16.03.2023 - 21:40
Les excavacions arqueològiques a Empúries varen tenir un fort desenvolupament en acabar la guerra del 1936-1939. En foren els responsables centenars de presoners republicans integrats en els batallons disciplinaris franquistes, que treballaren com a esclaus en el jaciment arqueològic entre el 1940 i el 1942. Francisco Gracia Alonso, catedràtic de prehistòria de la Universitat de Barcelona (UB), acaba de publicar un estudi que per primera vegada aprofundeix la història del jaciment, amb un títol ben aclaridor: Esclaus a Empúries. Els batallons disciplinaris de treballadors a les excavacions entre 1940 i 1942, editat per la UB mateix. S’hi expliquen les dures condicions que varen haver de suportar els condemnats a treballs forçats.
Gracia Alonso fa prop de vint anys que va començar aquesta recerca i fins ara els resultats s’havien anat publicant o bé localment o bé en revistes especialitzades. Ara finalment la tasca pren forma de monografia i treu a la llum l’abast del drama humà que s’amaga darrere els batallons disciplinaris.
Si bé entre el 1908 i el 1936 es va promoure la contractació d’obrers de l’Escala per a les excavacions, després de la guerra el nou director, Martín Almagro, renuncià a mantenir el sistema amb l’excusa de la manca de fons per assumir el cost del nombre de treballadors necessaris per a desenvolupar una intervenció de caràcter monumentalista. Gracia diu: “Es volien copiar les actuacions dels grans jaciments clàssics impulsades pel règim italià amb l’objectiu de presentar el passat romà com a base ideològica del nou estat feixista. Per això va demanar i obtenir de l’exèrcit l’assignació de presoners que havien de treballar en unes condicions duríssimes en benefici dels propòsits marcats per la direcció del jaciment.”
El primer contingent de presoners que va treballar a Empúries va ser el batalló disciplinari de treballadors número 71. Una part important dels batallons era formada per soldats republicans que havien tornat cap a casa quan n’havien tingut l’oportunitat, després d’haver perdut la guerra i haver emprès el camí cap a l’exili. El juliol del 1940 al batalló hi havia 618 presoners vigilats per 120 soldats i caporals d’escorta; el juny del 1941 les xifres havien baixat a 159 presoners i 98 membres d’escorta.
Anarquistes amb menjar molt escàs
La feina que varen haver de fer va ser ingent. Varen haver de posar rails per poder desplaçar vagonetes plenes de terra, fer murs, excavar a pic i pala. I els exigien moure i transportar cent tones de terra diàries, un objectiu que ben sovint era impossible de complir. A més, les condicions eren duríssimes per als presoners, la major part dels quals eren d’ideologia anarquista. Als “esclaus” els escatimaven el menjar, perquè així els administradors dels diners que rebien per alimentar-los podien quedar-se’n una part.
El catedràtic Gracia Alonso explica que l’hivern de 1940-1941 va ser especialment dur i les circumstàncies meteorològiques, amb nevades arran de platja i tot, feren impossible que alguns dies es pogués treballar. “La duresa de la feina, unida a les precàries condicions d’allotjament, les deficiències d’alimentació i les condicions sanitàries, van fer que el nombre de treballadors disminuís constantment, atès que contreien malalties a causa del seu pèssim estat físic.”
En vista d’aquesta situació els presoners intentaren de fugir unes quantes vegades del batalló disciplinari, i això va fer que els encarregats els concentressin en menys espai perquè fossin més fàcils de vigilar. Els més rebels i els extenuats els castigaven físicament amb molta duresa o els enviaven al port de Roses a eliminar material de guerra defectuós, fet que sovint causava accidents per deflagració, per la qual cosa era una destinació molt pitjor que la de l’Escala. A Empúries eren obligats a treballar un mínim de vuit hores diàries, de dilluns a dissabte. I el diumenge els feien anar a l’Escala ben arrenglerats i formats a oir missa i els obligaven a combregar. Si no ho feien o si es treien l’hòstia consagrada de la boca i els vigilants se n’adonaven, eren castigats a marxes esgotadores de quatre hores, en què rebien cops de tota mena, inclosos els de culata dels fusells dels soldats.
