Escric en català perquè vull

Sovint em pregunten per què escric en català. Una vegada, a Manuel de Pedrolo li ho van demanar en una entrevista i ell va contestar: ‘A un escriptor castellà li ho preguntaries, si sempre ha escrit únicament en la seva llengua?’ La resposta anava implícita en la pregunta.

Alguns consideren els escriptors i les escriptores en català una rara avis, gent tossuda que s’entesta a fer coses tan estranyes com ara escriure en la seva pròpia llengua. Obviant Ramon Llull, Ausiàs Marc i tants altres autors que han prestigiat el català, una llengua literària i mil·lenària. Potser aquesta gent a qui ‘no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català’ és, com explicava Ovidi Montllor, la mateixa gent ‘a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense.’ En qualsevol llengua.

Mercè Rodoreda escrivia en una carta a Joan Sales: ‘En català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta. Que això és mal pagat? Ja ho sabem. Però també és mal pagat no fer res.’

La raó de l’esperit de revolta m’atrau, sóc tres voltes rebel, com em va ensenyar Maria-Mercè Marçal, i sí que està mal pagat, la cultura en general està mal pagada, però això són figues d’un altre paner.

Afirmava Joan Fuster: ‘S’escriu en la llengua que es posseeix: el fragment de llengua que es posseeix. l escriure és pensar, sentir, calcular.’ No sé sentir, pensar, calcular d’una altra manera que en la llengua que em va ensenyar la meva mare, la llengua amb la qual m’explicava històries la meva àvia, la llengua amb la qual he après a estimar, la llengua amb la qual he bressolat el meu fill, la llengua amb la qual he cridat, reivindicat, xiuxiuejat i m’he embriagat de mots. La llengua que m’han censurat, esquarterat i prohibit.

Com deia Montserrat Roig: ‘Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana.’

Això mateix, ho faig perquè vull, perquè em dóna la gana. I, si us plau, com va dir Aurora Bertrana, no em condemneu sense llegir-me.