29.03.2025 - 21:40
The Washington Post · Kelly Kasulis Cho
Seül, Corea del Sud. Boon Young Han va créixer, durant els setanta i els vuitanta, entre els camps de l’oest de Dinamarca. Va ser allà, explica, on s’apassionà pel taekwondo, cosa que l’empenyé a retrobar-se amb el seu país d’origen.
Adoptada a tres mesos per una família danesa, Han va viatjar a Corea del Sud per primera vegada als noranta. I a la dècada següent començà a assistir a classes de coreà.
Durant la seva estada a Seül, tanmateix, Han va descobrir una veritat terrible: molts dels seus companys d’adopció havien estat robats en néixer sense el consentiment dels pares biològics, o bé posats en adopció amb afany de lucre, sovint sense ni tan sols disposar de la documentació pertinent. Les agències d’adopció van ocultar la identitat original de molts d’aquests nadons, i alguns continuen cercant els seus noms originals i de les famílies biològiques.
“L’impacte emocional de saber que t’han robat la identitat amb què vas néixer és difícil d’explicar”, diu Han. “A mi em va adoptar una família bona, però això no anul·la el meu dret de saber d’on vinc, com va començar la meva vida, què em va passar i què li va ocórrer al meu cos durant els primers mesos de vida.”
Han, de cinquanta anys, és un dels adoptats danesos que formen part del Grup Danès pels Drets dels Coreans, que ha aconseguit que el govern sud-coreà enceti una investigació formal sobre la fosca història del programa d’adopcions a l’estranger del país. La investigació ha estat rebuda com una gran victòria entre els activistes que, durant decennis, han fet campanya perquè el govern reconegui aquests casos.
Dimecres, la Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Corea del Sud va fer públics els resultats preliminars de la investigació, en curs de gairebé tres anys ençà, i va reconèixer per primera vegada que hi havia hagut abusos contra els drets humans.
“M’alegra que finalment hi hagi un reconeixement oficial d’aquests problemes”, explica Youngeun Koo, professora adjunta de la Universitat de Lund, a Suècia, i autora d’un llibre sobre la història de les adopcions internacionals a Corea del Sud. “No obstant això, com molts dels qui hem treballat en aquest àmbit, no puc dir que les conclusions de la investigació m’hagin sorprès”, afegeix.
Més de 200.000 infants sud-coreans van ser adoptats per famílies estrangeres després de la guerra de Corea, l’any 1953, segons els experts. El govern sud-coreà, en paraules de la comissió, “va incomplir el deure” de protegir els drets d’aquests infants.
La comissió –que examina més de 360 casos presentats per adoptats d’onze països– ha revelat que alguns nens van ser adoptats sense el coneixement o consentiment dels seus pares biològics i que, sovint, els directors de les agències d’adopció van fer-se passar pels tutors legals per poder acomplir l’adopció com més aviat millor. Els casos corresponen a infants adoptats entre el 1964 i el 1999 per famílies de països com ara els Estats Units, Noruega, Suècia, Alemanya i el Canadà.
Algunes altres vegades, els registres es falsificaren per fer veure que els infants havien estat abandonats o havien restat orfes, cosa que permetia a les agències d’adopció “d’eliminar-ne, falsificar-ne o inventar-se’n” la identitat original, com també la informació sobre les famílies biològiques. A voltes, per no haver de fer més tràmits, les agències canviaven la identitat d’un infant que havia mort durant el procés d’adopció –o que havia estat reclamat per la seva família biològica– per la d’un altre, i així podien accelerar el procés i no havien de retornar les taxes d’adopció.
Les famílies adoptives rarament s’investigaven. L’any 1984, per exemple, un 99% de les sol·licituds d’adopció a l’estranger es van aprovar el mateix dia o l’endemà, segons la comissió. L’informe acusa les agències d’haver convertit les adopcions “en una indústria amb ànim de lucre”, cobrant taxes cares i coordinant-se amb agències estrangeres per complir una “quota” mensual “d’exportació en massa d’infants” i satisfer la “demanda” provinent de l’estranger.
“La forma com es va gestionar el procés d’adopció d’aquests infants va ser de tot menys legal; molts, senzillament, van optar per fer els ulls grossos”, afirma Han.
Després de la guerra de Corea, que va empènyer molts coreans a la pobresa, l’ajuda estrangera va arribar en grans quantitats al país, i moltes organitzacions religioses i grups humanitaris van establir orfenats i programes de benestar infantil. Això, segons Koo, permeté a la dictadura que aleshores governava el país d’eludir la responsabilitat d’un sistema públic d’atenció per a aquests infants.
Als anys setanta, gran part d’aquesta ajuda exterior es desvià a països devastats per la guerra, com ara el Vietnam, cosa que causà grans deficiències en matèria de benestar infantil al país.
“En compte d’augmentar la despesa pública o reformar el sistema d’atenció, el govern va subcontractar gran part de la responsabilitat a les agències privades d’adopció”, explica Koo. I afegeix: “L’expectativa era que aquestes agències finançarien els orfenats, els centres d’acolliment i els programes d’assessorament per a mares solteres amb els ingressos derivats de les adopcions internacionals.”
Les adopcions internacionals, continua Koo, van deixar de ser un últim recurs per acabar convertint-se en la solució més comuna.
Katelyn Hemmeke, editora de còmics i novel·les gràfiques, de trenta-quatre anys, va ser adoptada quan era un nadó i va créixer en una zona “molt rural i molt blanca” de l’estat de Michigan, als Estats Units. No va saber que els seus expedients d’adopció havien estat falsificats fins que no va tenir vint-i-sis anys, mentre vivia a Corea del Sud d’intercanvi. Va ser aleshores que va descobrir que se l’havien enduta del país sense el consentiment dels seus pares biològics.
“A la gent li agrada molt acusar-nos d’ingrats. Però no t’enfadaries, tu, si sabessis que et van robar? No t’enfadaries per tu, pels teus pares biològics?”, demana. I afegeix, en al·lusió a l’informe de la comissió: “Abans de celebrar res, cal veure què n’acaba sortint, de tot això.”
Els adoptats que la Comissió de la Veritat i la Reconciliació ha reconegut com a víctimes de violacions dels drets humans, explica Han, tenen més probabilitats d’interposar recursos a la justícia sud-coreana. Fins ara, tanmateix, la comissió tan sols ha emès veredictes sobre una petita part dels casos presentats, i a alguns sol·licitants els han demanat més documentació perquè els seus casos puguin reeixir.
“El quid de la qüestió és que mai no ens van arribar a donar una identitat legal d’origen. Ara, de sobte, ens trobem que, per falta de documentació, la comissió no pot demostrar que ens van vulnerar els drets humans”, diu Han.
La majoria dels expedients són emmagatzemats en quatre agències d’adopció diferents que, fins ara, s’han resistit a publicar els seus registres interns, tal com els han demanat els activistes. Segons que explica Koo, la possibilitat que un adoptat obtingui aquests expedients depèn sovint del treballador amb qui es posi en contacte en una agència.
La comissió ha detectat violacions dels drets humans en 56 casos dels 100 examinats fins ara. L’òrgan encara no ha arribat a cap conclusió definitiva sobre els casos restants, segons que explica Han. La investigació s’acaba al maig i alguns activistes han demanat que es prorrogui.
“Això va molt més enllà de trobar la mare i el pare. Volem recuperar la nostra identitat real –diu Han–. Et van arrencar de la teva mare en néixer? Et van raptar mentre jugaves a l’aire lliure? Això, a la gent, li importa. És important per a entendre’s a un mateix: d’on véns i de qui véns.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
