Escòcia torna, una dècada després, i això és important per a Catalunya

Ben segur que Escòcia i el Quebec són referències a tenir molt presents.
Justament aquestes referències ens haurien d’animar a aprendre dels seus sistemes polítics, de les seves estructures institucionals, de les seves bases socials i del seu rigor democràtic.
La independència no es farà pel simple fet de tenir raó o de desitjar-la amb totes les nostres forces.
Caldrà molta feina de molta gent i caldran grans dossis de competència i exigència moral. I quan invoco la moral no em refereixo precisament a la nostra moral de tradició catòlica, tant arrelada en destacats dirigents polítics, sinó a tot el contrari..

EL QUEBEC, ESCÒCIA I CATALUNYA
És maco de tenir companys de viatge però a l’hora de comparar el Quebec amb Escòcia o amb Catalunya, no podem oblidar que els tres exemples són molt diferents, sobretot nosaltres, i no veig pas que podríem arribar a copiar les solucions dels altres.
Per començar, Catalunya ha estat annexionada amb bombardejos sobre la població civil en un periode històric de més de dos segles (1714 i 1939) seguits de genocidi cultural i segrest de l’economia en tot el temps de l’annexió. Això no passa al Quebec ni a Escòcia.
Altres diferències són que el Quebec efectívament té una població semblant a Catalunya però un territori gairebé cinquanta vegades més gran. Ah, i si no vaig errat, la Cambra dels Comuns del Canadà ja els ha reconegut inequívocament com a la única província que és una nació.
Per altra banda, Escòcia és el doble de gran que Catalunya però amb una població d’una mica més de la meitat de la població de Catalunya. Aquests detalls de la nostra alta densitat de població junt amb l’indiscutible avantatge geoestratègic continental de Catalunya, i tenint en compte qui hi ha a l’altre bàndol del Quebec, a l’altre bàndol d’Escòcia i a l’altre bàndol de Catalunya, em fa pensar que qualsevol semblança en el procés d’independència és només un miratge.
El Procés català no s’assembla a cap altre procés d’independència del món.

El Quebec va perdre els seus dos primers Referèndums d’Autodeterminació. Escòcia va perdre el seu primer Referèndum d’Autodeterminació i ara ho vol tornar intentar. Nosaltres, Catalunya, impensable!?, vam guanyar el nostre primer Referèndum d’Autodeterminació i fins i tot el Parlament va guanyar la seva DUI, per majoria de 72 diputades i diputats. Cert, cap dels tres processos són iguals.

Però el més important de tot és el profund convenciment del que estem fent, del perquè ho estem fent i del valor autèntic del que hem caminat o sobretot i més encara del que ja tenim guanyat, malgrat tot no sigui perfecte.

No ens creguem les veus de la mentida i de la desesperació, ni els relats de l’enemic, ni dels relats dels que de moment s’han rendit davant l’enemic. Els nostres polítics i nosaltres mateixos potser no vam donar el cent per cent, però el Poble menut de Catalunya, dipositari de les Constitucions i llibertats heretades del 1714, no anava de “catxa”, el Poble no! Va votar i guanyar de veritat i amb ple coneixement de causa.

Tots els comentaris d’avui són de gran valor, però per a mi n’hi ha un que llueix com un estel, és el de Jesús Albiol 29.06.2022 · 00:40. “En tot cas Referèndum de Confirmació” (o de la nova Constitució provisional, o …)

Albiol diu: “Alçar la declaració” però bé, són tres coses diferents, la primera el Referèndum de l’1-O, la segona, la diguem-ne declaració o proclamació del President, del 10 d’octubre, que és l’única que està en suspensió i per tant l’única que en tot cas s’ha d’alçar, el mateix president ho hauria de fer i ho podria fer, i la tercera cosa és la DUI que no s’ha d’alçar sinó completar! Com? Determinant-nos a fer-ho, cercant suports, econòmics, culturals, nacionals, jurídics, geoestratègics, de valors, caminant a pas ferm en tot el que persistenment i decididament i resolutiva ment volem fer i hem de fer, aquesta és la veritable unitat estratègica espiritual, material i de fons que hem d’assolir, compartir i endegar tots!!!

