22.09.2022 - 21:40
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va dir durant el discurs de la Diada: “Per primera vegada en els últims set anys, cap centre educatiu no veurà com li imposen un 25% de classes en castellà.” Amb aquesta frase, el president volia lluir la presumpta eficàcia de la polèmica llei pactada el mes de juny amb Junts, els comuns i el PSC. Tots quatre grups, al parlament, van assegurar que s’havia blindat el català a l’escola.
Jo no sé per quina raó els polítics catalans fan servir aquest verb, “blindar”, d’una manera tan poc adequada com reiterada –recordeu que ja hi havia hagut una gran polèmica quan Gabriel Rufián també va dir que ell tot solet havia blindat el català i que gràcies a això podia votar el pressupost a Pedro Sánchez. Segons el diccionari, “blindar” és ‘cobrir (un vaixell, un tanc, una bateria, una caixa de cabals, etc.) amb planxes de ferro o d’acer, amb capes de formigó o qualsevol altre material resistent, per protegir-los de les bales, la metralla, el foc, etc.’. La metàfora, per tant, indica que blindant protegeixes de manera extrema una cosa que ja per si és forta. I la realitat no és aquesta, de cap manera.
La prova la vàrem tenir ahir quan el TSJC va tirar pel dret i va ordenar que, en dos casos concrets –i ja veurem si la cosa s’atura ací–, cal continuar aplicant les mesures cautelars que ja havia ordenat, perquè la decisió “no resulta afectada de manera automàtica per la modificació normativa”.
Això ha passat perquè la jugada del govern consistia només a fugir endavant, a còpia de crear una nova situació legal. Tot plegat per a guanyar temps mentre els tribunals espanyols decidien què fer –que tots sabem què decidiran– i com fer-ho. I això per un preu altíssim, com va denunciar la CUP i pràcticament totes les entitats, tret d’Òmnium. El preu és que per primera vegada es trenca la tradició històrica del catalanisme de considerar la llengua catalana com a llengua del país, l’única que ens defineix i la que mereix ser considerada com a tal. La broma, siga com siga, ha durat 121 dies i prou. Ja està. Els advocats se’n fan creus i diuen que això és una barbaritat, el departament estraleja i braceja per mantenir l’eslògan, el govern diu que es mantindran ferms…, però els xiquets es trobaran amb el castellà obligat a classe. I s’hauran de fotre.
El dia que la llei es va aprovar vaig escriure en aquest mateix espai editorial: “Aquest acord és una pantomima perquè tothom sap que no protegirà la llengua catalana.” Vaig dir que “tothom sap que és tan sols qüestió de temps que els tribunals espanyols imposen la versió més dura de la seua ofensiva i diguen que amb això no n’hi ha prou” i vaig afirmar que “la frivolitat dels partits catalans amb la llengua fa feredat: d’aquell Gabriel Rufián que va votar la llei Celáa dient que així es blindava el català (i ja s’ha vist en què ha quedat aquella fanfarronada) a aquest pacte vergonyós d’ahir, tot es limita a protegir els seus càrrecs de les possibles inhabilitacions, a veure com poden escapolir-se de la repressió i a mirar de fer veure als votants desorientats i farts que la realitat no és la que és, sinó la que ells pinten”.
Lamente molt tenir raó, m’hauria agradat molt equivocar-me, però per una altra banda no era gens difícil de saber què passaria. Perquè per més fantasies que els gestors autonòmics es vulguen creure, contra el permanent colp d’estat judicial i contra la intransigència espanyola no hi ha cap camí practicable, ni un de sol, que no siga l’enfrontament i la confrontació.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara.
