Esclaus de la justícia

Un parell de centenars de persones s’ha reunit aquest matí al Tribunal Suprem espanyol, a Madrid, per inaugurar l’any judicial. L’estat espanyol, doncs, ha començat a moure una de les seves tres grans potes, la judicial, i ho ha fet amb tota la pompa i Felipe VI. ‘Llicència us he donat jo, molta més us en podeu prendre’, semblava dir als seus jutges el monarca espanyol, qui ha tingut una entrada amb un punt de cortesà, perquè unes treballadores vestides d’uniforme de Sacyr l’esperaven a l’escalinata de l’edifici, en un contrast evident d’uniforme i sexe. No hi havia cap dona a la fotografia de les màximes autoritats. Minuts després, les autoritats enfilaven cap amunt, i les dones quedaven enrere.

Poca estona després, començaven els discursos a la mateixa sala on fa quatre dies es va jutjar mig govern català per haver fet el referèndum del Primer d’Octubre. Els discursos de Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem i del Consell Judicial del Poder Judicial, i de la fiscal general de l’estat, Maria Jesús Sagarra, han durat una hora, encara no. Tots dos s’han felicitat obertament pel desenvolupament del judici de l’any: ‘Davant l’extraordinària gravetat dels fets, el sistema judicial espanyol ha respost amb un judici que ha complert els més amplis requisits de transparència, accessibilitat i garanties per a les parts’, ha dit Sagarra.

Lesmes i Sagarra també han desgranat unes xifres prou interessants sobre l’any 2018, el darrer que compta amb una memòria completa. El 2018 es van obrir 5,9 milions de qüestions judicials a tot l’estat espanyol, de les quals n’han quedat resoltes 5,7 milions. Es van jutjar 700 casos de corrupció i la xifra de litigis per cada mil habitants és de 128. La citació del dia, sempre present en actes pomposos, l’ha deixada anar Lesmes: ‘Som esclaus de les lleis per a ser lliures. Aquestes antigues paraules de Marc Tul·li Ciceró continuen ressonant avui a les nostres orelles amb rabiosa actualitat.’

Per acabar, context, sempre necessari. Quan el senyor Lesmes ha dit davant de tothom que ‘l’estat de dret va unit a l’existència d’un poder judicial independent’, s’ha encès una llumeta. Petita, rabiüda i també de rabiosa actualitat. I quan Lesmes, al final del discurs, ha recordat que era president en funcions des del desembre passat, que el seu mandat feia temps que havia conclòs i que ja seria hora que li trobessin un substitut, la llumeta obliga a recordar un petit, i també rabiós, detall: el senyor Lesmes havia de ser substituït pel jutge Manuel Marchena, però el diari El Español va publicar uns whatsapps del senador del PP Ignacio Cosidó que demostraven que els jutges, en aquest estat, els col·loquen els partits polítics. L’operació, així que es va fer pública, es va frustrar. Deia el whatsapp del PP: ‘Posem un president [Marchena] excepcional, que va ser vetat per Rubalcaba el 2013, i ara no. […] I a més, controlant la sala segona des de la porta del darrere i presidint la sala 61.’ L’escàndol va fer que Lesmes es quedés, tot i tenir el mandat exhaurit. Encara hi és. Coses de la independència judicial, tan esmentada avui en els discursos d’obertura d’any.

Rotllanes, rotllanes, rotllanes

Però avui la notícia del dia se cercava fora de la sala, a les estances més espaioses on després dels discursos s’ha fet un aperitiu. Les autoritats, els convidats i la premsa han acabat confluint en una sala on s’intentava tenir uns minuts, ni que fossin uns minuts, per a poder parlar amb Marchena, el fiscal Zaragoza, Felipe VI o Carlos Lesmes entre canapès, glops de cervesa, vi negre, gaspatxo i Coca-Cola zero. Si s’hagués de resumir l’ambient en un paràgraf, seria aquest:

