En un indret de Picanya, una de les poblacions més devastades per la gota freda, hi ha un anhel d’esperança. Es nota tot d’una en l’ambient. En les mirades. És un fet que els és inherent, una qüestió de supervivència, de necessitat, per a no decaure. I és això, justament, que Vicent Andrés Estellés definia en un poema que dóna la benvinguda en una pancarta quan arribes a l’Escola Gavina, un centre emblemàtic de la renovació pedagògica al País Valencià, greument afectat pel temporal.

“Com la rabent gavina que s’esmuny / voldria dir uns mots de confiança / ara que els vents ens són força contraris, / per tot l’espai i l’any: voldria dir, / ara i ací com el futur és vostre. / El pastareu com si fos humil fang, / i esdevindrà, temps endavant, el vostre. / Vostre futur, allò que més importa.”

Un humil fang, que potser aquests dies no ha estat tan humil. Perquè l’han hagut de treure de pertot. Però ells persisteixen, amb confiança, tot i els vents contraris, per definir el futur de l’escola. Perquè sigui la mateixa que ha estat sempre, malgrat que aquests dies hagi esdevingut irrecognoscible. “Vinc ací a ajudar perquè torne a ser com abans i que els alumnes que encara no han entrat la puguen veure com jo l’he vista.” Aquest exercici d’empatia és de n’Àngela, una ex-alumna que ha passat gairebé tota la vida al centre: “Veure-ho així, tot destrossat i ple de fang, fa molta pena. Les meues amigues, de seguida que m’han vist, m’han fet una abraçada. No es veia ni el terra.”

Alhora confirma que ajudar és molt bonic. I que això no és un centre escolar “normal”. Com n’Àngela, cada dia a partir de les set del matí han passat per l’Escola Gavina entre seixanta persones i setanta: treballadors, pares, mares i ex-alumnes, per tornar la vida el centre. “Som fora del nucli urbà i encara no ha arribat ningú. És real. No hi ha morts, però som essencials, perquè els xiquets han de tornar a l’escola”, diu Sandra Cuevas, la presidenta de la cooperativa.

Albert Dasí, mestre encara i ex-director de l’escola, ha vengut a donar un cop de mà cada dia. També creu que és una urgència avançar, sobretot per a atendre els xiquets: “Hi ha molt d’impacte entre ells i l’escola és un nucli d’acollida perquè el puguen traure.” Cuevas afegeix: “El meu cotxe continua al carrer, tinc el garatge ple d’aigua, però hem de reengegar l’escola.”

L’empenta de les famílies

Com que no tenien aigua ni els enviaven cap tècnic, una mare va dur a l’escola un dipòsit amb 3.000 litres del seu viver. “Tot ho han dut treballadors, famílies, ex-alumnes… Aquí no ha passat cap camió, ni la policia ni emergències no ens ha demanat si ens faltava res”, diu Cuevas.

Dasí explica que hi ha molts treballadors i famílies afectats, perquè la majoria resideixen a Picanya o en uns altres pobles devastats, com Paiporta o Catarroja, i alguns han arribat a restar cinc dies incomunicats. “Molts tenen un xoc molt fort per haver-se quedat sense casa”, diu. Un altre cas és el del director de la revista infantil Camacuc, que ha perdut tot allò que tenia emmagatzemat, però així i tot va anar a l’escola a veure si necessitaven res. “Ens trobem situacions de molta solidaritat i ajuda”, diu.

Gràcies a això, les aules seran a punt d’ací a pocs dies. L’edifici més nou és el que més ha rebut: als magatzems del soterrani, per exemple, l’aigua arriba massa amunt. També han obtingut el suport de més centres de tot el país, com l’escola Mata de Jonc, de Palma. “A molts els hem dit que encara no sabem què necessitem perquè ni ens hem pogut parar a pensar-ho”, diu Cuevas.

El dia tràgic

Dimarts hi havia previsió de pluja, però l’Ajuntament de Picanya va decidir de no suspendre les classes. Ja al matí, l’escola es va posar en contacte amb l’ajuntament, però sempre els responien que havien de continuar. Entre les 12.00 i les 15.00 van insistir-hi, perquè arribaven les primeres notícies i la preocupació creixia. Però res, de manera que la decisió que va prendre el centre va ser de dir a les famílies que podien venir a cercar els xiquets. Fins a les cinc d’horabaixa van anar marxant, per iniciativa de les famílies.