I al final, portar aquesta DUI completada i madurada al Tribunal de Dret Internacional de La Haia tal com ho van fer els diputats Kosovesos en el seu moment.

Avui ens hem reunit com cada setmana la permanent del Consell Local de la República de Berga, els censats al CxR per Berga som uns 300 i escaig, la permanent oscilem de quatre a vuit.

El tema que hem debatut era la conveniència o no de preparar des d’ara mateix la llista única per a la Independència de cara a les primeres eleccions que es convoquin al Parlament de Catalunya, la llista que proposa l’actual full de ruta de l’ANC, una sola llista amb un sol objectiu “implementar la Independència” que ja tenim guanyada amb el Referèndum del 1r d’octubre i declarada amb la DUI catalana del 27 d’octubre de 2017.

Aquesta llista comptaria amb l’adhesió lliure d’ER, Junts i CUP, o sense la conjuminació d’aquests partits que anirien cadascun al seu aire tal com van ara, desunits i enfrontats en referència a la Independència de Catalunya.

Les opinions dins el Consell eren diverses, la qüestió és complexa però la desconfiança envers la incapacitat dels partits actuals és total i compartida. Aquests partits difícilment fan i faran altra cosa que enganyar i abaixar el nivell que vam assolir l’octubre del 2017, fins que una sana competència no els tregui la son, fins i tot sembla que ho fan expressament per fugir del compromís que de llarg els sobrepassa, incapaços fins i tot de pactar una unitat estratègica de mínims però que sigui digna i persistent.

El fantasma de la divisió dins el 52% no ens ha de preocupar perquè l’independentisme dels partits no pot estar més fracturat. Si hi afegim la llista que ha de ser una llista electoral com la que van constituir els Països Bàltics tot just després de la seva Gran Cadena, no és que ens hagi de fer por perquè encara divideixi més l’electorat independentista, sinó que hauria de soterrar tots aquests partits mesells, venuts i caducs, que no tenen ni la clarividència, ni la dignitat, ni la capacitat de donar la cara, de plantar-se i de defensar a totes la llengua catalana.

És imprescindible preparar, des d’ara mateix, poble a poble, ciutat a ciutat, aquesta llista de persistents defensors de la República Catalana Independent, perquè quan arribin les eleccions estiguem preparats mentalment i activísticament, que no ens agafin despistats.

Des d’ara, alliberats de retòrica, compromesos amb aquest projecte de l’ANC, preparar vots per una llista única, amb un sol objectiu, amb un sol capdavanter acompanyat de la Plana Major que li doni força, consell i suport.

I, això sí, dues condicions prèvies que li semblen ineludibles al President del Consell Local de la República Catalana, de Berga, i que els demés vocals compartíem en el debat d’avui, petita àgora setmanal, a saber:

Primera condició:
Que el capdavanter i la seva plana major no cobrin. (Quan cobres treballes per l’amo que et paga, i les llistes i partits cobren de l’estat presó del que volem marxar.)

Segona condició:
Que s’alliberin de qualque tipus d’hipoteca personal o de patrimoni que pugui servir a l’estat criminal que subjuga Catalunya per xantatjar-los o extorsionar-los.

Crec que aquest escrit de comentari a l’editorial de Vicent Partal d’avui és plenament adient al que en ell se’ns diu i a la lluita persistent que entonem la “nostra” generació avui i demà mateix. No podem deixar de respirar, ni de lluitar, ni un sol dia.

SI VOLEM, PODEM. COM ELLS…

La dignitat que fa valer la identitat d’un poble es mesura en la consistència i la persistència de la voluntat de ser.

