Escarment a les comunitats autònomes del PP

Si em pregunten què penso de les novetats fiscals anunciades ahir pel govern espanyol, respondria, en primer lloc, que restringeix les baixades d’imposts només a les rendes més baixes i carrega els costs sobre els contribuents més acabalats. És a dir, aplica la “teoria” de Robin Hood. I, en segon lloc, aniria per la banda política, que és on crec que hi ha la raó de tot. El govern Sánchez vol igualar la imposició a les grans fortunes a totes les comunitats, per la banda alta. No cal dir que les més afectades són Madrid i Andalusia, governades pel PP, que havien eliminat l’impost sobre el patrimoni i n’havien fet bandera per atraure ciutadans adinerats d’altres comunitats. El PP ho ha estat fent a Madrid aquests darrers anys, i ara ho ha intentat a Andalusia, amb un discurs del seu president, Juanma Moreno, que va ser un espectacle vergonyós. A més d’emprenyar molt les comunitats “paganes” de l’estat, en veure que és, precisament, la que rep més diners, es permet, de manera provocadora, de rebaixar imposts als seus ciutadans més rics.

En el cas estrictament fiscal, no em sembla malament que els rics paguin més i els pobres paguin menys. I això és el que s’ha fet, o es vol fer. Per una banda, està bé que s’hagi retocat el llistó de l’IRPF i abaixat l’impost de societats a les empreses que facturen menys d’un milió d’euros. Més complexa és l’obligació d’enguany als grans grups empresarials de compensar guanys amb pèrdues en les companyies del grup, perquè, en realitat, és un ajornament i prou. Per altra banda, als autònoms que tributen per mòduls o per estimació directa, els ha tocat molt poc, la qual cosa ha fet que el president de l’Associació de Treballadors Autònoms (ATA), Lorenzo Amor, hagi protestat amb vehemència i hagi qualificat les mesures de “ridícules i garrepes”.

Però, qui hi deixa de guanyar de veritat, amb aquests canvis? Parlo amb Mario Blasco, president del club financer i fiscal de la Cecot, segons el qual, “els més damnificats són les classes mitjanes, perquè no s’han deflactat les escales impositives i hauran de pagar més que no els pertocaria per culpa de la inflació en l’IRPF”. Recordem que l’IRPF és un impost progressiu, és a dir, com més es guanya, més alt és el tipus impositiu que s’aplica, però els trams d’allò que toca pagar segons la renda no s’ajusten automàticament a la inflació. Amb la deflactació, encara que cobrem una mica més, continuaríem pagant el percentatge d’IRPF que se’ns aplicava fins ara. Aquesta mesura prova d’ajustar el salari real i el poder adquisitiu a la pujada de preus actual i, d’aquesta manera, evitar que els ciutadans paguin encara més imposts. Aquesta, per cert, era una de les demandes del president del PP, Alberto Núñez Feijoo.

Seguint amb el vessant estrictament fiscal, els qui pagaran l’impost de les grans fortunes, segons la ministra d’Hisenda espanyola, seran menys de 30.000 persones i els qui es veuran beneficiats pel retoc en el llistó de l’IRPF, la meitat dels treballadors. Quant a la limitació de compensació de pèrdues empresarials, segons Maria Jesús Montero, es veuran afectats 3.600 grups empresarials, i amb la baixada de dos punts a l’impost de societats, unes 400.000. Insisteixo en el fet que són xifres de l’executiu espanyol, no comprovades.

Ara bé, s’acabarà acomplint el plantejament de la senyora Montero? Sí que són segurs els retocs en els diferents imposts, perquè es faran via pressuposts. En canvi, la creació del nou impost sobre grans fortunes haurà de ser aprovat pel congrés, i dins el PP ja hi ha qui diu que el podrien portar al Tribunal Constitucional si s’aprova. Foment també ho ha dit aquesta tarda. “Farem tot el possible”, segons el seu president, Josep Sánchez Llibre. En aquest punt, Blasco em recorda un altre aspecte bàsic. “No es pot passar per alt l’enorme capacitat de deslocalització que tenen els grans patrimonis, no solament a altres comunitats, sinó cap a l’estranger, des d’on poden continuar fent la seva.”

