12.10.2023 - 21:40
The Washington Post · Steve Hendrix
Kfar Aza, Israel – L’entrada a aquesta petita comunitat agrícola era plena de cotxes crivellats a trets, pavimentada per vidres trencats i flanquejada per dos combatents d’Hamàs morts. Entre el so de les metralladores, un grup de soldats israelians eren ajupits al costat d’un dels cadàvers amb les armes apuntant cap a una cresta llunyana.
Funcionaris militars van declarar que el llogaret finalment havia estat assegurat a última hora de dilluns, després de dos dies i mig de combats intensos. No obstant això, les explosions periòdiques i les columnes de fum negre que s’elevaven sobre Gaza a poc més d’un quilòmetre i mig de distància feien tenir la sensació que la batalla era lluny d’haver-se acabat.
L’exèrcit israelià va escortar un grup de periodistes fins a l’interior de la comunitat a primera hora de dimarts, quan van començar les feines d’identificació i recuperació dels cadàvers. Aquesta comunitat rural d’uns quatre-cents habitants és una de les més pròximes a la sofisticada tanca fronterera d’Israel amb Gaza que els militants d’Hamàs van traspassar dissabte amb aparent facilitat abans d’arrasar un poble rere l’altre.
Molts dels residents no van sobreviure a la impactant invasió, que va trencar la pau d’un matí de cap de setmana de manera tan sobtada que, en una cuina, les tasses plenes de cafè i una gerra de llet encara eren sobre la taula. El terra era tacat de sang.
A fora, l’aire venia carregat de l’olor de fum i de mort. El general Itai Veruv va explicar que en moltes d’aquestes cases baixes i quadrades hi havia més cadàvers: els dels residents assassinats i, també, els d’alguns dels atacants. No va ser capaç de dir quants.
“Encara no ho sabem”, va dir. “És una gran matança, una catàstrofe.”
Veruv va ser el comandant de l’enorme operació defensiva que les Forces de Defensa d’Israel es van afanyar a muntar després de ser sorpreses amb la guàrdia baixa l’últim dia de la festivitat jueva de Sukkot. S’havia retirat oficialment fins que va rebre la notícia, just després de l’alba, que els pobles del sud havien estat envaïts.
A les nou del matí ja era a l’àrea, on va romandre tres dies. Allà fou testimoni de les pitjors escenes que ha vist en quaranta anys de servei. “No havia vist mai res de semblant”, va dir. “No m’ho hauria imaginat mai.”
Una secció de la tanca d’acer que separa la comunitat de Gaza havia estat arrancada i s’havia convertit en el punt d’entrada d’alguns dels combatents d’Hamàs. Soldats israelians continuaven a l’aguait, apostats en les teulades i entre les cases. Tots miraven en direcció a l’enclavament palestí.
Els soldats han tractat de comprendre com es va desenvolupar l’atac a còpia d’observar les marques de bala en el mur i el rastre d’una dotzena d’infiltrats morts, els cadàvers dels quals encara són a la gespa i a les voreres. Prop d’una parada d’autobús encara hi havia el parapent estrellat amb què un dels pistolers havia descendit del cel. Una de les motocicletes jeia tombada prop d’una camioneta amb les finestretes destrossades i els llums d’emergència encara parpellejant.
El petit esquadró de seguretat de la ciutat, integrat per residents armats, va desplaçar-se a l’extrem occidental del recinte tan bon punt van arribar els atacants, va dir Veruv. Tot seguit, va assenyalar un bloc de cases que anomenaven “la secció dels nadons” per la quantitat de famílies joves que hi vivia. Els que tenien armes van provar de resistir, diuen els soldats, però molts no van sobreviure.
Molts dels vehicles que hi havia en un aparcament de sorra estaven molt malmesos: tenien forats de bala, parabrises trencats i portes torçades. Sembla que els infiltrats s’havien dedicat a cercar cotxes per a robar. “Volien trobar una manera d’agafar ostatges”, va dir un soldat.
Cada pocs minuts, les explosions sacsaven el cel brillant: la majoria eren míssils de defensa antiaèria que interceptaven els coets que Hamàs continuava llançant de Gaza estant. Sota les explosions, una unitat mortuòria de l’exèrcit s’obria camí entre la devastació.
En la part posterior del camió, l’equip carregava bosses de cadàvers blanques. Un altre treballava amb sis bosses negres, algunes marcades amb l’estrella de David, i les aplegava a l’ombra d’un arbre. A l’entrada de la comunitat, una multitud de voluntaris ortodoxos amb quipàs, guants de goma i armilles de seguretat esperaven per assegurar-se que se n’havien recollit totes les restes, un requisit per a l’enterrament jueu.
Alguns civils encara eren on havien estat abatuts. Darrere una casa, el cos d’una dona descalça i amb pantalons vermells havia estat cobert amb un drap; més enllà, en un rierol, flotava el cos d’un home amb pantalons curts.
Els soldats encara no havien revisat totes les cases. Encara era possible que alguns supervivents s’estiguessin en amagatalls o bé en habitacions segures, va dir Veruv.
El procés era lent. Els soldats van advertir als periodistes que anessin amb compte amb els paranys explosius –ja n’havien trobat alguns– i més artefactes sense detonar.
“Ací hi ha una granada. Enrere!”, va cridar un soldat quan els periodistes es van acostar a un pati, prop del qual s’havia esfondrat una cabanya de vacances típica de Sukkot.
Una columna de vehicles de transport de tropes va entrar al recinte, i després una altra. Un tanc va retrunyir al costat de la maquinària agrícola que restava desatesa a la vora d’un camp. Israel reforçava el control sobre una comunitat que, durant dies, havia perdut.
Les IDF van declarar dimarts que com més anava més segura era la zona, i que les seves forces es preparaven per passar a l’ofensiva contra Hamàs.
Veruv va explicar que no tenia planejat de retirar-se aviat.
“Ara lluitarem”, va dir. I va afegir: “Crec que continuarem lluitant durant molt de temps.”
