05.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 05.12.2021 - 21:55
Quan es va saber que l’estat espanyol imposava l’obligatorietat de fer un 25% de les classes en castellà a la comunitat autònoma que fa servir el nom de Catalunya, a VilaWeb vam demanar ajuda als nostres subscriptors per a trobar mestres que en volgueren parlar. Que volgueren parlar des de la pràctica del dia a dia, sobre el terreny, des del contacte amb la realitat. El resultat d’aquella crida és aquest dossier especial que podeu trobar ací i que podeu trobar també ací en format pdf, a VilaWeb Paper, per si el voleu desar: “Els mestres no es rendeixen”.
Trenta-tres mestres i dues escoles que han volgut expressar-se col·lectivament fan un repàs a la situació de la llengua catalana a les aules i proposen respostes a aquesta nova agressió. El dossier és ple de texts, tots ells directes, descarnats, sense contemplacions, que denuncien la farsa d’una immersió lingüística que no es compleix de fa molts anys en àmplies zones del país. I són texts que reclamen reaccions immediates a una situació que molts qualifiquen d’autèntica emergència. Però al mateix temps són texts esperançats perquè saben de la potència de l’escola, texts que creuen en el valor i en la utilitat de l’educació, que hi lluiten. A tots ells, i a tots aquells que han participat en aquest projecte amb la seua opinió, amb suggeriments o amb noms, els donem les gràcies.
És molt difícil de destacar frases concretes d’un dossier tan ple de conceptes importants. Però m’agradaria remarcar-ne algunes. M’ha impactat molt, per exemple, la gran lucidesa amb què Raquel Casas Agustí defineix tot això que passa quan afirma que “l’objectiu no és que es facin classes en castellà, que ja se’n fan, sinó que no se’n facin en català”. Una opinió que va directament a l’arrel del problema. Problema que l’escola Puig d’Esparreguera despulla també completament quan fa servir la paraula “opressió”, tot contraposant-la als usos i als conceptes pedagògics. Ens ho aclareixen així: “La llengua vehicular és una altra cosa. És la llengua de la comunitat a l’espai educatiu, d’acord amb el territori on es troba. Tan senzill i tan important com això. Malauradament, això no és una qüestió de percentatges, ni de pedagogia, ni de drets de la infància. Més aviat és qüestió d’opressió, d’una opressió més al país, que arriba, justament, aprofitant l’escola com a camp de batalla.”
Són molts els mestres que davant la nova agressió reclamen de desobeir. Una desobediència que transformen en gest voluntari i personal, però que tots volen que siga acompanyada pel govern. I una desobediència que no és tan sols per la llengua, sinó també per la greu intromissió al model escolar que, en definitiva, és una agressió a la societat completa. Ho diu amb claredat Eva Salvatella Sànchez quan afirma que “si com a mestres volem el millor per als nostres alumnes, només podem desobeir”. I quin mestre no vol el millor per als seus alumnes?
Tanmateix, aquesta desobediència no sembla que hi siga, a les previsions del govern, que ha reaccionat a la primera agressió contra una escola concreta, a Canet, tot deixant-la sola. I no apareix ni es reclama tan sols enfront de la recent decisió del Tribunal Suprem espanyol. L’escola La Masia, per exemple, la reclama també contra la incomprensible imposició de l’anomenat TIL per la conselleria valenciana d’Educació, en mans de Compromís! Una imposició que obliga totes les escoles a quotes de llengües a l’aula i que ha significat que escoles valencianes que pràcticament ho feien tot en català de fa anys ara es vegen obligades a fer més classes en castellà que mai.
Però si hi ha una cosa que destaca a tots els relats és la farsa en què s’ha convertit la immersió –expressió que fa servir amb propietat Estefania López quan constata: “A la meva escola, tot i que els exàmens oficials s’hi fan en català, entre el 40% i el 60% del professorat parla en castellà a la secundària obligatòria. I als cicles formatius, el percentatge dels professors que parlen en castellà puja al 90%.” Hi ha veus que reclamen, amb independència de la batalla a lliurar amb el Suprem espanyol, de prendre’s seriosament la situació actual i l’incompliment flagrant i tolerat de la llei d’educació de Catalunya.
Per això, Àngels Carulla Argilés reclama que “cal que el Departament d’Educació reforci sistemes d’inspecció per assegurar que els professors fan servir el català a les aules”. Una referència que Marc Avià complementa tot dient que “no pot ser que l’ús del català a les aules depengui de la tradició del centre ni del criteri personal del professor, perquè es genera un efecte crida entre els professors que prefereixen fer les classes en castellà en zones on és la llengua predominant, justament allò que el model d’immersió pretenia compensar.”
