20.08.2022 - 21:40
La descripció de la mort dels negres en la travessia atlàntica d’El negrero, la novel·la de l’escriptor cubà d’origen gallec Lino Novás Calvo, fa pensar J, l’escriptor català d’origen murciano-andalús exiliat a l’illa d’Arousa, en la capacitat de la literatura per a descriure el sofriment de la humanitat quan rememora un passatge de W.G. Sebald sobre Fiedrich Hölderlin: “Hi ha moltes formes d’escriure, però només en la literatura, per damunt del registre dels fets i de la ciència, es pot intentar la restitució.” J ensopega a la xarxa amb un fragment de la ressenya de Lino Novás en una biografia de Lope de Vega: “El que té de bo tota biografia és allò que l’autor afegeix o treu al personatge. És a dir, allò que hi crea. El biògraf fa l’obra que no va poder fer el biografiat, que el biografiat ha viscut en ell. Cercar un retrat fidel equival a veure en l’estàtua la pedrera d’on procedeix la pedra, en lloc de la vida especial que l’artista hi va infondre. L’escriptor pinta sempre de memòria, i amb tantes lents, que la pròpia llum entra a formar part de la mescla. I les dades més fines prenen una nova faiçó. És com si un mort revisqués sense memòria: tornaria a ser el viu d’abans?”. Per a entendre millor la realitat descrita a El negrero, J adquireix, per internet, textos d’economia i història, com ara Fondements de la critique de l’économie politique (“Esclavage et travail salarié”), de Karl Marx, i The Negro in the New World, de Harry H. Johnston, un llibre de referència que el mateix Calvo Novás no havia pogut consultar en el seu moment perquè estava exhaurit.
Interessat en la vida de Lino Novás Calvo, J descobreix, en una biografia-antologia recent, que era fill d’una cosidora gallega soltera, que el va enviar a Cuba quan el nen tenia set anys. A l’illa caribenya, Lino va exercir mil oficis, entre d’altres, el de carboner als cais infestats de gent al marge de la llei, les accions dels quals va narrar: “Recordava altres cremacions; hi veia els animalons (els que ara només podia sentir) precipitar-se amb folls espasmes de terror, retorçant-se, cridant, contraient-se i afluixant els músculs, obrint boques i ulls d’espant, mossegant furiosament, amb tota la força de les seves ànsies; mossegant, picant, oprimint, en convulsions de mort, branques, dits, sabates; batent-se follament entre ells, cercant a les palpentes una sortida inexistent. Aquella era la seva tragèdia, com la dels éssers humans: batre’s entre ells, davant el terror, quan aquest terror és incontrolable.”
Novás Calvo va ser el primer traductor de William Faulkner a l’espanyol (Santuario), i va traduir igualment Hemingway (El viejo i el mar). En una estada de set anys a Espanya, va col·laborar amb Revista de Occidente i va ser un fervent admirador d’Ortega y Gasset, de qui Malcolm Lowry recordava, en una carta a Downey Kirk el 23 de juny de 1950, una cita d’una antologia de la seva obra en anglès (Towards a Philosophy of History), publicada el 1941 a Nova York: “En el buit que sorgeix quan ha deixat enrere la seva vida animal, l’home es dedica a un seguit d’ocupacions no biològiques, que no li vénen imposades per la naturalesa, sinó que ell mateix inventa. A aquesta vida inventada –inventada, com s’inventa una novel·la o una obra de teatre– l’home l’anomena ‘vida humana’, benestar. És la vida humana, en la seva dimensió més humana, una obra de ficció? És l’home una mena de novel·lista de si mateix?” Per referències d’una biografia recent del filòsof madrileny, l’escriptor J –que, recordem-ho, ha perdut la inspiració i viu reclòs, a l’hotel Tamanaco, amb una cama trencada–, sap que el 1949 Ortega va fer una gira de conferències per ciutats alemanyes destruïdes pels bombardejos aliats, entre les quals Stuttgart, Hamburg i Bremen, de l’estat de les quals no sap si el filòsof madrileny va deixar res escrit.
El 1965, Thomas Bernhard va rebre, precisament, el premi de Literatura de la ciutat de Bremen per la novel·la El fred, escrita el 1962, després de la qual va decidir que deixava la literatura. No obstant això, el 1966, Bernhard va formar part del jurat del premi i hi va presentar Elias Canetti com a candidat, però un dels membres del jurat es va queixar que també fos jueu; aleshores, algú va proposar de donar el premi a Wolfgang Hildesheimer, nascut a Hamburg, una novel·la del qual, Tynset, escrita el 1965, semblava haver sorgit, a parer de W.G. Sebald, del centre mateix del dol absent a l’Alemanya Occidental de postguerra. En un llibre pòstum (Els meus premis), Bernhard diu: “El jueu Hildesheimer [a qui probablement no devia conèixer cap dels membres del jurat, precisa Bernhard] havia guanyat el premi. Aquesta era per mi la gràcia del premi. No ho he pogut callar.” La tardor del 1970, W.G. Sebald va coincidir en un avió amb Elias Canetti i, parlant amb ell, va descobrir que eren gairebé veïns a Anglaterra: “Si deixem de banda els anys que han passat entre 1912 i 1966, vostè i jo vivim a no més de vint passes l’un de l’altre”, va dir Canetti a Sebald. En un article dedicat a comentar el diari del doctor Michihiko Hachiya (publicat en japonès, a instàncies dels seus amics, en una revista mèdica, “Teishin Igaku” i, en anglès, com a Hiroshima Diary, 1955), supervivent del bombardeig d’Hiroshima pels nord-americans el 1945, Elias Canetti diu que només es pot sobreviure a una catàstrofe d’aquelles dimensions amb textos que reuneixin precisió i responsabilitat: “Si té sentit pensar en quina forma de literatura és avui indispensable, indispensable per a un home que pensa i veu, aquesta en seria una.” Sebald hi afegeix que s’ha de delegar el record i la transmissió objectiva que conserva als que estan disposats a viure amb el risc de la memòria. Un risc que assumeix qui guarda el record enfront dels qui prefereixen continuar vivint en l’oblit, com revela la paràbola de l’escriptor alemany H.E. Nossack, autor de Der Untergang (La fi, 1948), escrita tres mesos després del bombardeig dels aliats que van destruir Hamburg, la seva ciutat natal, el 1943; en la paràbola narrada per Nossack, uns humans supervivents seuen una nit a la vora del foc: “Aleshores un home va parlar en somnis. Ningú va entendre què deia. Però tots es van inquietar, es van aixecar, van deixar el foc, van escoltar, atemorits, en la freda foscor. Van tocar amb el peu el que somiava. Ell es va despertar: “He somiat. He de confessar el que he somiat. Estava una altra vegada amb el que hem deixat enrere.” Va cantar una cançó. El foc es va esblaimar. Les dones es van posar a plorar. “Confesso que érem éssers humans!”, va dir. Aleshores els homes van parlar entre ells: “Si fos com ell ho ha somiat, ens gelaríem. Matem-lo!” I el van matar. Aleshores el foc va tornar a escalfar i tots es van sentir contents.”
