L’escola pública com a vehicle per a ensenyar català a famílies nouvingudes: “És clau per a l’arrelament”

Més de la meitat de l’alumnat estranger i més de vint-i-set nacionalitats diferents. Aquesta és la realitat de l’escola pública Pinyana-Balàfia de Lleida. A l’escola Aloc, a Pineda de Mar, la situació és semblant, tenen un 40% d’alumnat estranger. Tots dos són centres d’alta complexitat en què el català té poca presència entre l’alumnat, però també entre les famílies, que amb prou feines saben l’idioma. Per això, aquestes dues escoles han decidit d’impulsar una oferta de classes de franc i en català perquè les famílies nouvingudes puguin aprendre la llengua. Són cursos pràctics, útils i orals, molt lligats a realitat de l’escola i són clau per a teixir vincles i per a aconseguir un arrelament real al territori.

Classes informals i sense gramàtica

En tots dos casos, són uns cursos que s’han engegat gràcies al pla de millora d’oportunitats educatives (PMOE), uns ajuts econòmics provinents dels fons europeus Next Generation. Tenen l’objectiu de pal·liar els efectes de la covid, sobretot en famílies vulnerables. Així, en aquestes dues escoles, entre més qüestions, els van fer servir per tirar endavant cursos de català per a famílies. A Pineda ja s’havien fet cursos d’aquesta mena a escala municipal, però com que s’havien estroncat per la pandèmia, amb la injecció d’aquests recursos van veure l’oportunitat de reprendre’ls: “Els diners els podíem dedicar a les activitats que ens semblessin interessants tenint en compte les condicions particulars del centre. Com que vèiem que l’activitat per pares i mares havia quedat penjada i que era una necessitat, vam decidir d’optar per fer classes de català per a les famílies”, explica Neus Basart, directora de l’escola Aloc.

Són unes classes que no funcionen com una lliçó d’idiomes habitual, sinó que s’adapten a les necessitats concretes d’aquest col·lectiu i van lligades a l’àmbit escolar. Així, és exclusivament oral i no s’acostuma a escriure res: “No hi ha llibretes, no treballen la gramàtica, ni l’ortografia. Són cursos útils en què es mira de facilitar la informació que volem que arribi a les famílies. Per exemple, les circulars que enviem del centre, els tríptics o les informacions que els volem fer arribar. Tot això és el que treballen a les trobades de llengua. Temes com ara que fem una xocolatada solidària, que hi ha un nou cas de polls, quines són les normes del carnestoltes… I, a part, també fan dinàmiques de benvinguda i jocs per a conèixer-se”, explica Basart. A vegades, també surten de l’escola i fan activitats, com ara visitar la biblioteca municipal, que els permeten de crear enllaços amb el territori i tenir més eines: “Així, si els alumnes necessiten res, el pare o la mare els poden ajudar. No solament formem els pares, sinó que també els donem els recursos perquè puguin ajudar els infants a casa. Per tant, indirectament ens ajuda a millorar l’èxit dels fills”, diu Basart.

A Lleida, els cursos també són molt pràctics i senzills, però, a més, inclouen l’ensenyament d’eines tecnològiques: “Els ensenyem com entrar a la pàgina web del centre perquè puguin llegir circulars que hem enviat o a fer un correu electrònic. La competència digital i la lingüística van plegades”, explica Anna Moseguí, directora de l’escola Pinyana-Balàfia. També fan activitats en què treballen conjuntament pares i alumnes: “Amb l’ajuda d’un educador, es fa suport en la lectura i l’escriptura dels nens de tercer de primària. Vam detectar que hi havia un nivell molt baix perquè a casa no hi havia cap mena d’acompanyament. Per això, vam tirar endavant aquest programa”, assenyala Moseguí.

La major part d’alumnes dels cursos són dones i com que moltes es dediquen a les tasques de cures, els centres opten per fer les classes en horari lectiu, atès que és una manera de garantir la conciliació laboral i familiar. A Lleida es fan al matí, a les 9.00, quan comencen les classes per a tots els alumnes. A Pineda, en canvi, es fan a la tarda, a partir de les 15.00 i fins que s’acaba l’horari escolar. “La mare és la que ve a les reunions, la mare és la que ajuda els fills… Com que fora de l’àmbit escolar, les mares tenen un paper molt marcat, si volem que vinguin, ens hem d’adaptar a les seves circumstàncies”, explica Moseguí.

El català solament a l’escola, una barrera que cal trencar

En tots dos centres creuen que és clau que els alumnes escolaritzats a Catalunya puguin completar l’aprenentatge de la llengua a casa i que, per això, un dels factors imprescindibles és que les famílies també la coneguin: “És creure-hi, i nosaltres volem donar oportunitats a tothom. Donem totes les facilitats a gent que potser no anirà a l’escola d’adults o que no s’apuntarà a classes d’idiomes perquè puguin aprendre català”, explica Basart. I afegeix que aquesta escletxa entre casa i escola fa temps que la detecten: “En moltes entrevistes ens trobàvem que havíem de canviar de llengua per entendre’ns amb les famílies. Ens deien: ‘No t’entenc, parla’m en castellà’, i això no pot ser.” A més, els cursos els veuen com una eina per a poder donar la volta a aquesta realitat i que quan hi hagi una situació d’aquesta mena, puguin encoratjar les famílies a participar en les classes que es fan al centre.

Moseguí també veu aquests cursos com una oportunitat amb beneficis tant per als pares com per als alumnes: “El català és la llengua vehicular de l’escola i totes les informacions les enviem en català. Per això, sempre els diem que si volen poder fer suport a casa, han de conèixer la llengua. Volem aprofitar que els seus fills aprenen català aquí perquè puguin aprendre’l ells”, explica. I afegeix: “L’ús del català en aquests centres és molt baix. I amb aquests cursos, un dels objectius és que les famílies participin i es vinculin amb l’escola. És una via clau per a l’arrelament. Els diem que si volen buscar una feina, els serà molt útil, o que per a qualsevol tràmit administratiu, saber la llengua els ajudarà.”

Uns resultats gratificants

Al començament, la covid va fer que fos una activitat molt intermitent i que no acabés d’arrencar. Ara, però, ja funciona a ple rendiment: “El boca-orella ha estat clau”, diu Basart. I afegeix: “Entre famílies marroquines, italianes, ucraïneses i de molts països de Sud-amèrica, hem creat un grup molt maco. També és una manera de crear vincle entre ells, que s’impliquin al centre, que coneguin què fem.” Tot i que és una iniciativa relativament nova i encara no poden fer-ne un balanç prou acurat, sí que han notat canvis en l’actitud i en la manera com les famílies s’enfronten a certes situacions: “Ara quan parles amb elles s’esforcen a entendre’t i algunes s’atreveixen, fins i tot, a expressar-se en català”, explica Basart.

En tots dos casos, veuen les iniciatives amb bons ulls i tenen previst de continuar treballant perquè totes les famílies puguin aprendre català: “A Pineda hi ha quinze persones apuntades, que si ho comparem amb les més de dues-centes famílies que hi ha al centre és una misèria, però tot és començar. I només amb aquestes ja guanyem”, conclou Basart. A Lleida el balanç també és molt positiu: “Per nosaltres l’èxit és que s’omplin les places. Les quinze mares que tenim estan molt satisfetes i per nosaltres això és molt gratificant”, assenyala Mosseguí.