Escapolir-se de l’escomesa

No m’imagino el Barça sense en Puyal. Ni al camp ni a casa. Al camp, primer des de la general que hi havia a la tercera graderia, sense seients. Només unes barres per a recolzar-se. No es veia res, però amb els auriculars en Puyal ens narrava el partit i ens el feia llegir. Era futbol en català però també apreníem el català del món del futbol. En un món castellanitzat, ple de castellanismes, les narracions en català d’en Puyal eren una jugada de mestre, com les de Johan Cruyff. Vàrem aprendre com escapolir-nos de l’escomesa quan més falta ens feia.

Més tard, des del gol sud, primera graderia. Fa molts anys, plens de bona gent, plens de bon ambient. Aquí era més difícil de sentir-lo perquè els càntics i els crits d’animació eren constants. El gol sud de final dels vuitanta, abans que els feixistes el fessin malbé. Era una grada sacrificada, lluny de muntatges d’animació artificials. Ens va fer estimar l’Urruti que ens va donar una lliga quan els títols eren escassos. També a casa, primer apagant el volum dels televisors analògics i sintonitzant Catalunya Ràdio, encara que no hi hagués sincronització. Després amb les plataformes digitals, triant sempre l’opció Puyal. Quan el partit era bo, transmetia la vibració de la gespa, feia mítica la gesta. Quan el partit era dolent, ens parlava de la ciutat, del club o del país on jugava el Barça.

Ens distreia explicant el context. I amb vint anys de nunyisme vam aprendre moltes coses del context, fins que va tornar el futbol, gràcies al dream team, de Cruyff, de Laporta, de Guardiola i de Messi. I ara, quan el joc del Barça es va empetitint cada temporada, malgrat els esforços titànics de Messi, diu que se’n va. L’únic consol és saber que en continuarem aprenent amb en Ricard Torquemada, però trobarem a faltar en Puyal.

Gràcies, Quim, per haver-nos ensenyat a escoltar i a llegir el futbol.