I anem a la segona qüestió, la política. El fet que Andalusia seguís els passos de Madrid en l’impost de patrimoni i que altres comunitats del PP en parlessin ha espavilat el govern espanyol. Tampoc no ha agradat que el president valencià, Ximo Puig, anunciés rebaixes fiscals a qui cobra menys de 60.000 euros, una rebaixa –sense detallar-ne el llistó– que ja demanaven Podem i algunes comunitats del PSOE. La solució ha estat ràpida. Per una banda, han fet igual que amb l’impost sobre els dipòsits bancaris que volien fer fa temps Catalunya, Andalusia o Extremadura. En fem un d’estatal de tipus zero i s’ha acabat la història. I quant a la rebaixa de les rendes baixes, sigui per Puig o per altres comunitats i Podem, han acabat cedint.

Les crítiques verbals que han vingut des de la dreta han estat molt fortes. Era d’esperar.

Alberto Núñez Feijóo, va acusar ahir l’executiu espanyol d’improvisar en matèria d’imposts i va criticar que no apliqués una rebaixa fiscal enguany, “tot i tenir rècord de recaptació” gràcies a la inflació. Però la crítica més forta que he llegit ha estat la del Foment del Treball, que ahir a la tarda treia una nota en què considerava “immoral, populista i demagògic l’impost sobre grans fortunes anunciat pel govern espanyol, ja que es planteja des d’un debat ideològic i no des d’una perspectiva de política fiscal”. Crec que encerta en la segona frase, però no penso que sigui immoral. D’immoralitats a l’economia, en podríem parlar molt.

Sí que queda clar que no ha estat una sorpresa per a ningú. Fa una setmana, la ministra d’Hisenda espanyola confirmava la preparació d’un paquet de mesures que tindrien dues vies de tramitació. Segons que va dir, algunes “aniran incloses” en el projecte del pressupost general de l’estat que es presentarà previsiblement el mes vinent, i d’altres es faran en una “norma específica” que es farà amb una “tramitació ràpida” perquè tingui efecte immediat en el pròxim exercici.

La idea és prou clara. Contraatacar els plantejaments del PP, sobre la política de rebaixar imposts a tot arreu, per a reactivar l’activitat. Una política que s’oposa al que fa poc havia proposat per a l’estat espanyol la Comissió Europea, arran de la muntanya de deute de l’estat. Per això, en la mateixa línia de les darreres declaracions, la titular d’Hisenda ha tornat a declarar: “Menys imposts vol dir menys metges, menys professors i menys beques, a més d’una retallada de l’estat del benestar que obre el camí a la privatització dels serveis.” Crec que és bo que, de tant en tant, algú recordi per a què serveixen els imposts.

Ara a Andalusia i a Madrid no els queda més remei que tornar a posar l’impost del patrimoni al màxim si no volen que, per la via de la nova taxa sobre grans fortunes, els ingressos s’escapin de la comunitat –són seus– i vagin directament a l’estat. Ha quedat clar que les comunitats on es paga l’impost sobre el patrimoni es podrà deduir del nou, i quedarà en les seves arques el que ja recaptaven per aquesta via.

De tot plegat, em quedo amb la idea, essencialment política, de les mesures, en què l’impost sobre les grans fortunes ha de ser la clau per a desactivar les anul·lacions de facto dels imposts sobre el patrimoni que pretenia de fer el PP a les comunitats autònomes on mana. Sempre que el PSOE se’n surti a l’hora de posar-lo en marxa, és clar. En general, no em sembla malament el que s’ha fet. I també em sembla bé que es faci pagar un impost extraordinari a les empreses que, com les elèctriques, s’han enriquit mitjançant un sistema de cobrament que comporta un càlcul de preus totalment injust.

Amb tot, sóc crític perquè es queda curt, perquè no ha deflactat els trams de l’IRPF, cosa que, al marge de ser un fet de justícia, hauria ajudat molta gent a esmorteir una mica l’atac al seu poder adquisitiu que li suposa la inflació. Ara, en la situació que això ha quedat, molta gent que cobra rendes mitjanes haurà de pagar més IRPF que no pas li tocaria. I crec que ja hem rebut prou per totes bandes.