02.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 03.05.2021 - 07:34
Les relacions internacionals han estat descrites molt sovint com un gran joc d’escacs entre dues potències. Durant la guerra freda, per exemple, tots els estats eren peons o bé dels Estats Units o bé de l’URSS i la batalla era total, per tant. Ara les coses han canviat molt i qualsevol peó pot esdevenir reina amb una gran facilitat. La confusió, doncs, és molt notable però hi ha una cosa que continua essent fonamental: si ets al tauler o no, si n’ets una peça o no, si comptes per a res o no.
La societat internacional és dividida bàsicament en estats sobirans. Però definir qui són els actors de la societat internacional ja és una tasca més complexa. No tan sols perquè avui hi ha actors molt poderosos que no són estats –empreses, per exemple. Sinó també perquè el límit entre sobirà i no sobirà s’ha complicat moltíssim, del punt de vista diplomàtic, aquests darrers anys. Taiwan amb la covid, per exemple. O la Somalilàndia estable al costat del caos de Somàlia. O els kurds i el paper clau que tenen en les guerres del Llevant. I evidentment els palestins. O els saharians. O Escòcia, que ja no és un problema intern del Regne Unit, sinó una peça més del joc general. Com nosaltres mateixos.
Des d’una perspectiva catalana, és un salt molt important, posterior al 2017, que no estic segur que els ciutadans capten en tota la dimensió. La setmana passada, per exemple, el Marroc es va indignar perquè el president de la República Àrab Sahariana Democràtica, Brahim Ghali, es trobava en tractament en un hospital espanyol; i com a resposta va moure, per primera vegada, el peó català. Hassan II tenia una afecció especial a parlar mitjançant la premsa i sembla que Mohàmmed VI la manté. De manera que la setmana passada la premsa marroquina va publicar uns quants articles molt crítics amb Espanya dient que el Marroc s’havia equivocat donant suport a Espanya en compte de donar-ne a Catalunya.
I també, citant el seu ministeri d’afers estrangers, va esbombar la decisió del Marroc d’atorgar asil polític al president Puigdemont. Una afirmació que va ser confirmada a un mitjà londinenc, molt llegit a les cancelleries, especialment àrabs.
L’oferta no és fiable, gens ni mica, però el joc, la participació en el joc, és ben significativa. És significatiu que el Marroc faça servir Catalunya per als seus interessos. Com és significatiu que Rússia faça servir Catalunya per als seus interessos. I ho és perquè implica que Catalunya ja és, de facto, una peça que compta en el tauler de les relacions internacionals.
I aquesta circumstància a Brussel·les fa temps que ningú no la ignora. La Xina, quan l’han acusada de la seua brutalitat a Hong Kong, s’ha defensat al·ludint a la brutalitat espanyola a Catalunya, per exemple. El colp moscovita de Lavrov a Borrell parlant dels presos polítics catalans va ser enormement comentat i analitzat. I ara mateix hi ha dos focus immediats, d’aquesta mateixa setmana, en els quals el peó català compta molt perquè de les decisions que s’hi prenguen dependrà com es mou i quines reaccions provoca aquest moviment. Són les eleccions de Madrid, demà, que poden fer saltar les alarmes sobre l’extrema dreta espanyola, però sobretot les eleccions d’Escòcia de dijous.
Si a Escòcia el resultat en favor de la independència és tan gran com s’espera, el govern escocès durà endavant la idea d’un referèndum d’independència i el retorn a la Unió Europea. Idea que a Brussel·les sona a música celestial –el Regne Unit, com demostra entre més coses la persecució a AstraZeneca, és l’enemic que la Unió mira amb més visceralitat avui. Tornar la bufetada del Brexit seria un somni excels per als euròcrates. Però aleshores com podrien conciliar-hi el cas català?
Ve’t ací el tauler i ve’t ací la condició de peó que hi té Catalunya, ja. Que Escòcia tornàs a la Unió Europea unilateralment no tindria cap efecte real, cap impacte immediat, sobre Còrsega, Flandes o el País Basc, per posar tres exemples. Seria un reforç moral indubtable, però res més. Ara, en el cas català la cosa seria molt diferent, com és evident. I ho podria ser, i això els preocupa encara més, en diverses direccions. Perquè el peó català, si li convé, també el podria moure el Regne Unit.
Torne un segon a l’afer marroquí. En un dels articles enllaçats, la font del Ministeri d’Afers Estrangers marroquí diu que oferir l’asil polític al president Puigdemont és un bescanvi. Si Espanya acull el principal enemic del Marroc, el Marroc acollirà el principal enemic d’Espanya. Deixeu-vos de punyetes: així funciona la política internacional. Ara traslladeu-ho a Escòcia. Tothom pensa que Brussel·les tindria un problema per a explicar com pot acceptar Escòcia mentre silencia Catalunya i en l’efecte que tindria la solidaritat entre tots dos països. Però hi ha més possibilitats, i alguna sembla que preocupa molt més encara en algun despatx de la capital. Si la Unió Europea obrís els braços al separatisme escocès, què impediria que el Regne Unit obrís els braços, en intercanvi, al separatisme català? I com s’incardinaria Catalunya en la jugada de l’anglosfera, aquest gran bloc d’abast mundial que Londres vol crear (Regne Unit, Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda), que ja tempta Suïssa, Noruega i Suècia i que a Brussel·les alguns ideòlegs veuen com el potencial enemic que podria erosionar com cap altre el projecte de la Unió?
Ho deixe ací, de moment. Tot recordant, això sí, que Londres és de fa molts anys la capital mundial on hi ha més gent que sap de Catalunya i hi treballa. I tot insistint que res d’això no podria passar si no existís ja un peó català actiu sobre el tauler global –que existeix i no és, no pot ser, el govern autonòmic.
PS. Sobre aquesta qüestió recomane la lectura de l’article que Ot Bou i Alexandre Solano publicaven ahir: “Així és com Madrid i Escòcia poden sacsejar el tauler de joc en tres dies“. I si no heu llegit encara les entrevistes a Germà Bel i Neus Torbisco, també us les recomane. Són dues entrevistes dures, sensates, rigoroses, intel·lectualment excitants, a dues persones lliures que pensen per elles mateixes i tenen moltes coses a dir. Confrontar idees i obrir espais a la paraula, arriscant-se si cal, és una de les grans responsabilitats que aquest diari ha assumit sempre i que vol continuar assumint.