Deixeu-vos de diferències històriques i geogràfiques, la diferència entre Escòcia, Quebec i Catalunya és que estan per damunt de la fermesa de la nostra ciutadania i de la nostra classe política. Res que no puguem esmenar. L’excusa de l’Estat que tenim enfront és secundària (ep, sense menysprear res).

La defensa del català és el termòmetre de les nostres forces i voluntats.

PS. l’editorial d’avui empra el terme “primer món”. Penso que és un terme estrictament econòmic discriminatori i confús. Fora millor parlar d’Occident, un concepte més històric que explica molt més. Venim d’on venim…

Fer un referèndum el 2017 va ser un encert per aconseguir que Espanya perdés el control del territori i per demostrar que la voluntat de la majoria del poble és la independència. Espany havia d’enfrontar-se a una gent que anava a les urnes amb unes paperetes. La combinació d’una activitat ben vista per tothom amb una actitud salvatge per impedir-la va facilitar la adhesió majoritària i l’èxit.

Però l’inconvenient d’un referèndum és que s’ha d’anunciar amb mot de temps d’antelació i dones temps a l’enemic per omplir el país de piolins, per espiar, coaccionar extorquir als líders, per coaccionar les empreses, per muntar una campanya salvatge a tots els mitjans de comunicació….

Ara ja hem demostrat que la voluntat del pobla català és la independència. Ara seria un error tornar a fer un referèndum. No el necessitem. Ara hauríem d’aprofitar l’avantatge de la sorpresa per a aixecar la suspensió de la declaració d’independència i fer efectiva la república agafant Espanya amb els pixats al ventre.

Comparteixo els comentaris d’en Jaume Riu i d’altres: el procés d’independència de Catalunya és poc comparable als d’Escòcia i del Quebec.

A més del que ja s’ha dit, hi ha una altra diferència fonamental. El Regne Unit i el Canadà no tindrien massa problemes en continuar sent potències mundials després de la independència d’Escòcia i del Quebec, respectivament. Són països econòmicament forts i democràticament consolidats. Espanya, per contra, és un estat-paràsit en l’aspecte econòmic, i una autocràcia, políticament parlant. La segona característica és, segurament, una conseqüència de la primera, ja que l’única forma de mantenir funcionant un sistema extractiu i injust és amb la cobertura d’un estat autoritari.

Si Catalunya marxa, la martingala espanyola deixarà de ser rendible. No passaria massa temps abans que el País Basc fes el mateix, ja que no sortirien els comptes per mantenir el seu concert econòmic. Seria una caiguda en cadena, sense la productivitat de Catalunya i del País Basc, de què s’alimentaria l’immens entramat funcionarial i clientelar de la capital?

Això, per a mi, explica la irracionalitat espanyola i la seva violència sense aturador. Es comporten com el clàssic maltractador hispànic, que quan la dona li diu que s’ha acabat, que vol separar-se, l’agredeix. La matarà abans que deixar-la marxar. Dirà que és per amor, per gelosia, pel que sigui, però la realitat és que té por de quedar-se sol perquè en el fons sap que sense ella no se’n sortirà. El que ha de fer Catalunya, com la dona en aquests casos, és marxar. Quan abans millor.

Durant el col·loqui que hi va haver ahir Palamós a la presentació de Fronteres, va sortir el tema del nou referèndum a Escòcia i van sorgir idees molt encoratjadores de com aprofitar-ho per un nou embat, prescindint d’aquest govern i polítics que ja no ens serveixen… Hi treballarem, segur, empenyent ANC, CxR i Debat Constituent. Però mentre, fem un cop d’ull al web yes.escot , un exemple de feina ben feta per que la gent es pugui informar i participar a fons. Escòcia, un exemple a seguir.

El procés català és contra una bèstia mafiosa i, lògicament, inculte i antidemocràtica. Els altres processos d’independència es fan d’acord amb governs de països democràtics, es negocien amb gent preparada, culta i que no odia al qui té altres interessos. Són incomparables. Uns encarnen la violència i la violació dels drets més elementals del seu propi poble i els altres permeten i ajuden al seu poble a emancipar-se per a prosperar. Uns tindran enemics per sempre, els altres gaudiran d’un progres conjunt.

