Escenificar la normalitat, el musical

Ara sí, el president Illa ja és una realitat, enhorabona als premiats. “El president tranquil que matina per córrer”, el presentava la televisió nacional de Catalunya, fent una mica com un allioli entre l’eslògan de “l’increïble home normal” del president Montilla i, salvant les distàncies, el “si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora” de Pep Guardiola. I així és com l’espanyolisme consolida l’última de les posicions estratègiques al país rebel, després de la capital, les diputacions, els consistoris de les grans ciutats, ocupant a plaer l’espai obert per la fractura de l’independentisme institucional.

Han estat dos mesos de nervis, però els grups de pressió del “passar pàgina” –girar full en català– ja respiren alleujats. El més difícil està fet, malgrat la murga aquesta dels mossos, que ja veurem quant durarà. I tot per culpa del “comportament tan impropi per part de qui ha estat la màxima autoritat d’aquest país” –per dir-ho en paraules del conseller Elena–, que no va voler tenir el detall de deixar-se detenir per respecte als qui s’havien presentat al parlament a fer política. Perquè el missatge a l’opinió pública és aquest, de fa temps, de fa molt més temps que quatre dies: tot això ja no tracta de la històrica persecució de l’estat espanyol contra els catalans, no té res a veure amb el fil conductor de tres segles de conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó que és una mera pugna del seny contra la rauxa, de la raó contra l’emocionalitat, de la política contra l’última ocurrència d’uns eixelebrats que ja van tenir el seu moment, però que ara és l’hora dels grans.

Aquesta operació malaia de descontextualització, repetida explícitament o implícita pels altaveus corresponents, també ha acabat calant en sectors de l’independentisme més variat, cosa que potser era inevitable. Qui ens coneix bé sap que som un poble amb un sentit del ridícul molt sensible, i abans que no ens acusin de fer el ninot ja ens ho diem naltros mateixos i multiplicat, pel que pugui ser, com aquell nano que s’adhereix a la befa dels bullies per ‘viam si així s’empelta del seu poder. Performance, numeret, pantomima, espectacle, ridícul, sainet: per poc que un hom es passegés dijous per la xarxa que va ser Twitter, en un tast a cegues no hauria pogut dir de quin partit venia la mofa, l’escarni o la ira contra el president escàpol. Escàpol de la persecució il·legal de la judicatura espanyola –una altra vegada el maleït context–, reverberada fins al paroxisme pel departament d’interior català i els seus executors. Però això últim són minúcies, de cap manera un ridícul, un numeret, un espectacle: simplement la raonable manifestació de la llei i l’ordre que ens vam donar entre tots.

Però és clar, per encomanar amb efectivitat aquesta visió de les coses, hi ha una feina darrere. Una molt bona feina, hem de dir i reconèixer. De fet, el dia de la investidura no vam assistir pas a un teatre, com denunciaven molts, sinó a dos: a l’escenificació de la normalitat per la banda vencedora, i a l’escenificació de l’anormalitat per la contrària. Lògicament, davant la superfície tensa d’una bassa d’oli, tota pertorbació canta. Vull dir que davant la projecció d’una imatge de solvència, responsabilitat, ponderació, qualsevol intent de destapar la farsa esdevé un desgavell, un desordre, una estridència. Llavors, a partir d’aquest xoc d’escenificacions és quan comencen a petar les costures d’algunes disfresses.

D’aquí l’espectacle absolutament passat de voltes de muntar una operació antiterrorista per trobar a qui havien tingut davant del nas en un faristol; d’aquí el rampell d’engabiar tot un país i fer-lo partícip de l’odi espanyol contra el fugat colpista i boig, que mireu què ens obliga a fer, i a sobre us fum enlaire les vacances; d’aquí el número de ruixar amb gas pebre els concentrats davant del parlament, d’una mitjana d’edat que devia desafiar la capacitat mimètica dels tradicionals infiltrats. Hom podria fer al·lusions a la Boja acadèmia de policia o dir-ne irònicament “jugada mestra”, però la ridiculització sembla reservada per a l’altra banda. De nou, cada ull que mira decideix què és per a un país la vergonya i què és el seny.

Per la meua part, l’únic que m’interessava del dia dels fets era que no s’acabés amb el president tancat en una cel·la espanyola. Frivolitzar amb la llibertat dels altres és molt fàcil, és clar, i fins i tot puc compartir la idea dels que els qui consideren que una detenció hauria complert el sentit polític que no tenia l’acte llampec a l’Arc de Triomf. Que la imatge del president català empresonat, un altre per a la història, hauria estat un reclam internacional de primer ordre, i hauria fet més bé a la causa que no pas el pla B de desexiliar-se un moment i tornar-se a exiliar. Un pla arriscadíssim, ho sap tothom, l’èxit del qual només es podia confiar a un engranatge humà de tot menys improvisat o fric. Un pla, fos A o sigui B, que molts no hem acabat d’entendre pel que significava de jugar-s’hi la pell, perquè qualsevol dissident que hagi caigut en mans dels carcellers de l’estat sap que “presó” en espanyol no vol dir només presó. I el 2024, en ple agost i amb el moviment fracturat i en guerra interna, crec que un sacrifici tal hauria resultat fora de lloc i fora de temps.

Tot això no impedeix que una part de l’independentisme d’acció no tingui ara mateix un problema d’imatge, el que l’adversari intern i extern no deixa passar l’ocasió d’explotar. En una peça anterior ja vam suggerir que ens convindria un màster en la matèria, posar-nos en mans de professionals experts. Segons l’últim CEO, el suport a l’independentisme es troba en la xifra més baixa des que n’hi ha registres, amb un 53% de contraris i un 40% a favor, i vejam una cosa, perquè aquí també som molt aficionats a perdre la perspectiva: tenir en un país un 40% de separatistes és una animalada, una autèntica barbaritat, un forat flagrant en aquesta normalitat de cartró pedra que es va voler pintar dijous al parlament. Per tant, la primera operació d’imatge que ens interessa, si més no la principal, ha d’anar en el sentit que aquest 40% ens sapiguem trobar. Com, de quina manera? Qui pugui fer que faci, va dir el dimoni, i no li ha anat pas malament.

Nota al peu: alerta al vocabulari triat pel conseller d’interior i el cap dels mossos en la seua conferència de premsa, encesos per saber-se fracassats com a braç executor dels abusos de Llarena: “Feia temps que no vèiem aquest nivell de violència”; “una massa de persones”; “un mur” fet d’aquesta massa que els va impedir de portar a terme la seua funció: tot això no s’havia dit igualet al judici de l’1-O? Ho tornarem a sentir, en la venjança policial i jurídica que previsiblement caurà contra els nous represaliats? Perquè fa pinta que detindran Déu i sa mare per compensar el fracàs, a l’espanyola. L’orgull ferit és molt mala cosa.