17.05.2017 - 22:00
L’aniversari s’acosta i és sempre bona excusa per a fer balanç: l’11 de juny, l’Acord del Botànic complirà dos anys. El temps passa volant i sembla que va ser ahir i etcètera: des d’aquell 2015, quan els representants del PSPV, Compromís i Podem van signar, al Jardí Botànic de València, l’acord programàtic que per fi permetia un govern alternatiu al PP, hi ha hagut temps per als decrets de plurilingüisme o de preferència de la llengua catalana a l’administració. Per analitzar succintament aquestes mesures i els resultats que se n’han obtingut, hem parlat amb els representants d’Acció Cultural del País Valencià, el Tempir, Escola Valenciana i la Plataforma per la Llengua. I això és el que n’han dit.
D’entrada, el context. Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), comença pel dibuix general: ‘Qualsevol valoració ha de tenir molt present que el govern valencià és format per dos partits molt diferents, PSPV i Compromís, amb el suport d’un tercer, Podem, i que tots tres tenen, a més, una realitat interna molt plural.’ Allò del govern ‘monocolor, piramidal i unificat en les seues polítiques’ era cosa del PP. Ara els termes són ‘negociacions, diàleg i equilibris’.
Sense perdre de vista aquesta perspectiva, les entitats coincideixen a valorar positivament el recorregut. Ho resumeix ACPV: ‘Després d’un primer any d’una certa immobilitat, el segon s’ha destacat per un impuls notable en aquest camp: acord per la competència lingüística en la funció pública, col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, decret d’usos administratius, reglament de l’Oficina de Drets Lingüístics… Objectivament, queda molt per fer, després de tants anys, però el balanç és positiu.’
‘Després de tants anys’, sí. Els senyals dels governs passats són encara presents i punyents: Vicent Moreno, president d’Escola Valenciana, remarca de seguida la situació: ‘En realitat, partim pràcticament de zero, amb un govern que ens va deixar el camp lingüístic fet un desert, amb el prestigi de la llengua per terra.’
Decret de plurilingüisme. Regula l’ús i la presència de català, castellà i anglès, a més de llengües no curriculars, a l’ensenyament. Estableix tres nivells (bàsic, intermedi i avançat), amb dues fases per a cadascun, segons les hores que s’imparteixen en cada llengua. Tres nivells ‘dinàmics’, de menys vehiculació en català a més, amb la idea que d’entrada es puguin adaptar a la realitat diversa del territori i, alhora, tendir cap a la superació d’etapes. Aquesta és la intenció: superar etapes. Perquè, tal com destaca Vicent Moreno, ‘els que donen capacitació òptima són els nivells avançats’.
Tot i que aquesta no és la proposta que haurien fet les entitats (que, de fet, hi han mostrat retops i recel), coincideixen també en el pragmatisme i en la voluntat de treure’n el màxim profit: Toni Gisbert, per exemple, recorda que la valoració d’ACPV fou ‘un sí crític: és un decret limitat, però permet d’avançar. Ací és important l’ordre dels factors: la nostra tasca és procurar que qualsevol mesura vaja tan lluny com es puga i, una vegada aprovada, aprofitar-ne totes les possibilitats. Moltes lleis ofereixen possibilitats que no s’apliquen, i en això també hi tenim responsabilitat.’
Sobre això, Vicent Moreno recorda que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la LUEV, aprovada l’any 1983 sense cap vot en contra, ja preveia un programa d’incorporació progressiva, ‘per anar sumant més àrees en valencià a poc a poc. Però no el va potenciar mai ningú’. D’ací ve la importància de supervisar l’administració perquè el procés es compleixi, diu. ‘I avançar. Si un centre està en un nivell intermedi, significa que pot continuar caminant.’
De moment, tal com destaca Moreno, ja hi ha hagut un avenç: ‘Fins ara, l’oferta d’ensenyament en valencià era en un 27% dels centres. Ara els que han demanat de cursar el nivell avançat en són un 54%. Esperarem a veure què hi diuen les matrícules, però les dades, d’entrada, ja són positives.’
Josep-Enric Escribano, president de l’associació el Tempir, també destaca aquest 54%: ‘Mostra l’existència d’una demanda latent que no eixia simplement perquè no s’hi donava cobertura.’ Al mateix temps, avisa: les dades generals no deixen veure que els percentatges tenen desequilibris territorials: ‘El 89% de centres de la “província” de Castelló, diguem-ne, han demanat el nivell avançat. Però després hi ha la ciutat d’Alacant, per exemple, que tot i tenir un percentatge gens negligible, és baix. I, tenint pràcticament tanta població com l’altre territori, desequilibra.’
‘El país coixeja’, rebla Escribano. I continua: ‘És important de pensar en polítiques de normalització lingüística específiques per a cada territori. És una qüestió d’urgència, de cohesió. No podem perdre ni un minut. El bilingüisme substitutiu avança. I parlem de ciutats grans. Al sud. I des del Tempir sempre hem mantingut que el país comença pel sud.’
Decret d’usos administratius. ‘És un fet històric.’ Manuel Carceller, portaveu de la Plataforma per la Llengua, és clar a l’hora de valorar el decret recent que estableix el català com a llengua d’ús preferent a l’administració valenciana: ‘És un canvi fonamental. Mai no s’havia produït al País Valencià un reconeixement com aquest.’ I continua: ‘Els drets lingüístics s’han d’aplicar en la realitat. No n’hi ha prou de dir que tenim un dret. La llengua s’ha de mostrar i usar.’ Per això afegeix: ‘És important que hi haja una reglamentació que no es limite a despenalitzar, sinó que promoga. Ja no es tracta que siga legal, sinó que siga normal: és un canvi fonamental de perspectiva. Per al PP el català era una llengua de traducció: ara és d’expressió.’