Com ha escrit moltes vegades el Sr. Martin, Catalunya te la principal diferència amb Escòcia i el Quebec en que la seva situació és, i s’hauria de publicitar, com un procés d’alliberament nacional contra forces militars invasores.

Jo, com crec que vol dir el Sr. Martin, no entenc perquè els nostres polítics no parlen així de clar internacionalment quan surt el tema de la independència.
No és un procés de separació d’una unió voluntària, és un procés d’alliberament d’un invasor.

Felip V, va enviar els exèrcits per a dominar el territori, i va anular les lleis, els furs, catalans. Ajudat per França, va repartir amb ells Catalunya, per dret de conquesta. Ras i curt.
Així és normal que espanya tracti a Catalunya com una colònia a espoliar per a alimentar la corrupte cort borbònica de madrid.

Per això el primer que hem de fer és canviar el discurs internacional.
El segon és canviar les direccions botifleres d’alguns partits mal anomenats independentistes, com ara la ER del Gran Botifler Oriol Junqueras.
El tercer conscienciar als catalans de totes les millores estructurals, sanitàries i educatives que no es poden fer degut als 16.000 milions d’euros anuals que el colonitzador ens roba, i que per tant ens hem d’alliberar de l’invasor.

Res de taules de diàleg si no és centra tot en un procés d’alliberament d’in invasor.

El principal problema de Catalunya és que, des del primer dia, hem deixat els procés en mans de molt pocs (partits polítics, ANC i Omnium).
Com que espanya només entén de violència i repressió per resoldre conflictes, ha estat molt fàcil per a ells controlar als poquets líders del procés. Presó, exili amb euroordres, multes desorbitades, persecució judicial, etc.
Atemorir a un conjunt petit de persones és fàcil. Sobre tot si son polítics professionals (col·lectiu conegut històricament a l’estat espanyol, també a Catalunya, per atraure com cap altre persones d’un molt baix nivell d’ètica, sinceritat / honestedat, valor, empatia, humanitat i comprensió de la voluntat del poble. Ells només entenen de “robar vots” per fer els seus negocis). A Omnium se li ha fet molt gran el repte i l’ANC no ha sabut mantenir el pols en temps de destrempament forçat pels polítics fake-indepes i per la pandèmia. Altres lideratges d’iniciatives menors (CDR, activistes, participants en protestes, etc.) han estat perseguits injustament per propagar la por i frenar les accions atès que la seva organització exposava massa a les persones represaliades.

Conclusió: a banda de que probablement el Canadà i Gran Bretanya puguin ser uns estats un pel més democràtics que espanya, el problema aquí el tenim amb el molt pobre paper dels líders independentistes. Hem de canviar l’estratègia i el lideratge.

