Una escriptora que n’és quatre per a no callar

Què fa que un escriptor deixi d’escriure, que plegui voluntàriament? Que digui “ja n’hi ha prou, la meva obra és closa, no tinc res més a dir, he fet tot el que havia de fer”. Una pensa en la resposta de la gran escriptora Cynthia Ozick quan li van preguntar què li semblava la decisió de Philip Roth, un altre bon escriptor, de plegar d’escriure: “Qui es pensa que és? Déu?” En efecte, venia a dir l’escriptora nord-americana que tant ha trigat a trobar el merescut reconeixement, lectors i traduccions, una persona que escriu no pot deixar de fer-ho així com així. Un escriptor no mana sobre el seu destí literari.

Tenim el cas de Julià de Jòdar, que després de publicar el 2013 El desertor en el camp de batalla m’assegurava que no escriuria més, cosa que em reblava, sense immutar-se, el 2018 en treure Els vulnerables a Comanegra, on quatre anys després, l’any passat, publicava, molt revisada, la magna trilogia L’atzar i les ombres, unes mil pàgines tornades a treballar de les tres novel·les publicades entre el 1997 i el 2005; i ara prepara una novel·la més per a la mateixa editora per tancar el cicle atzarós i ombrívol de la seva joventut badalonina. Un altre cas és Quim Monzó, que no ha fet cap declaració a propòsit de deixar d’escriure –ni cap altra, no faltaria més, la coherència obliga– sinó que simplement no publica llibres (mantinc l’esperança que això no vol dir que no escrigui més que articles). La Marçal assegurava que no escriuria més poesia quan la va reunir a Llengua abolida el 1989, a trenta-set anys, però les noves edicions inclouen, en el volum Poesia completa, els poemes escrits durant la malaltia que se la va endur el 1998: podia ser d’una altra manera, podia no fer-ho?

I després tenim Flavia Company, una escriptora i poeta que n’és quatre: la que ha signat amb aquest nom i els seus heterònims, tres, Andrea Mayo, Haru, Osamu. Tres noms que ara són autories sorgides de l’obra de la Company, tres personatges seus. Em penso que Pessoa, mestre dels heterònims, també ho feia així, a més de posar en qüestió el seu cognom, persona en portuguès. Ella podria ser que ho fes per deixar de somoure el gronxador galàctic de ser una autora nascuda a Buenos Aires que resideix a Catalunya des dels deu anys, una raó que l’acosta a Pessoa i el significat del seu cognom per a diferenciar-se amb heterònims: els de la Flavia, Company i Navau, la fan a primera vista inequívocament catalana; de fet, ho és, però no sempre és vista així. Escriptora ara en castellà, ara en català, els seus heterònims escriuen majoritàriament en català.

Incloc la Company entre els escriptors citats amunt que deixen voluntàriament d’escriure perquè, amb quaranta llibres darrere, ha plegat la persona i autora Flavia Company, sense retop, diu; i alhora també la incloc, a la manera dual que tant caracteritza la seva obra inclassificable, rebeca de qualsevol noció d’estil literari, per donar la raó a l’Ozick: un escriptor no mana sobre el seu destí literari, una escriptora com ella no pot deixar d’escriure. Per això els heterònims, els quals fan que la persona física de Flavia Company escrigui sense parar.

Andrea Mayo, Haru, Osamu són personatges dels llibres de la Company. Dues autores i un autor més de la literatura catalana contemporània. Els explica així, en una conversa recent amb Adrià Ibáñez Pelegrí: “Podríem establir tres línies de proposta literària: Osamu, el pare de la Haru, seria la filosòfica, la Haru, l’espiritual (ara semblo una casa de perfums!), i Andrea Mayo s’emmarcaria més en la línia social i política, en el sentit que és ‘més de carrer’, i que el seu objectiu és el d’apuntar directament a les línies de flotació del sistema aquest que tenim, tan espantós. L’Andrea Mayo ve a dir: ‘Això s’ha de revelar, s’ha de destapar, i s’han de treure els pentimenti’, els que hi ha després de segles que s’han aguantat, els que hi ha perquè no els volem mirar i no ens convenen. L’Andrea Mayo té l’opinió que no existeix el mal, existeix el poder.”

Pentimenti. És últim gol és d’Andrea Mayo, Penediments (Navona), un títol que ni fet a mida per a això que parlo, o miro de parlar, en aquestes ratlles: no es tracta de contricions ni recances, sinó de relats i textos teatrals concebuts, o acabats, amb o a la contra de la tècnica de la pintura clàssica italiana, el pentimento: “Alteracions en un quadre que manifesten l’error o el canvi d’idea sobre allò que l’artista pintava.” El lector és convidat a trobar-los, els errors ancestrals que encara es mantenen i els pentimenti amaguen i Mayo vol destapar, una herència de l’autora Company, arrelada al text, a les paraules, a les frases, a la cadència i el so, sense psicologismes ni excuses de mal pagador que fan passar gat per llebre, el text ho és tot. Si el poeta va dir “allò més profund és la pell”, la Company i els seus companys de viatge literari ho acompleixen amb escreix. En aquests Penediments, l’alegria de llegir rau a posar en qüestió fins a quin punt nosaltres, el públic, ens deixem arrossegar no per la imaginació del fet mateix de canviar d’idea o de sentit o del que sigui, sinó pels clixés i llocs comuns: com acabarà?, en quin moment sabrem exactament on som? Dos relats m’enamoren en particular: “La importància del silenci d’una mosca” per l’harmoniós calat de la vida ordinària i “Mare o filla”, un diàleg tallant sense fissures que t’arranca un somriure glaçat ple d’humor. També “Tatuatge” i més relats que us convido a descobrir.

Li pregunto a la Flavia quan va saber que ja ho tenia tot dit i que havia de plegar: “Amb Magôkoro [Catedral, 2019], una novel·la epistolar, com epistolar va ser la primera.” “Tenia dues opcions”, reflexiona, “deixar d’escriure o fer real la possibilitat de traspassar la frontera entre realitat i ficció. Que els meus personatges esdevinguin autors/es és aquest pas.” No he llegit Magôkoro, ho faré per copsar el misteri de la colpidora de la Ràpita. Una destra navegant que encabat aquesta novel·la se’n va anar a fer la volta al món, pandèmia inclosa, i la va relatar amb articles a La Vanguardia. Així va esborrar el seu nom dels llibres que vindrien, fent la volta al món. Un vers lliure, l’escriptora que n’és quatre, car un heterònim no és un sinònim per a amagar la persona, un heterònim només la diferencia. Un vers lliure amb moltes coses a dir en la literatura catalana, algunes les ha dit i unes altres les diu i les dirà.