12.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 13.03.2017 - 07:47
Ho deixaré en l’anglès original perquè no hi haja cap dubte sobre qui menteix: ‘Attributing the overall and direct responsibility for the execution of the Constitutional Court’s decision to the Court itself should be reconsidered in order to promote the perception of the Court as a neutral arbiter, as judge of the laws.’ I ara la traducció: ‘L’atribució directa i general de la responsabilitat sobre l’execució de les decisions del Tribunal Constitucional al mateix tribunal hauria de ser reconsiderada, per tal de promoure la percepció del tribunal com a àrbitre neutral, com a jutge de les lleis.’
No cal saber gaire anglès per a entendre que ‘should be reconsidered’ (‘hauria de ser reconsiderada’) és una amonestació. Perquè no cal que reconsideres res si és correcte. Quan algú et diu que reconsideres això que fas, tothom entén que t’avisen que t’equivoques. El govern espanyol i les seues comparses polítiques i mediàtiques poden dir el que vulguen sobre l’opinió de la Comissió Venècia del Consell d’Europa, però la realitat és escrita, negre sobre blanc, i és molt important.
Aquest cap de setmana, doncs, ha cristal·litzat una cosa que tots sabíem que passaria un dia o altre: Espanya ha vist que la seua realitat autoritària es despullava davant els socis europeus. L’erdoganització de la política espanyola és massa visible per a amagar-la. I, per més poder que tinguen i més pressió que facen, al final les coses acaben eixint a la llum pública. Els qui fa uns quants mesos es reien de nosaltres afirmant que vagaríem sols per l’espai interstel·lar són els qui avui s’han d’agafar-se com a un clau roent a frases secundàries per fer veure –per provar de fer veure– que en realitat no els renyen. A la Comissió de Venècia li han demanat si la reforma del Constitucional espanyol és correcta i no si cal obeir les lleis. És clar que diu que cal obeir les lleis: què podria dir sinó? Però la resposta sobre allò que li pregunten és dura i consistent: això que fa Espanya és ‘únic’ (no ho fem els europeus) i Espanya hauria de reconsiderar-ho perquè fa mal al sistema democràtic.
En aquest context, si la resposta espanyola, a més, consisteix a amenaçar-nos amb l’estat d’excepció (i Pere Cardús ja us explica en un article avui com és poc factible aquesta amenaça), doncs encara millor. Perquè d’aquesta manera tenim la pilota al lloc que volíem: Espanya defensant-se a crits, a còpia de fer pressió sobre uns socis cada dia més farts de la prepotència que exhibeix, i nosaltres limitant-nos a explicar que això, això que ara veuen, és el nostre pa de cada dia. I que ens en volem separar exactament perquè aquesta arbitrarietat i aquest autoritarisme, els hem haguts de suportar cada dia des de fa anys. Ensenyar amb l’experiència diuen que és la millor opció.
Supose que amb aquesta amenaça pretenen fer-nos més por, ara que ja han vist que no en tenim gaire, però sembla mentida que no s’adonen que l’escalada que han començat a anunciar aquest cap de setmana només pot dur a tres coses, i que totes tres ens afavoreixen.
1. Duu pràcticament a obligar els autodeterministes a fer pinya contra la repressió i, doncs, a fer costat als independentistes i a aclarir espais als seus entorns.
2- Duu a prendre mesures que no suscitaran l’oposició tan sols de la majoria dels catalans, sinó també de 100 diputats dels 350 del congrés espanyol (una imatge que serà molt important a l’exterior).
3. Duu a adoptar mesures extremes que no estan en condicions d’executar. Perquè ara que finalment han entès que l’article 155 és inservible, ja ens diuen que podrien ordenar l’estat d’excepció. I la pregunta clau és com el farien efectiu si no tenen prou recursos?
Com deveu recordar, he dit sovint que la cosa que em preocupava més era que una volta proclamada la independència, i com a pas previ indispensable per al reconeixement, el parlament i el govern havien de demostrar a la societat internacional que eren el govern efectiu del país. Doncs bé, si Espanya declara l’estat d’excepció, però és inexistent perquè no el compleix ningú, potser tot serà tan senzill com fer la demostració a l’inrevés, és a dir, ensenyar a la comunitat internacional que és el govern d’Espanya el que ja no és el govern efectiu de Catalunya. Escac i mat en dues jugades.
[Bon dia] –El primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico, representarà oficialment el primer ministre de Txèquia, Bohuslav Sobotka, en el segon dia de la cimera de caps d’estat i de govern de la UE. Sobotka no podrà participar-hi i per això ha demanat al seu col·lega eslovac que el represente. Un parell de dècades després de la separació dels dos estats i la dissolució de Txecoslovàquia, hi ha poques situacions com aquesta que puguen demostrar que s’està millor manant cadascú a casa i fent-se favors, d’amic, cada volta que toque.
–Per entendre la preocupant crisi entre Turquia, els Països Baixos i França us recomane aquest informe de Le Monde. Si cerqueu una font independent turca, de la qual us podeu fiar, us recomane els valents amics de bianet.org, que, a més de l’edició en turc, en mantenen una en kurd i una en anglès.
–Ahir vaig publicar aquesta entrevista amb el cap del Partit Quebequès, Jean François Lisée, que avui podeu trobar també en anglès, en la nostra edició global. Al seu país Lisée ha fet aquesta entrevista a La Presse, el diari on treballava. Hi diu que ha après molt de la seua visita al nostre país i esmenta específicament la idea de tenir un full de ruta que propicie una unitat d’acció entre els partits independentistes (que allà també són tres). Està bé que des de fora ens recorden els encerts.