“Aquí no havia plogut gens”, recorda Dasí. Ni hi va ploure. “A les cinc encara érem a classe perquè ningú no ens va dir que anàrem a casa. I tothom igual que nosaltres. A les sis i mitja l’aigua ja arribava a un metre i mig.”

A partir d’aquell dia, els tutors han estat en contacte amb el seu grup per detectar que no falta ningú a cap família. Moltes sí que han perdut casa i cotxes. De fet, la directora pedagògica del centre viu en una casa antiga del poble i van haver-ne de sortir per la teulada. Encara no han pogut anar al centre a ajudar; ella ho ha perdut tot.

Canal d’ajut per a les famílies

Les xarxes de l’escola s’han convertit també en un canal d’ajut per a les famílies. “Ens preocupa que l’ajuda arribe a totes. N’hi ha que començaran en una situació econòmicament difícil”, explica la presidenta. I Dasí subratlla que moltes han salvat la vida de miracle: “Això supera amb escreix el desastre de la pantanada de Tous. No havíem vist mai res així. Deixa un xoc i un impacte que encara no ha eixit.”

Conten que tenen gent a Picassent, Benetússer, Paiporta, Torís… i que saben què els passa en tot moment i què necessiten. Al vespre el xat de l’escola no para i tots s’expliquen com estan i es donen ànims per a continuar l’endemà: “És com si la vida de la gent s’hagués tret, podrida, al carrer. Són trenta anys d’inversió perduts, de records…”, diu Dasí.

Per això a les nits intenten fer la vida que poden, sobretot amb els xiquets, respondre tot allò que s’ha rebut durant el dia i gestionar la situació. “Quan t’aïlles t’adorms perquè estàs mort, però al cap de poques hores et despertes i tornes a tenir molts missatges”, explica Cuevas.

“Quina marxa portem avui?”

Mentre expressen tots aquests sentiments, un dels voluntaris se’n va amb els pantalons de fang fins a la cintura i amb una rialla ben gran. Li ofereixen una beguda fresca, com a la resta. Tot seguit arriba una altra voluntària amb molts barrals buits a les mans: “Quina marxa portem avui, mestressa?”, demana.

A les 14.00 Dasí insisteix que cal continuar una mica més, que a baix hi ha molt per fer. Però abans aturen per fer un entrepà amb el que tenen i que no dubten a oferir. Aigua, una beguda fresca, cafè i a continuar qui pot. L’ambient a la cuina continua igual: les històries són tràgiques, però l’esperança es manté.

Tots els ordinadors continuen apilats al pati, plens de fang. L’aula de tecnologia ja no és una aula de tecnologia. La de música, tampoc. Un mural que s’ha salvat també dóna la benvinguda a l’escola. A les escales que baixen al soterrani hi ha les marques d’una mà que s’ha embrutat, com si fos un dibuix dels infants amb pintura. També hi ha una estelada. En una part del pati continua tot amuntegat. A l’altra, les cadires verdes que ara són marrons i mobiliari que s’ha de llençar. En algunes portes una imatge de Carme Junyent, que recorden al centre.

A les escales hi ha més fang, el mateix que pinta els pantalons i les samarretes de n’Àlex, un mestre de l’escola, i n’Elena, la seva parella, que també és mestra en un altre centre, però ha volgut ajudar a la Gavina. “Avui hi havia treball dur i en condicions més incòmodes. Ens hem centrat en el soterrani i sentíem que l’aigua ja estava mentre les bombes la treien, però de sobte obries una altra cambra i tot es tornava a omplir”, diu ell. L’única manera era llevar aigua, llevar mobles, obrir una porta, tornar a llevar aigua, i així constantment.

Ni l’un ni l’altre no han dubtat a venir. L’endemà del dia fatídic, que encara era perillós, sabien que no podien estar aturats. També pensen en les famílies i a delegar la part emocional dels xiquets en ells. I, com tot el professorat, alumnes i pares i mares, a alçar ben aviat el vol.