Escòcia activa el procés d’independència amb l’oposició frontal del Regne Unit

Les eleccions britàniques de la setmana passada van donar lloc a dues grans majories. La del Partit Conservador a la Gran Bretanya, que ha servit per a desblocar finalment la situació política del Regne Unit amb una majoria favorable al Brexit, i la del Partit Nacional Escocès (SNP), que ha guanyat de manera aclaparadora entre els escocesos amb un programa centrat en la convocatòria d’un nou referèndum d’autodeterminació.

Ara mateix, les posicions semblen contraposades. El primer ministre del Regne Unit, Boris Johnson, ha descartat qualsevol mena de votació, tenint en compte que l’anterior es va fer fa només cinc anys, mentre que la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, considera que per una qüestió de democràcia els escocesos no haurien de sortir d’Europa en contra de la seva voluntat.

Un xoc institucional que sembla inevitable

Si el procés és acordat, els tràmits no tenen cap dificultat. En el referèndum del 2014, el primer ministre David Cameron, simplement, va transferir de manera temporal la competència per a convocar la votació i es va poder votar. Però l’oposició frontal de l’actual govern britànic tanca aquesta via i empeny el país a una situació sense precedents.

Aquesta vegada, Sturgeon ha anat més enllà i ha demanat que la competència per a fer referèndums sigui transferida al parlament escocès de manera permanent. La primera ministra no s’ha fet enrere, tot i que podia suposar que Johnson no ho acceptaria, i ha dit que no es podia mantenir Escòcia contra la seva voluntat al Regne Unit, i que només hi continuaria si hi havia consentiment.

Aquesta no és, en cap cas, una proposta precipitada del govern escocès, sinó que l’independentisme ha anat articulant-se de manera més robusta aquests anys i, fins i tot, ha arribat a pressionar l’executiu perquè avancés de manera més ferma cap a la consecució d’un estat independent. La campanya del sí ja té més de mig milió d’adhesions i el col·lectiu independentista All Under One Banner (‘tots sota una mateixa bandera’), nascut just després de la derrota del 2014, ha convocat les manifestacions més importants de la història recent d’Escòcia.

Per contra, el moviment dels partidaris de romandre al Regne Unit s’ha debilitat i dividit arran de la polarització de la societat britànica. Els tres partits d’àmbit estatal –conservadors, laboristes i demòcrates liberals– difícilment podrien tornar a fer una campanya com la que van fer plegats amb ‘Better together’ (‘millor units’), sobretot tenint en compte que el principal argument aleshores era que la independència podia comportar la sortida de la Unió Europea.

Ara el Brexit s’ha convertit en l’element clau de la campanya del sí: ha fet que l’independentisme hagi guanyat força i s’hagi situat frec a frec amb els partidaris de romandre al Regne Unit. La qüestió condiciona el vot de gran part dels votants. La situació que ara ja sembla inevitable –que se surti de la Unió Europea– és també la més favorable per al sí: un 44% dels laboristes escocesos i un 18% dels liberaldemòcrates votarien a favor de la independència en aquest cas, cosa que faria que l’estat independent fos l’opció preferida pels escocesos.

Quines són les possibles hipòtesis?

El pla que ha detallat la primera ministra és que el referèndum d’independència es faci durant el 2020. El termini té sentit si tenim en compte que, segons el pla estipulat actualment, el període de transició del Regne Unit mentre es desvincula de les institucions europees acabaria el gener del 2021.

De moment, Sturgeon no ha dit pas quin serà el pla B, i s’ha de veure què farà si no renuncia al referèndum però tampoc n’obté l’autorització. Una de les opcions més probables és que s’emprin les eleccions escoceses del maig del 2021 per obtenir un mandat encara més explícit i contundent que serveixi de mesura de pressió contra el govern britànic.

Endarrerir la votació, a més, pot tenir uns beneficis clars per a la causa independentista. Per una banda, faria més evident els efectes de la sortida de la Unió Europea i els problemes que pot comportar la sortida del mercat comú i la creació de nous tràmits administratius. Per una altra, el govern britànic conservador, que té una popularitat molt baixa a Escòcia, pot fer una política que posi en perill qüestions clau com la sanitat. Això pot ajudar a carregar de raons l’independentisme i fer-ne augmentar el suport, tenint en compte que ara mateix la majoria independentista no és gens clara, ni tampoc els qui consideren essencial un nou referèndum.

Una altra opció, que no és incompatible amb la primera, és obrir accions legals contra el govern britànic perquè accepti el referèndum i arribar als tribunals. Tot i això, aquesta via té el perill de desvirtuar el torcebraç democràtic de Sturgeon i que el resultat, a més, sigui contrari als interessos del govern escocès.

Sigui com sigui, de moment, ha descartat un referèndum no acordat, perquè considera que si hi ha dubtes sobre la legalitat del referèndum, pot passar que no rebi el reconeixement necessari. Una opció que tindria al seu abast seria la de convocar un referèndum consultiu, sobre el qual el govern escocès sí que té competències. Però igualment es podria trobar en un carreró sense sortida si el govern britànic en refusés el resultat.

Una part de l’SNP ja ha proposat de seguir la via unilateral com a pla B i fer que les eleccions del 2021 esdevinguin plebiscitàries. De moment són minoria, però Sturgeon ja ha dit que no renunciarà a fer el referèndum tot i les negatives de Londres i el no rotund de Boris Johnson. El camí cap al xoc institucional ha començat.

A més: el marc legal i el precedent del 2014

Un dels arguments utilitzats per a diferenciar el cas d’Escòcia d’altres processos ha estat que el Regne Unit no tenia constitució. Tanmateix, sí que hi ha lleis i convencions que organitzen l’estat, tot i que no són recollides en un sol document.

Hi ha unes lleis fonamentals, la Bill of Rights (Carta de Drets) de 1869, que limita la monarquia, l’acta de funcionament del parlament (1911 i 1949), la del sufragi universal (1918), la de la nacionalitat britànica (1981), la dels drets humans (1998) i la de la devolució a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. A la vegada, les competències estan delimitades i les institucions escoceses tenen vetat de legislar sobre els poders de l’estat, com la corona, la cort de justícia, defensa, drets humans i relacions internacionals, i també sobre la unió amb Anglaterra, Irlanda del Nord i Gal·les.

Per tant, el Regne Unit tenia la capacitat legal per a evitar la consulta i, fins i tot, hi havia arguments que impedien de fer la votació. Si la política i la justícia només són bases en la llei literal, l’acta de la unió d’Escòcia amb Anglaterra (1707) remarca que és per sempre més (‘for ever after be United into one kingdom by the Name of Great-Britain’). Per tant, un tribunal rígid podria fer servir aquest mateix argument per a prohibir-ho. Però es va considerar que si es trencava el consens i hi havia mecanismes com el referèndum, que no existia fa tres-cents anys, el referèndum havia d’estar per sobre del llenguatge concret d’aquella època.

Finalment, el referèndum del 2014 es va aconseguir després de la victòria electoral del 2011, amb el 44% dels vots de l’SNP. El 15 d’octubre de 2012, David Cameron i Alex Salmond van signar l’acord que afegia un annex a la secció 30 de la llei d’Escòcia de 1998 que implicava la transferència temporal per a convocar la votació. El resultat va ser de 44,7% a favor de l’estat independent i un 55,3% en contra.