Josep-Enric Escribano ho resumeix en una altra consideració: ‘És un pas positiu que implica, per fi, i després de trenta-quatre anys de la seua aprovació, desenvolupar la part de la LUEV que es deia “d’ús”.’ Feta la valoració, mira endavant: ‘Ara cal una llei d’igualtat lingüística que garantesca els drets dels valencianoparlants. Sense oblidar que, perquè hi haja igualtat, primer hi ha d’haver equitat.’
En el mateix sentit es pronuncia Toni Gisbert: ‘L’any 2015, ACPV va presentar un document en el qual, junt amb les universitats valencianes, vam fer una proposta nova i ambiciosa: que calia una llei d’igualtat lingüística. Durant aquests dos anys, la proposta ha guanyat més i més suports, i ja són moltes les veus que la reclamen. Aquest decret és, precisament, un pas en eixa direcció, perquè atorga estatus legal a la demanda que la llengua pròpia dels valencians ha de ser la llengua pròpia del govern dels valencians, i que els ciutadans han de poder relacionar-se amb l’administració en la seua llengua. A més, que els càrrecs institucionals valencians parlen habitualment en català, ja només això, atorga un prestigi i una visibilitat extraordinaris a la llengua.’
El coneixement creix. Tal com ha constatat el darrer informe de la Plataforma per la Llengua, els percentatges de coneixement i d’ús del català han augmentat significativament tant a les Illes com al País Valencià. Segons que destaca Manuel Carceller, això demostra que ‘hi ha base social per a avançar en la normalització lingüística, cosa que la dreta sempre havia negat. Els fonaments per a avançar hi són. Només cal promoure i facilitar els usos normals de la llengua, perquè la població hi està preparada. I predisposada.’
L’anomenat ‘efecte espill’, per tant, té importància: ‘Els polítics fan servir la llengua més que mai’, destaca Vicent Moreno. I un fet d’aparença tan senzilla és molt útil: ‘Dóna prestigi al valencià.’ Al capdavall, reflexiona també Toni Gisbert, ‘fora dels sectors ideològicament més ferms, els sectors centrals de la societat (de la valenciana o de qualsevol altra) modulen el seu comportament públic d’acord amb els valors socials dominants. Les institucions i el poder tenen un pes fonamental en la definició i en la divulgació de quins són aquests valors dominants.’
Amb tot, remarquen les entitats, si tan sols es tingués en compte l’acció institucional no s’explicaria la recuperació lingüística que sembla que s’ha encetat: ‘Si no hi haguera una realitat social, aquesta no podria emergir: no es pot ressuscitar res que agonitze.’ Ho destaca Toni Gisbert: ‘Aquestes dades també parlen de la vitalitat de la llengua, fins i tot durant els anys de governs antivalencians, sovint en espais no estrictament públics. La manca de visibilitat d’una realitat social no significa necessàriament que no existesca. Històricament, el català ha sobreviscut a persecucions i censures, per a reviscolar amb força pública quan un canvi de context li ho ha permès.’
Les noves passes. ‘Què falta? RTVV i reciprocitat’: des d’Escola Valenciana, Vicent Moreno sintetitza les noves passes que s’han de fer per avançar en la normalització lingüística. També Josep-Enric Escribano respon de seguida a aquesta qüestió: ‘És urgentíssim de tenir mitjans en llengua pròpia, tothom ho espera: tant la televisió valenciana com la tornada de TV3. A més, són una finestra d’entrada del valencià a les comarques castellanoparlants. I ajuden a construir un relat alternatiu al dels mitjans de comunicació que arriben de Madrid. Són imprescindibles.’
‘El tancament d’aquests mitjans fou un acte autoritari de censura d’un govern antivalencià i corrupte, que un govern que s’autodefineix valencià i honest té l’obligació fins i tot moral de revertir’, apunta Toni Gisbert. I continua: ‘No dubtem que l’actual govern vol complir aquesta promesa electoral i desfer l’acte de censura. ACPV ha estat comprensiva amb els terminis, conscient de les dificultats legals i dels equilibris polítics, i continuarem col·laborant-hi, és clar, però cal recuperar-les en un calendari de mesos.’
Vicent Moreno destaca la importància de supervisar el funcionament del decret de plurilingüisme i de dur endavant la llei d’igualtat lingüística; Josep-Enric Escribano fa notar la necessitat de ‘dignificar les condicions de treball dels professors de valencià a les comarques castellanoparlants’ i de ‘regular les exempcions en l’aprenentatge del valencià, perquè siguen realment excepcionals i puntuals’; Manuel Carceller avança el desplegament de l’ús del català ‘a la societat, més enllà de l’administració: al comerç, els cinemes…’; i Toni Gisbert centra el full de ruta per als dos anys vinents també en el reconeixement i el respecte dels drets lingüístics dels valencians: ‘És importantíssim que s’estenga la consciència social que la nostra llengua no és una llengua de segona, que és oficial, que, per tant, tenim el dret de no canviar de llengua en qualsevol circumstància i que, a més, l’administració pública té l’obligació d’atendre’ns en la nostra llengua. En aquest objectiu hem fet un pas molt important gràcies a la inclusió de la competència lingüística en la funció pública: això ha d’ajudar a entendre que els funcionaris són servidors dels ciutadans, i no a l’inrevés. Ara cal que s’aprove el reglament de l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat. I que s’aplique.’
El balanç, per tant i en general, és positiu. Però la feina, hi coincideix també tothom, pot millorar i no s’acaba. Tal com explicita Josep-Enric Escribano, ‘hem de caminar tots plegats i anar avançant sense perdre pistonada’.