El batalló número 74 va ser substituït pel batalló disciplinari de soldats treballadors número 46, quan feia uns quatre mesos que els del 74 s’havien retirat d’Empúries. Amb l’arribada del nou contingent s’assegurava la col·laboració entre l’exèrcit i els dirigents de les excavacions, amb el director Martín Almagro al capdavant. El juliol del 1941 hi havia 700 presoners, que arribaren al màxim de 795 el desembre del 1941. L’agost del 1942 eren 523.
L’arribada a l’Escala ja va ser en condicions penoses, però hi va haver una forta solidaritat de la població local. Així i tot, no tenien roba d’abrigar ni flassades. També ells varen haver de fer front a condicions laborals molt dures que incloïen corretjades si s’aturaven per descansar sense permís o no treballaven prou, segons els paràmetres d’uns guàrdies molt sovint sense estudis o directament analfabets, fortament identificats amb els valors del règim dictatorial i que tenien un odi estructural envers els presoners que havien volgut atemptar contra la unitat d’Espanya, la religió i els valors tradicionals.
Sense disciplina científica
Malgrat que Empúries disposava d’una força bruta per a les feines, no hi havia metodologia científica. Gracia diu: “La metodologia era absolutament acientífica, perquè els presoners desenvoluparen la feina sense la supervisió constant necessària del personal tècnic ni un registre acurat de les estructures i materials. Aquesta manera de treballar deficient es reproduí a partir del 1943, quan els presoners van ser substituïts per soldats de lleva. És evident que el concepte de recerca aplicat per Almagro al jaciment era molt allunyat de la metodologia moderna i recorda clarament els mètodes de les excavacions colonials del segle XIX a Itàlia, Grècia, Turquia, el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, on els resultats monumentalistes prevalien per sobre de la recerca científica avançada en els jaciments de l’època clàssica.”
El poble de l’Escala es va solidaritzar amb els presos en la mesura que això era possible en el context dels anys 1941 i 1942: feien sentir el seu menyspreu als militars pels maltractaments que infligien als treballadors forçats i la seva situació d’esclavatge, cosa que va forçar algunes petites millores en el tracte. En canvi, el personal del museu s’hi acarnissava, especialment el conserge, Joan Baptista Escrivà, el més odiat pels presos, segons que explica Francisco Gracia.
S’ha de destacar que el futbol va ser un dels vincles dels presoners amb els vilatans de l’Escala, i això fou perquè un dels presoners destacats del batalló 46 era Josep Bayo Bernat, futbolista professional del Barça entre el 1934 i el 1937. Ell i més presos que havien jugat en diversos equips amateurs o professionals de menor entitat formaren un equip que s’enfrontà als escalencs unes quantes vegades. I el respecte que tenien els pescadors de l’Escala per l’estrella del Barça féu que, en tornar de la feina, els regalessin els peixos que no podien vendre. Amb això els presos podien millorar una mica la seva alimentació migrada.
Solidaritat escalenca
Segons que explica Gracia, “d’ençà del contacte entre els dos grups (els presoners i els escalencs), que patien de manera diferent les conseqüències de la derrota en la guerra però se sentien propers per la duresa de les condicions de vida, la relació va ser estreta. Alhora, va augmentar el rebuig envers els escortes i, especialment, els oficials i sots-oficials del batalló. Un dels records més comuns entre els supervivents és el del buit que es feia al capità del batalló, Manuel Gutiérrez Armario, cada vegada que entrava al cafè Can Panxo, situat vora la platja. Tots els parroquians s’aixecaven i deixaven l’oficial tot sol”.
Un dels fets que crida més l’atenció és que hagi hagut de passar tant de temps per al reconeixement de l’existència dels anomenats “esclaus d’Empúries” (els contemporanis, és clar: dels de l’època greco-romana sí que sabíem que hi havien estat presents). Fins l’any 2021, gràcies al Memorial Democràtic, no es va col·locar una informació que els reconeixia, mercès als treballs de Gracia i altres. I fins ara no ha arribat la monografia. Sembla que durant molts anys s’hagi volgut amagar que un dels màxims impulsos al jaciment el feren aquests centenars d’homes forçats a treballar en jornades esgotadores en les pitjors condicions imaginables. Sort que ara la història d’aquesta atrocitat surt a la llum.