Seguint aquesta mateixa línia, Anna Pasqual afirma molt encertadament que “s’ha d’incidir en els centres educatius, on ja fa massa anys que no es valora això mateix i no se supervisa ni es compleix, en molts casos, l’ensenyament real en català, la qual cosa sentencia més la llengua a l’escola que cap tribunal espanyol”. Té raó. I Dani Cortijo ho rebla encara tot posant el dit a la nafra: “També hi ha professors que van començar a exercir amb la immersió i ara es jubilen sense haver fet ni una sola classe en català, i ho han fet amb total normalitat. Això transmet als nous docents que el català és opcional.” Efectivament.
I voldria cridar ací, una altra volta, l’atenció sobre un altre concepte gràficament insuperable, que ens regala Aitor Pérez Codorniu: la “desimmersió”. Ell ens explica que “hi ha situacions en què els nouvinguts que passen per l’aula d’acollida (una eina que ja no és moda per al departament, però que s’hauria de reformular en aquesta direcció i no solament per a períodes curts) perden coneixement del català quan arriben a l’aula ordinària. I òbviament també passa amb alumnes catalanoparlants. És la desimmersió“. A aquest extrem hem arribat.
Ara cal recuperar-nos i lluitar. Com diu Mikel Fernández Georges, aquest atac s’ha de veure i s’ha de viure “com una oportunitat per a retornar el català al centre del debat i fer que tant professors com alumnes reflexionin sobre el paper de la llengua”. Cal involucrar les famílies, com explica Ferran González Murciano, quan diu que “cal buscar el suport de les famílies fent-los entendre la importància de dominar català i castellà en finalitzar l’etapa de primària i com la nova situació, en part, els ho impedirà pel caprici d’unes poques famílies que no volen saber res del català”. I m’agradaria cridar l’atenció en aquest punt sobre una de les respostes que Òscar Escuder donava a Roger Cassany en aquesta entrevista que vam publicar ahir.
Diu Escuder: “Entre els residents a Catalunya que no fan servir mai el català, hi ha un 21% sense feina. I entre els que sí que el fem servir, un 11%. Però encara hi ha una tercera dada important que ho explica millor: del grup dels que sí que fem servir el català i tenim un 11% de desocupació, és indiferent si el català és la llengua primera o si s’ha après després. Això és important i ens diu una evidència: si domines més llengües, particularment les dues que conviuen aquí, tens més oportunitats i més opcions laborals. I a més ens diu que com a societat discriminem per capacitats, no per origen. Si no expliquem bé aquestes dades i ens quedem amb el 21% i l’11%, algú podria pensar que discriminem per origen i no per capacitats, però si ho expliquem bé ens adonem que és justament la contrària, perquè encara que el català no sigui la teva primera llengua, el sol fet de parlar-lo t’obre portes laborals. Per tot això és molt important la immersió i la immersió ben feta. Socialment, com a element cohesionador, és imprescindible. I una altra dada: tenim una enquesta de fa poc encarregada per la Plataforma per la Llengua i feta per GESOP que diu que el 82% de tots els ciutadans de Catalunya estan a favor de la immersió. I si analitzem només els ciutadans de Catalunya que són monolingües en castellà, més del 60% també es declara a favor de la immersió.” Quan abans em referia a la resposta d’Eva Salvatella, també parlava d’açò. Qui no vol el millor per als seus alumnes?
Finalment, molts mestres posen en relleu que aquesta és una batalla que va molt més enllà i tenen raó. La batalla per l’escola és inevitablement la batalla per la llengua, com la batalla per la nació és inevitablement la batalla per la llengua. I ho resumiré amb la resposta d’Alba Ortínez Martí quan ens recorda que “tampoc ens podem centrar només en la defensa del català a l’escola, perquè no abordem la globalitat del problema. Què passa amb el canal infantil de TV3? I el català a les grans plataformes? Si volem que els infants i joves parlin el català més enllà de l’aula, els calen referents”.
Ens calen referents, sí, molts més que no en tenim, per desgràcia. En això estic d’acord. Però que ningú menystinga que a la primera línia hi ha milers de mestres com aquests que han volgut parlar amb VilaWeb, als quals hem d’agrair la feina del dia a dia i als quals no podem de cap manera, ni un sol dia, deixar sols. Perquè són el primer i més important, el més definitiu, dels referents.
Si creieu que VilaWeb us ajuda a entendre el país i el món, us demanem que considereu l’oportunitat d’ajudar-nos. Feu-vos-en subscriptors.
