Escaldàrium 2019: vint-i-cinc anys de la festa del foc i l’aigua de Caldes de Montbui

El segon dissabte de juliol, un cop tocades les dotze campanades de la mitjanit, a la plaça de la Font del Lleó de Caldes de Montbui comença a sonar una música antiga, llegendària, i apareixen les bruixes amb les seves bosses de foc per invocar el poder infernal i conquerir el món dels homes. El cel, però, no es vol deixar guanyar i en forma de tempesta envia la força de l’aigua per a apagar les flames del diable. La batalla és ferotge, les forces de l’infern emergeixen amb ceptre de foc i bèsties diabòliques però les tempestes cada vegada són més intenses. Finalment, després d’una lluita aferrissada, brolla una aigua del terra. Però no és una aigua normal, fa olor de sutge i és calenta com el foc: és el naixement de l’aigua termal. És l’Escaldàrium, que enguany celebra el vint-i-cinquè aniversari.

El 1994, un any després de néixer, el Ball de Diables de Caldes de Montbui va crear la Festa del Foc i l’Aigua, una festivitat per celebrar les aigües termals de la vila després que l’ajuntament hagués cancel·lat la Festa Romana, festa en què, entre d’altres activitats, els calderins podien banyar-se a les termes romanes en aigua termal. Durant els primers anys, la festa que posteriorment s’anomenaria Escaldàrium era petita: hi havia unes dues-centes persones a la plaça i uns vint-i-cinc diables la muntaven tota, tant la pirotècnica com la ruixada d’aigua. Ara, més de sis mil persones van cada any a Caldes de Montbui per a viure una de les festes de la cultura popular més singulars del país.

La història que escenifica l’Escaldàrium explica l’origen de les aigües termals del poble, però no és una rondalla popular de Caldes sinó que serveix com a fil conductor de l’espectacle. ‘La llegenda, els personatges i la música estan especialment creats per a la festa’, diu Paula Lance, directora de l’Escaldàrium i cap de colla dels diables de Caldes, ‘al primer any de l’Escaldàrium no hi eren aquests elements, sinó que tres o quatre anys més tard va començar a sortir la idea’. La llegenda, explica, està en constant evolució: s’hi afegeixen personatges, hi ha canvis… De fet, com a novetat per als vint-i-cinc anys, la festa donarà més protagonisme a l’aigua: ‘hem incorporat personatges i volem que l’aigua tingui una mica més de sentit que no pas només fer les tempestes, on simplement ruixàvem la gent.’ Com a sorpresa per l’aniversari, explica que hi haurà una sorpresa al final de tot de l’orgia del foc i l’aigua, l’última dansa de la nit. 

L’Escaldàrium és una de les festes més singulars del país perquè uneix el correfoc, el correaigua i la música en directe en un espectacle dissenyat perquè tot vagi sincronitzat i lligui una història.

Les danses de foc i aigua

Un dels trets més distintius de la festa és que tots els elements són vinculats amb les nou danses:

—Termaliot. Després del repic de les dotze campanades, les bruixes apareixen a la plaça i es col·loquen al centre amb bosses de foc.

—El salt de les bruixes. Les bruixes fan giravoltar les bosses de foc amb molta força mentre salten, canten i riuen. Les bosses es mouen tan de pressa que sembla que les bruixes escriguin amb foc a l’aire.

—Primera tempesta. La primera resposta del cel en forma d’aigua: un petit ruixat que mulla completament el públic de la plaça.

—Invocació. Sonen els tabals i apareixen les forces de l’infern. Sota un pal·li de foc i amb els seus exèrcits apareixen Llucifer i la Diablessa. És el torn del ball dels diables. 

—El bram de la Quimera. Els diables custodien l’aparició de la bèstia de foc de Caldes: la Godra. La quimera dansa per la plaça amb pirotècnia per tot el cos. Les espurnes arriben a quasi tots els racons de la plaça.

—Segona tempesta. Per intentar apagar el foc de les forces del mal, hi torna a haver una ruixada: aquesta vegada més intensa.

—El ceptre de foc. Un majestuós ceptre en forma de gran paraigua es planta al centre de la plaça per protegir els diables de l’aigua i, al mateix temps, llançar potents espurnes cap als núvols.

—Tercera tempesta. Els bombers de Caldes, els encarregats de ruixar el públic, descarreguen l’aigua amb tota la intensitat per deixar-ho tot ben moll i apagar el foc dels diables.

—Orgia d’Aigua i Foc. L’última dansa de la nit és l’escenificació de l’aigua termal, aigua calenta que brolla de la plaça després de la unió del foc i de l’aigua. Tots els diables fan un últim ball a la plaça: Llucifer, la Diablessa, el Ceptre de foc i les bruixes.

La música

Si bé l’estructura i el disseny de les danses, així com els personatges, han anat evolucionant al llarg dels anys, la música també ho ha fet des de la primera edició del 1994. Es van anar creant formes i estructures més o menys definitives que es van anar repetint al llarg dels anys. El 1999 es va voler enregistrar la banda sonora de l’Escaldàrium per a difondre-la arreu. La música de la festa és pionera dins el món dels diables. Primer de tot perquè hi ha poques colles que tinguin banda sonora pròpia i també perquè el tipus de música contribueix a una experiència nova a Catalunya pel que fa a la música diablera. L’estil combina sons tradicionals mediterranis i celtes amb arranjaments simfònics i de rock elèctric. L’autor és el músic calderí Ramon Solé, cofundador del Ball de Diables. Enguany, per celebrar el vint-i-cinquè aniversari, s’ha editat un disc en acústic de les nou danses anomenat Escaldàrium de cambra.