cas, però es tenien en compte, això sí.

Ja a la primera carta del recull, en comentar un conte de Gandolfo, Levrero li deixa anar: «Jo deixaria de ser el poeta F. Gandolfo i intentaria ser Francisco Gandolfo i em posaria a escriure això mateix del tot desprès de qualsevol concepte formal», i això només és l’inici d’un intercanvi d’impressions literàries de setze anys de durada entre els dos autors. Aquesta manera tan directa de comentar-se el que escriuen fa que el lector tingui la sensació, que sempre es té quan es llegeixen epistolaris però en aquest cas potser més, d’estar llegint uns textos privats que no hauria de llegir. Però Aguirre, a la nota sobre l’edició, ja ens treu de sobre aquest pudor quan ens explica: «En principi una carta no s’escriu per a la seva difusió pública. Al contrari, la correspondència forma part de la intimitat dels remitents i és aquest caràcter el que li dóna la seva empremta, el d’un text travessat per la complicitat i els sobreentesos. Però un escriptor no guarda tots els seus papers, i el fet de preservar-ne alguns i procurar que uns altres es rebin i es puguin llegir converteix aquests manuscrits en un llegat. En particular, el gest de conservar les cartes, com ho van fer Levrero i Gandolfo, de reproduir fins i tot les pròpies i corregir els passatges il·legibles, cosa que va fer Gandolfo, obren un altre horitzó, el de nous lectors que han de venir». 

Precisament la primera carta de Levrero que citava més amunt, del maig del 1970, si la podem llegir és perquè el mateix Gandolfo la va transcriure, perquè no se’n conserva l’original. És a dir, Gandolfo va procurar conservar la primera carta de la seva relació epistolar tot i que ell mateix, en la seva resposta, ja diu que li agraeix «l’amable atenció que vas tenir d’interessar-te pels meus contes, d’una manera seriosa i analítica, tot i que no són de la teva simpatia íntima». És per això, entre altres coses, que aquesta correspondència té tant d’interès, perquè és el diàleg entre dos escriptors al marge de tot, de les convencions, de les formes, de qualsevol cosa que els encotilli, només centrats a escriure el millor possible. 

Però també es diuen coses amables, moltes, moltíssimes, com la que Levrero li diu a Gandolfo sobre un text seu, i que em sembla l’elogi més gran que li poden fer a un escriptor: «A mi m’està empenyent novament a crear.» Passen de dir-se «ei, compte, que et perden les formes» a «llegir-te em fa venir ganes d’escriure», una amistat literària saníssima i envejable; i per llegir-la, penso, i ja m’ho perdonaran els llepafils, ni tan sols cal conèixer la seva obra (tot i que la recomano molt, evidentment), sinó només deixar-se portar per aquest diàleg i anar prenent nota dels títols per després llegir els que hagin despertat el nostre interès, i anar veient com es parlen dos autors que només es preocupen pel que escriuen, per com escriuen, i s’escriuen l’un a l’altre sense preocupar-se per res més.

Els escriptors s’escriuen els uns als altres, encara ara, tot i que potser ja no en paper. Jo mateixa vaig escriure ahir a una escriptora per felicitar-la pels seus contes. La vaig acabar de llegir ahir al vespre i no em vaig poder esperar a escriure-li un correu avui tranquil·lament asseguda al meu despatx, sinó que vaig córrer a agafar el mòbil, vaig buscar Mònica Batet i li vaig fer uns quants whatsapps per dir-li que Dins del cor de Chopin em sembla un llibre rodoníssim. Ahir vaig ser tota elogis, però amb la Mònica, que fa anys que ens coneixem, ens parlem sense embuts i no ens cal recordar-nos cada tres frases que ens tenim respecte, queda sobreentès i no cal perdre-hi temps. No som amigues, però tenim una relació literària d’anar-nos llegint i comentant i tenint-nos en compte. 

I ara m’ho vull saltar tot i acabar aquest article per adreçar-me-li a ella i dir-li el que li vaig dir ahir però aquest cop públicament: aquest últim llibre teu ha d’arribar molt lluny, perquè és dels que fan venir ganes d’escriure, Levrero segur que t’ho diria. Jo faig de Gandolfo i retinc en un article, més perdurable que un whatsapp, el que penso del que escrius, perquè quedi escrit i faci venir ganes de llegir-te i, de retruc, d’escriure. No sabia res d’aquest llibre teu, no ens expliquem els processos d’escriptura, tu i jo, no ens tenim tanta confiança o bé és que totes dues som igual de reservades (més aviat això), només sabia que preparaves un llibre de contes, i he quedat parada de com l’has bastit de l’inici al final, no hi sobra cap peça, tot té un ordre i un sentit, el primer i l’últim relat fan un marc perfecte per al recull, l’atmosfera de tots els contes és tan polonesa que si no et conegués pensaria que estic llegint una traducció d’uns contes d’un autor d’allà. 

Ja t’ho diu tot millor i més endreçat Xavier Farré al pròleg del llibre: ets «una autora desplaçada dels diferents corrents que poden existir en la narrativa catalana» i això sovint t’ha anat a la contra, perquè de vegades tots plegats som molt simples i rebutgem el que és inclassificable, però expliques «el present en què ens trobem i les incerteses de la societat de manera molt més esmolada» i fas que el lector es replantegi en cada llibre teu les expectatives que tenia sobre el que escrius, i ara ens has fet viatjar a Polònia, però ens pots portar on vulguis, que els que et llegim et seguirem, perquè ens hem fet addictes a la teva versatilitat tot terreny. 

Les escriptores s’escriuen per fer-se venir ganes d’escriure, i jo ara, sense modèstia ni miraments, sabent que aquestes ratlles et faran posar vermella, confio fer el que Gandolfo fa a Levrero, empènyer-te novament a crear, t’ho dec.