Escoltisme sense kumbes

Com expliques a algú d’ortografia trontolladissa que no val la pena que s’escarrassi a aprendre les combinacions de pronoms o la posició de les comes perquè no se’n sortirà mai? O com li dius a qui no sap accentuar que no vols discutir-hi qüestions gramaticals perquè, com deia el carabiniere, parla sense concepte? Excuseu-me, professors del món, per aquest imperdonable derrotisme, però realment creieu que tothom pot arribar, no dic a escriure bé (amb estil, segons la benaventurada intenció de Magí Camps), però si més no a dominar l’ortografia? Que el patró de l’ensenyament em perdoni, però tot plegat em fa pensar una mica en el comunisme a la soviètica: la distància entre teoria i praxi és sideral.

Així com hi ha consens general sobre la mancança d’aptituds naturals per a la música o la pintura, o fins i tot cert acord a admetre que hi ha qui té més tirada pels números i qui per l’esport, amb la llengua no. És palmari que hi ha ments poc aptes, o gens, per al raonament lingüístic, ni tan sols per a nocions bàsiques com les dues esmentades al principi. Però quan hi ha brega tothom hi vol dir la seva, tothom hi vol participar. Si acceptem que hi ha qui no té “oïda musical”, acceptem que alguns (molts) no tenen “oïda lingüística” i ens barallarem menys i farem més coses de profit.

Una manera de comprovar-ho és comparar germans. El famós recurs de la paritat entre transmissió genètica i aprenentatge en la formació del caràcter que psiquiatres com Oliver James han desmuntat (el segon pesa molt més que la primera). Tots coneixem fills dels mateixos progenitors que han seguit trajectòries lingüístiques sorprenentment diferents (el cas paradigmàtic és el dels dos fills de pares andalusos, que un ha après català i l’altre no). No és la mateixa habilitat (i a més els recorreguts vitals poden ser ben diferents), però és igualment demostratiu. La capacitat d’adquisició del llenguatge és innata i universal, ja ens ho va ensenyar Chomsky fa dècades; ara bé, la de comprendre la diferència entre estructura profunda i estructura superficial o els fenòmens gramaticals en general, no. Talment el càlcul d’estructures en arquitectura o els règims pluviomètrics en meteorologia (per esmentar dos dels temes clàssics d’ascensor: “Quina escala més bonica, oi?” i “Això seran quatre gotes” respectivament).

Per què m’empatollo amb tot això? Ara hi anava. Resulta que, de fa mesos, per no dir anys, hi ha tot de voluntariat lingüístic intentant fer entendre que fàcil que és evitar la confusió entre sentir i escoltar, sense voler veure que, malgrat tan assenyats consells, la confusió es continua escampant. Al jovent l’hi han explicat mil vegades a casa i a l’escola, els grans ho han llegit a les xarxes o els ho ha explicat algú: per escoltar cal voluntarietat, cal parar atenció (“Calla i escolta!”), mentre que per sentir n’hi ha prou amb tenir orelles (“Eo, que se’m sent?”); ens han explicat trucs, com ara comparar-ho amb veure i mirar: veure és inevitable quan tens ulls (“N’he vist un que anava amb màniga curta”), mentre que mirar és el resultat d’una intenció: “Mira quin paio que passa ara!”). O fer el parangó amb altres llengües que no ho confonen: en francès, entendre i écouter, en italià sentire i ascoltare (ben idèntic al nostro), en anglès to hear i to listen.

Però el mètode lògic o racional té dues pegues: una, les excepcions: la distinció entre voluntari/involuntari no sempre funciona, perquè per exemple la ràdio tant la podem sentir com escoltar (“Calla un moment, que no sento què diuen” / “És al despatx, que escolta el partit”), i amb la televisió ídem (“Jo aquest programa no el penso pas mirar” / “Vas veure el reportatge d’ahir?”). I dues, que és massa lent. Quan elaborem discurs, per més que el cervell treballa a velocitats supersòniques, no hi ha temps per al raonament lògic; és per això, entre altres coses, que el codi lingüístic s’aprèn per imitació, o, dit d’altra manera, repetint com lloros. Per més originals que ens pensem que som, no creem res de nou: senzillament combinem fins a l’infinit elements que tenim al vestidor del nostre repertori lingüístic. I a còpia d’imitar i imitar, sobretot models diferents (i llegir és el més valuós de tots), anem ampliant el nostre armari i, simultàniament, desenvolupant una mena de do lingüístic que anomenem “intuïció” i que és com el sentit estètic: ens diu quins colors, quines peces i quins complements combinen millor. Hi ha qui en té més, hi ha qui menys i hi ha qui ni gota.

La pega és que, a còpia d’interferència, la intuïció s’atrofia. Un exemple perquè m’entengueu: a força de sentir i llegir virulència als mitjans, el nostre cervell acaba dubtant d’ell mateix i qüestiona el terme que fèiem servir fins ara, violència; fins al punt que, sense saber com, ens trobem dient “Ui, unes manis més virulentes!” allà on fins ara havíem dit violentes. I qui diu virulència diu comparativa, sí o sí o qualsevol d’aquestes expressions de plàstic que s’estilen ara. Molt bé, doncs quan la intuïció lingüística s’atrofia, com ha passat amb el cas que ens ocupa, cal suplir-la amb el pensament racional. És a dir, aplicar algun d’aquests mètodes que dèiem. Però ja hem vist que no és gaire útil; les xarxes són plenes de gent atabalada manifestant dubtes sobre construccions que fins avui no en generaven cap. El raonament no sempre resol les vacil·lacions perquè la gramàtica no sempre és lògica.

Per això proposo un sistema més senzill, com un retorn als orígens. Una fórmula mecànica que restauri la intuïció: en cas de dubte, sempre sentir. Si la intuïció us falla; si, en aquell instant brevíssim en què encara teniu temps de rectificar la seqüència que ja se us ha format al cervell, us assalta la més mínima inseguretat, si no esteu recontraconvençudíssims que toca escoltar, tireu sense por: sentir. Que em sentiu?, no hi ha manera de sentir res, aquesta gent ja em sentiran… Nou de cada deu vegades l’encertareu (i amb la garantia de la meva veïna, poca broma).

I qui vulgui una mica d’entrenament, pot anar repetint els mantres que ens proporciona la fraseologia popular: “No hi ha pitjor sord que qui no hi vol sentir”i “Fer com qui sent ploure”. Apa, ja m’heu sentit.