espanya mai podrà multar o empresonar centenars de milers de persones per fer certes coses d’impacte amb un nivell d’organització sense lideratges visibles.
Exemple: espanya no ha trobat els que van organitzar la logística del Referèndum de l’1-O, ni els caps del Tsunami. Aquest és el tipus d’organització i model d’acció que hem de desplegar a partir d’ara, basat (molt simplificadament) en els següents principis:
1) Creació d’un lideratge consolidador i transversal de l’Independentisme capaç de definir una estratègia única, amb missatges clars i amb pla d’acció concret. Aquest paper el podria fer el “Consell per la República” si d’una vegada per totes es posa les piles, deixa de fer el borinot i es desempallega dels partits polítics fake-indepes. Res de les parides insultants d’ERC (autèntiques pixades a la cara dels indepes), de les contradictòries inconcrecions premeditades de JUNTS i de les posicions infantils de la CUP.
2) Creació d’una organització “virtual” i clandestina local (model “Resistència”) per activar ràpidament i efectiva les accions pro-Independència. Res de grups visibles tipus CDR amb noms i cognoms (carn de canó de la repressió feixista).
3) Implementació de suport tecnològic del S. XXI per virtualitzar i protegir la “Resistència”: certificats digitals i gestió d’identitats en servidors segurs, encriptació i blockchain per comunicacions privades i segures, us de tècniques de hackering per evitar detecció, etc.
4) Creació de canals digitals en forma de xarxa jerarquitzada i nodal segura per desplegar i utilitzar les tecnologies del punt anterior.
5) Impuls i popularització de canals oberts de comunicació de mitjans existents (tipus VW), de plataformes existents (tipus “canal youtube OCTUVRE”) i de noves, així com tenir una mínima gestió de les Xarxes socials per evitar dispersió i descontrol dels missatges. D’aquesta forma asseguraríem que els missatges i comunicacions bàsiques i no exposades a repressió arriben efectivament a la majoria de la població “indepe”.
6) Impuls i popularització d’iniciatives populars de debat participatiu que assegurin una estratègia i pla d’acció adaptable a la voluntat popular. Iniciatives del tipus “Debat Constituent”.
7) Creació d’una plataforma electoral alternativa als actuals partits fake-indepes (sense polítics professionals i amb gent valenta, honesta i 100% compromesa amb el procés) per substituir-los el més ràpidament possible de les posicions de poder polític que ocupen actualment al servei i submissió total d’espanya. Aquesta plataforma hauria d’estar totalment al servei i alineada amb els punts anteriors. Seria una eina més. No el vehicle i àrbitre del procés.

Ens organitzem ja???

* Ja fa dos o tres anys que una majoria d’escocesos (sobre el 55%) volen independitzar-se del Regne Unit.
¿Passa el mateix a casa nostra?
Després del desastrós desproposit del govern de la Generalitat autònoma (encara ara vol fer uns jocs olímpics espanyols i un aeroport a la mida de Madrid/IBEX-35) difícilment trobarem un percentatge de ciutadans que vulguin trencar amb amb els nostres ocupants… els polítics d’aquí són bastant semblants als espanyols.

* Nicola Sturgeon i Alex Salmond tenen un carisma i una capacitat de decisió que no tenen els d’ERC ni els de Junts.
Algú em dirà que Puigdemont està fent una bona feina però jo en discrepo rotundament i crec que Puigdemont, Puig i Comin pensen més en la seva rehabilitació com exiliats que no pas en el bé dels ciutadans de Catalunya.
En quatre anys d’exili haurien d’haver explicat mil vegades com la nostra Nació ha estat ocupada militarment per Espanya amb guerres, bombardejos i genocidi cultural sistemàtic durant tres-cents cinquanta anys…. i ara tindríem l’ opinió dels europeus a favor nostre. NO HO HAN FET i han perdut un temps preciós.

* El Consell per la República podria ser una eina per avançat en la nostra llibertat però és molt difícil treballar-hi sense la tutela de Junts.
Junts, igual que ERC, vol la supremacia sobre el Govern de Catalunya més que la independència REAL i l’alliberament de la nostra Terra.

Els que treballem dins el Consell x R sabem que és molt difícil fer qualsevol cosa que molesti o a Junts o no sigui una prioritat del partit proper a Puigdemont.

* Cal NECESSÀRIAMENT tornar a engegar una dinàmica de revolucíó que no sigui controlada per cap partit/partidista.
Cal tornar a fer que els ciutadans tornin a veure possible escapar de l’Estat Espanyol i tornar a una situació emocional semblant a la del primer d’octubre. Partint del poc que ens resta a les mans.

* NOMÉS AMB DESOBEDIÈNCIA A LES LLEIS ESPANYOLES PODREM TRENCAR AMB EL REGNE QUE ENS OFEGA CADA DIA DES DE FA TRES-CENTS CINQUANTA ANYS.

Encara tenim alguna espurna d’esperança i podem tornar a començar un PROCÉS que ha de ser molt diferent al actual.

