20.10.2017 - 22:00
Sebastià Portell, possiblement l’infant terrible de les lletres nostrades, ens va sorprendre a tots amb una meravellosa novel·la titulada El dia que va morir David Bowie publicada per Labreu Edicions. Ara és un dels narradors més consagrats de les nostres lletres, Vicenç Pagès Jordà, qui reivindica el nom de Bowie per a fer una comparança entre el genial músic anglès i la seva evolució com a escriptor. ‘Hi ha grups com els Ramones, que són sempre iguals i que toquen sempre de la mateixa manera i és el que el públic espera; hi ha en Bob Dylan, que fa el que li dóna la gana i mai toca igual cap cançó i això desconcerta els seus seguidors, pels quals té un menyspreu absolut i que es reinventa cada cop, i després hi ha David Bowie, que evoluciona sense salts. Reinventar-se és molt difícil i evolucionar sí que es pot intentar, i si tens un editor que t’ho publica, llavors vol dir que ho has fet bé.’ Amb aquesta comparació musical l’escriptor de Figueres va presentar la seva novel·la menys musical, Robinson, un text breu, una nouvelle que ha publicat a Empúries.
El text explora les possibilitats que s’ofereixen a H, el protagonista, quan un bon dia decideix d’esmunyir-se per sota de la porta del garatge de casa dels seus veïns i emprendre una exploració minuciosa i detallada de la llar aprofitant que han marxat de viatge i per descobrir d’on prové el soroll infernal en forma de música que ha torbat la vida fins a aquell moment més o manco plàcida i avorrida d’aquest carter.
El seu editor, Josep Lluch, diu que es tracta d’una novel·la ‘claustrofílica, centrípeta i horitzontal’ i que tot i que s’allunya de l’estil exhibit fins ara per l’escriptor, ‘és una novel·la totalment Vicenç Pagès’. A l’hora d’anar a buscar referents, l’escriptor ha parlat amb inquietud de dos contes clàssics infantils, La Rínxols d’Or i La Blancaneu, ja que en sengles històries es planteja l’entrada en una propietat aliena i les conseqüències que això comporta per a les protagonistes. Si anem a cercar en la literatura per a adults els referents, els trobem en Una conxorxa d‘enzes o en l’autor Michel Tournier. Amb tots aquests models, Pagès ha creat el seu peculiar Robinson i ha creat una nouvelle que no deixa indiferent els lectors, però que treu de la zona de confort aquells qui busquen en aquest nou llibre de l’autor els elements referencials que l’han dut a ser un dels escriptors amb més fidelitats guanyades.
‘Vaig tenir molt clar que havia de fer això quan en una presentació a Figueres va venir una senyora i em va dir que el llibre li havia agradat molt perquè el protagonista vivia al seu mateix carrer. Vaig tenir una reacció visceral i vaig decidir que en aquest llibre no hi hauria cap identificació possible. Això ha suposat treure molt de llast de sobre i és la primera vegada que he escrit sense haver de documentar-me i això ha estat un alliberament i un repte’, va explicar l’autor.
Vicenç Pagès també va dir que la cosa més difícil de fer en el procés d’escriptura era la sinopsi: ‘És molt important, però no hi penso fins al final. El llibre s’escriu per portar el lector cap a un lloc determinat i la sinopsi sovint destrueix la finalitat de l’autor explicant coses que s’haurien de descobrir a poc a poc. La sinopsi d’aquest llibre és això, la d’un tipus que entra a casa dels veïns, explora, té unes provisions que s’acaben i, com en el Robinson original, descobreix que està molt bé tot sol.’
Una de les fantasies que té aquest personatge és la de poder desplaçar-se en un llit flotant. ‘És quelcom que vaig descobrir que molta gent somnia i potser té a veure amb el fet que ara els dormitoris són molt més privats que abans, quan no eren tan privats i lligaven amb el poder. Qui era al llit estava molt còmode i horitzontal i l’altre, dret i incòmode, i aquesta és una de les idees que floten en el llibre, igual que el concepte de concèntric. De vegades perdem el temps descobrint coses que són lluny i ignorem les que són a prop, i per això aquesta exploració sistemàtica de la casa dels veïns.’
L’H és un home que també té conviccions. Està fermament convençut que el món es divideix entre els qui fan servir pastilla de sabó o els qui empren gel de bany, i Vicenç Pagès diu: ‘En el meu cas tot depèn de l’etapa. Jo sóc dels qui ha viscut la transició del sabó al gel i és semblant al de la màquina d’escriure a l’ordinador. Al principi amb el gel no saps què fer perquè no s’ensenya a l’escola, però ara si ets dels de sabó ja ets raret i l’esponja ha perdut molts punts. Ell, l’H, és més de gel, de mantenir una certa distància amb les coses, quan veu que la casa és de gel es queda més tranquil.’
L’any passat, l’escriptor va presentar una nova versió d’El món d’Horaci, la seva primera novel·la i que ell sempre ha considerat la millor. Segons Pagès, va fer un procés de depuració i d’eliminació de molts elements accessoris al text. I sembla que a Robinson hagi optat per fer igual: una fregada amb el gel de dutxa per a eliminar totes les capes de brutícia possibles i deixar la novel·la destil·lada, depurada. ‘El narrador és força sintètic i això és el que buscava. Fins ara havia fet novel·les molt fragmentades, que en alguns casos tenien fragments que fins i tot podien ser gairebé relats, però després de guanyar el Sant Jordi em vaig haver de plantejar què feia, amb el perill de fer el mateix, i així va sorgir aquesta novel·la, on no hi ha cap cançó ni res que identifiqui ni el lloc ni l’època en què discorre. Deixa de ser una novel·la fragmentada però jo crec que manté el meu estil amb aquest narrador que és molt seriós i coherent, però que a la vegada té un punt d’humor quan cal, encara que sóc conscient que potser aquest punt d’humor no el veu pas tothom ni de la mateixa manera.’
Lògicament, fer conferències de premsa en aquests moments implica, inevitablement, parlar sobre el procés i el posicionament polític. Si els periodistes culturals abans de començar ens queixàvem tots plegats sobre com la situació política afectava la nostra feina, Vicenç Pagès va explicar: ‘Com a escriptor intento que el procés no m’afecti gens. Com a ciutadà faig el que crec i molt sovint segueixo instruccions com qualsevol altre, vaig a llocs i deixo d’anar a uns altres, no porto la bandera però camino amb altra gent, passo un dia sencer a una escola, però a l’hora d’escriure he optat per l’opció de no parlar-ne, perquè si tota la producció se centra en el procés ens anem perdent moltes coses, ens impedeix desplegar-nos en altres àmbits. Mireu, Orson Welles va filmar Ciutadà Kane el 1941, al marge de la guerra. Si no l’hagués feta seríem més orfes’, va explicar l’home que vol ser David Bowie, algú capaç d’evolucionar durant més de quaranta anys i de fer-ho sense renunciar a una pàtina d’intel·lectualitat que impregna tota la seva trajectòria. Posats a triar ídols…