Hem vist un militar vestit de blanc fent una cervesa freda amb un magistrat de toga mentre un dels advocats de Vox, el boina verda, lluïa bandera espanyola a la solapa i per darrere li apareixia un clàssic en blanc i negre, Eduardo Torres Dulce, el magistrat cinèfil que sortia a TVE al programa ‘Qué grande es el cine’. Allà al fons, un jovial Pablo Llarena, jutge instructor del cas, s’abraçava entusiasta a uns altres convidats mentre els deixava anar: ‘Quina por que feu!’ Tot tenia un aire de començament de curs a l’institut, retrobada d’antics companys, i ben barrejat amb la litúrgia del poder: dels gossos ensumant bosses a la sala on la premsa treballa fins a les corbates verdes que lluïen els membres de la seguretat del rei i les joies i els vestits brillants que algunes dones portaven per compensar les condecoracions que lluïen els homes. El fiscal Zaragoza, per exemple, amb morè d’estiu, exhibia una condecoració ideal per als entesos. Ben vermella, ben petita i col·locada a la solapa: la insígnia de la legió francesa.

A les 13.17 arriba Felipe VI a la sala central. Un home li dóna clarament un got de gaspatxo, tot ben controlat, i la rotllana que es fa al seu voltant és molt difícil de seguir, perquè els materials nobles de la sala reverberen cosa de no dir i és molt difícil d’entendre-hi res, fins i tot a un metre de distància. Ja és curiós que costi tant d’entendre les paraules en un dia com avui.

A més a més, les ordres són taxatives: es poden explicar coses que es diuen a les rotllanes sense dir qui les diu, amb una sola excepció, la del rei dels espanyols. Aquí, ni piu. Res. Cero patatero. Sí que veig com una periodista deixa la rotllana amb notes apuntades al mòbil de les frases del monarca. Hi llegeixo aquesta: ‘El sistema funciona.’ Darrere meu, dos desconeguts, homes rondant la seixantena que no sé situar, van molt forts: ‘La immunitat no es pot acceptar. L’indult, tampoc. No em refio gens d’aquest president del govern. Gens.’ I tot seguit s’embranquen en una discussió que acabo perdent sobre republicans i franquistes durant la guerra dels Tres Anys ( 1936-39). Acoto el cap per sentir-hi millor i apareix davant els meus ulls un calçat groc com el meu. Són les vambes d’un altre periodista català. Som excepció: per grocs i informals. Avui, aquí, els periodistes de Madrid, fins i tot els cràpules, van mudats.

La gran rotllana, però, la rotllana que desperta més interès, la mare de totes les rotllanes, és la del president del judici. La rotllana del senyor Marchena i els seus col·laboradors. Amable amb la premsa, l’home esmerça ben bé mitja hora parlant amb nosaltres, saluda companys pel nom, fa broma. Tot plegat ens permet de dir que fonts del Tribunal Suprem han deixat anar bàsicament tres idees, algunes de conegudes, i algunes de no tant, dins aquella rotllana. Una, Marchena és partidari de tenir la sentència escrita abans del 16 d’octubre, quan farà dos anys de la presó preventiva de Sànchez i Cuixart. Aquell dia, si no hi ha sentència, tots dos haurien de ser alliberats, o el tribunal hauria de demanar una pròrroga de presó preventiva de dos anys més. Marchena vol evitar-ho. En segon lloc, ha quedat clar que ningú no posa la mà al foc sobre els vots particulars. És a dir, que la sentència potser no serà unànime, i dels set magistrats potser alguns se’n desmarcaran. I finalment, és clar que el Tribunal Suprem, si pot, evitarà la lectura pública de la sentència, en forma de discurs davant les càmeres. S’estimarien més notificar la sentència als presoners directament. El dubte que plana en l’ambient és si caldrà desplaçar-los a Madrid o podran rebre la notificació a Catalunya.

Dins aquella rotllana, els periodistes se’n van anant, cansats de forçar l’orella, i companys seus els prenen relleu. Al final, amb la rotllana desfeta, i Marchena perdent-se entre el núvol d’autoritats i en un gest de feina col·lectiva, tots els periodistes es tornen a aplegar i comparteixen què han sentit. La qualitat del so és tan dolenta que han d’unir els fragments dispersos que uns i altres han captat, per tenir la pel·lícula final, definitiva, dels primers comentaris d’un any que tot just comença.