No ho tornarem a fer perquè seria una estupidesa tornar a fer, repetir, el que hem fet fins ara.
Ara toca desobeir la constitució franquista dia a dia, segon a segon.
No ens val acceptar l’autoritat dels tribunals feixistes.

Estic d’acord amb molts dels comentaris que aqui s’han fet, però estic (crec que estem) cansats de llepar-nos les ferides, però malauradament necessitem un cohesionador algú que dirigeixi l’orquestra, algú que marqui el cami, pel 1-0 varem tenir l’ANC I OMNIUM, necessitem algú amb prou entitat que aglutini que sumi les diferents sensibilitats i interessos, on és aquest CAVALL BLAC ?, els politics de l’u d’octubre estant tots gastats, i les entitats sobiranistes perdudes amb la dialèctica sense l’empenta necessària per l’embat.
En el retorn triomfal del MHP Carles Puigdemont pot vindre montant aquest CAVALL BLANC ?, només el temps ho dirà.

Rabbha Hmmane: No sé com interpretar la seua opinió de hui; si, “irònicament”, se sent acusat o què. Res més lluny de la meua intenció. Pel que a mi respecta, crec que no compartir la mateixa opinió és simple discrepància, cap acusació. Tanmateix, li assegure ser lector sempre atent de les seues interessants, habituals aportacions. Només li demane disculpes si, en tot cas, lluny de la meua intenció, no em vaig saber expressar adequadament. Compta amb el meu sincer respecte.

És molt interessant fer les comparacions entre Quebec, Escòcia i Catalunya.
Jo veig que Espanya, tal com la coneixem avui, es forma amb la conquesta de Catalunya per part dels Borbons. Abans d’això hi havia dos estructures paral.leles. cadascuna tenia les seves lleis i les seves Assemblees Representatives.
Si que és cert que, amb els Austrías, aquestes Corts es reunien cada vegada menys. No es convocaven.
Quan Felip V guanya a la Guerra de Successió, s’anul·len les lleis catalanes i s’anul·len les Corts.
A partir de llavors només hi ha l’estructura d’estat de Castella que s’aplica també a Catalunya.
Ja tenim Espanya.
Si Catalunya s’independitzes que seria d’Espanya, políticament parlant?

No faig cap descobriment si dic que escocesos i catalans partim de bases molt diferents per assolir la independència. No és -ni de bon troç- el mateix, dependre d’un govern suficientment demòcràtic i respectuós dels drets humans, que permet a una minoría nacional expressar la seva voluntat pacíficament i legal per mitjà d’un plebiscit vinculant, que enfrontar-se a un altre que, no només no reconeix a una part de la seva població el dret a expressar la seva voluntat, sinó que, a més, no dubta en emprar les seves forces d’ordre per reprimir-la amb violència.

Si el govern espanyol fos equiparable al britànic els catalans seríem lliures sens dubte de fa molt temps, però això fora massa fàcil. La mesura de la nostra voluntat de ser lliures no pot ser altra que la disposició a pagar pel nostre desig un preu superior al que pagàrem l’1-O del 2017. Jo, sincerament, no ens veig als catalans determinats a pagar aquest preu. No hi ha preu, no hi ha llibertat.

Els escocesos, per la seva part, no han demostrat fins ara un desig de llibertat superior al nostre, ni crec que, -feliços ells-, hagin de demostrar-lo. Només han de fer un altre referèndum… i guanyar-lo.
Però si el govern de Londres actués contra ells només amb la mateixa violència que nosaltres rebérem de l’estat espanyol, llavors haurien de provar que realment volen la llibertat accedint a pagar el preu necessari per assolir-la. Ho farien ? No sóc profeta, però m’inclino a creure que sí. Ells tingueren un William Wallace que acabà esquarterat pels anglesos, com fou esquarterat pels espanyols el nostre Josep Moragues. Dos homes íntegres que lluitaren i moriren pels seus respectius pobles.

La diferència és que William Wallace tingué continuadors de la seva lluita.