18.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 18.03.2024 - 21:59
Just després d’haver convocat les eleccions, el govern català s’ha trobat amb un problema nou i inesperat, protagonitzat pels funcionaris de presons. La mort d’una cuinera de la presó de Mas d’Enric a mans d’un reclús, tancat precisament per haver assassinat una dona, ha desencadenat una forta reacció dels funcionaris, la qual ocasiona un augment notable de la tensió dins uns establiments, les presons, que són especialment sensibles. Perquè les presons, qualsevol presó, són un polvorí: molt delicat de portar i que s’afecta molt quan es perden les rutines. Per tant, solucionar el tema és urgent.
Hi ha problemes de fons que no seran fàcils de resoldre a curt termini i que demanen un plantejament generacional, anar a fons. Avui, Arnau Lleonart entrevista Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans, que precisament aborda aquestes causes de llarga durada. Especialment, la consideració social que es té dels presos i, també, la preocupació per la tendència a implantar un sistema més restrictiu dels seus drets.
Rivera és molt crític amb els funcionaris de presons, perquè amb aquest model de mobilització pel qual han optat –sense serveis mínims– generen un problema important a milers d’interns i podria conduir el país a una situació molt difícil. Crec que això és cert, però també és una evidència que, novament, el govern no ha sabut reaccionar davant la crisi.
Els funcionaris demanen, obertament i amb insistència, la dimissió del secretari general del Departament, Amand Calderó, i de la consellera de Justícia, Gemma Ubasart, sobretot del primer. I l’esclariment, necessari i imprescindible, dels fets.
No hi ha cap dubte que els fets necessiten un aclariment que hauria hagut de ser urgent i que ja fa tard –l’assassinat va ser dimecres de la setmana passada. Les presons tenen protocols i són, precisament, els funcionaris els encarregats d’aplicar-los. Sobta que una persona com l’autor de l’assassinat fos situat en un lloc com la cuina, on tenia accés a ganivets. Però estic segur, completament segur, que hi ha una documentació extensa que explica les raons per les quals el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) va decidir que això fos així. I, per tant, les raons i els detalls de com s’hi va arribar es poden explicar. No per a justificar què va passar, en cap cas, però sí per a entendre què va passar i com és que va passar.
Siga com siga, el que no pot ser és aquest silenci en què s’ha tancat el govern durant dies –som dimarts i encara no hi ha cap aclariment digne d’aquest nom. Com si no fos urgent. Com si tingués més por de les conseqüències per al govern mateix en un moment tan delicat com és la campanya electoral que no pas de les conseqüències socials que aquesta crisi puga tenir.
És evident que una dimissió, especialment si és la dimissió d’un conseller, seria un cop dur per a ells. Però si es deixa que la crisi s’allargue i es complique, el problema pot ser més gros. I no només per a ells, sinó per a tots.
PS1. L’estat espanyol defensa davant el TEDH la condemna de Marchena contra els presos polítics dient que va ser “proporcional a la gravetat dels delictes comesos”. I el cas és que el document en qüestió, que analitza aquí Josep Casulleras, té data de just dos dies abans de l’aprovació de la llei d’amnistia. És sorprenent, cridaner, indignant, previsible, inquietant… els adjectius queden curts.
PS2. Julià de Jòdar acaba de publicar La casa tapiada, la quarta novel·la del seu cicle sobre Badalona. Ot Bou ha parlat amb ell en aquesta entrevista: “La gent es pensa que canvia el món i alhora, sense adonar-se’n, canvia ella mateixa”.
