15.06.2021 - 21:50
Les que tenim una edat crec que no podrem oblidar mai el fàstic que ens va produir veure el poble d’Alcàsser convertit en un gran plató, liderat per les màximes estrelles televisives de tots els canals, quan van violar, torturar i assassinar les xiquetes d’Alcàsser. No hi havia límits, amb el micro a la mà i la càmera al muscle oloraven la sang i anaven a la percaça de qualsevol que pogués donar una informació: el veí del cinquè, la companya de classe, la botiguera… Tot s’hi valia i tothom opinava, tothom plorava, tots en sabien alguna cosa, de tots eren amigues. Però ningú no va trepitjar l’ull de poll, ningú no va parlar de violència masclista, de patriarcat, de la violència estructural, terror sexual, perquè aquests conceptes incomoden i no generen audiència, són més rendibles unes bones ploramorts amb els cabells de perruqueria que anar a l’arrel del problema. Això va ser el 1992, i sembla que no han après res; encara més, han millorat la tècnica.
Fa uns quants dies se’ns va glaçar la sang en assabentar-nos que un pare havia assassinat dues nenes per fer mal a la mare, un cas de violència indirecta (o vicària), la més terrible de les violències masclistes. I la història es va repetir, era notícia de primera plana, els millors reporters de les televisions es van traslladar fins al lloc de fets, l’estrella era la Guàrdia Civil, que havia rescatat el cos d’una de les nenes, un èxit policial. Aquests senyors de la Benemèrita no van pronunciar ni una sola vegada les paraules violència, masclisme, vicària, patriarcat. Experts en assumptes del cor han fet sang i fetge sobre la intimitat de la mare i les ploramorts de perruqueria han tornat a omplir les pantalles. I ara amb més aliats, les xarxes socials: dibuixos, il·lustracions, notes de condol, hashtags, per les nenes mortes. Mortes? No, assassinades.
Un cas tan sucós va deixar en segon pla l’assassinat de sis dones per violència masclista, una de les quals de disset anys, esquarterada pel pare del seu fill. Sembla que tampoc no fa pujar l’audiència denunciar que Juana Rivas ha entrat a la presó per defensar els seus fills d’un pare maltractador, i que ni tan sols se l’ha escoltada. Tampoc no és notícia l’acusació de la falsa síndrome d’alienació parental, per la qual la justícia va separar Irune Costumero de la seva filla per no voler que convisqués amb el seu pare, també maltractador.
Des del 2013 es comptabilitzen a l’estat espanyol quaranta xiquets assassinats per violència vicària, des del 2013. Esgarrifa pensar com es pot multiplicar la xifra si haguessin començat a comptar des del 2000, i grapa el fetge pensar en totes les víctimes del segle XX, silenciades i sense justícia. Gairebé una vintena de dones han estat assassinades per violència masclista el 2021, més de la meitat l’últim mes. 1.096 víctimes assassinades des del primer de gener de 2003 fins al dia d’avui. Però de segur que en són moltes més, perquè les estadístiques oficials a l’estat espanyol només comptabilitzen les dones assassinades per les seves parelles o ex-parelles.
Els assassins i maltractadors no són malalts, ni tan sols monstres, són fills sans del patriarcat, del mateix que prioritza de manera obscena l’audiència, del que no considera les dones com a persones, i no es planteja considerar com a terrorisme la violència envers les dones i els seus fills.
