20.03.2020 - 21:00
|
Actualització: 20.03.2020 - 22:29
Ahir, Dolors Ferrer va trucar a VilaWeb. És subscriptora del diari. Volia denunciar que se sent desatesa per l’administració. Fa divuit dies que es troba confinada a casa i dilluns li van dir que encara s’hi hauria d’estar quinze dies més. Sembla que ha passat la Covid-19, tot i que no li han fet la prova. Viu sola. Té un fill que és enginyer de camins, però treballa a Noruega i no pot venir, perquè han tancat els aeroports. Ahir es va trobar que se li havien acabat els aliments bàsics i no tenia manera d’adquirir-ne, sense poder sortir de casa. Finalment, va contactar amb la Xarxa de Suport Mutu l’Esquerra de l’Eixample i de seguida la van ajudar. Però Dolors Ferrer creu que és l’Ajuntament de Barcelona qui s’hauria de cuidar de les persones que es troben en una situació com la seva i vol denunciar aquest abandonament. Expliquem el seu cas.
La Dolors viu a Barcelona i té setanta anys. Ha estat responsable de Normalització Lingüística de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Una dona activa, que encara col·labora amb la universitat, en un programa de mestres jubilats a unes trenta-cinc escoles, que ajuden els nens de 1r i 2n de primària amb la lectoescriptura. És un programa que depèn de la UB i d’Òmnium.
—Com va començar tot?
—El dia 3 de març em vaig començar a trobar malament. Vaig trucar al 061. El dia 5 va venir el metge a casa. Encara estàvem a les beceroles del coronavirus, però sóc una persona de risc, perquè tinc una salut complicada i tinc setanta anys. Per això, les dues vegades que he trucat m’han vingut a casa. El metge em va dir: ‘Em penso que és una grip, però quedeu-vos a casa, no us mogueu.’ Al cap de catorze dies vaig tornar a trucar al 061. Vaig tardar quatre hores perquè m’agafessin el telèfon. Deien: ‘Us atendrem quan ens sigui possible.’ Vaig aguantar, no passa res. El metge va tornar a venir i em va dir: ‘Em penso que heu passat la Covid-19, pels símptomes que heu tingut. L’heu agafada en un bon moment de salut i l’heu passada sense complicacions. Però quedeu-vos confinada més dies a casa, primer perquè no podeu sortir i després perquè us trobeu en un període en què encara el podeu transmetre.’ No m’han fet la prova, però els símptomes eren claríssims.
—Quins símptomes vau tenir?
—Molt mal de coll, molta tos seca, la llengua inflamadíssima, molta febre i mal a totes les articulacions. L’única cosa que no tenia eren problemes respiratoris. Els dies que estava més malament, no podia ni enraonar del mal que em feia el coll. Ara ja no tinc els símptomes, tot i que el coll encara em fa mal, però m’he de prendre la temperatura dues vegades al dia.
—Com creieu que vau agafar el virus?
—No ho sé. Perquè va ser molt al començament. Els metges encara no sabien gaire què havien de fer. Feia vida normal. I el meu hobby és viatjar, però no he viatjat enlloc, recentment. Però vaig intuir de seguida que podia ser això i vaig dir a la dona de fer feines que no vingués. Ja farà dues setmanes o tres que no ve.
—Vau considerar en algun moment d’anar a l’hospital?
—No, perquè sóc molt disciplinada. Sóc quadriculada. Em van dir que em quedés a casa i em vaig quedar a casa. Dilluns, quan va venir el metge li vaig dir: ‘Dec ser de les poques persones que crec.’ I es va posar a riure. Però si et diuen que et quedis a casa, et quedes a casa, oi?
—Ahir vau trucar a VilaWeb. Què va passar perquè decidíssiu recórrer al diari?
—Ahir a les vuit del matí vaig veure que no tenia ni sucs ni ous ni verdures. S’havia acabat el menjar. Vaig entrar per internet a tots els grans supermercats de Barcelona. Tots sis o set que vaig trucar em deien que estaven col·lapsats i que no feien servei a domicili. Només un em va deixar fer la comanda i quan ja l’havia feta, em va dir: ‘Ara pagareu i us la portarem el dia 25.’ I aquí va ser quan no vaig poder més i vaig trucar.
—Aleshores vau posar-vos en contacte amb la Xarxa de Suport Mutu l’Eixample Esquerra.
—Sí, em va arribar per WhatsApp l’etiqueta Grup de Joves d’EE #Covid i vaig entrar al WhatsApp i vaig explicar que necessitaria que em fessin la compra, vaig explicar-los la meva situació. Al cap d’un moment, em van dir que es posarien en contacte amb mi. I em va trucar una noia que estudia 4t de Medicina que viu al costat de casa. Li vaig fer una llista i va anar al supermercat i em va fer la compra: ous, porros, pastanagues, magdalenes… Li vaig deixar els diners en un sobre a l’estora de casa meva. Ella em va deixar davant la porta les dues bosses de la compra. I com que visc en un àtic, li vaig dir: ‘Quan siguis a baix, travessa el carrer, que et vull dir hola des de dalt i donar les gràcies.’
—Quin acte de solidaritat tan bonic.
—Sí, però no és just que ho hagi de solucionar d’aquesta manera.
—I ara ve el cas.
—Penso que és l’administració que ha de tenir cura de les persones com jo. Perquè jo he tingut els elements per sortir-me’n, però estic segura que a l’Eixample hi ha moltes persones que no tenen aquests elements i que si estan com estava jo, que no podia fer una truita a la francesa perquè no tenia ous i no podia menjar verdura… És una denúncia: no pot ser que ens abandonin d’aquesta manera.
—Viscut el que heu viscut, en l’àmbit sanitari, també teniu queixa?
—En el meu cas, l’atenció i el tracte ha estat excel·lent. Dilluns van venir un metge i una infermera i em van dir que tenien una ambulància preparada per si m’havien d’ingressar.
—Però teniu el coronavirus 2019 i us heu sentit desatesa per part de l’ajuntament. Cal crear una xarxa de suport als afectats que estan sols, sobretot?
—Aquí és on penso que s’ha d’incidir i s’ha d’incidir ara, perquè encara en tenim per molts dies. Jo ara hi pensava. Quan em falta només una cosa o necessito baixar les escombraries, és clar que ho puc demanar a un veí. Però el que no puc demanar a un veí que només surt per anar a comprar les seves coses és que em faci la compra. Això ho ha de fer l’administració.
—Us heu posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona?
—Hi vaig pensar i potser ho hauria d’haver fet, però vaig pensar que no em farien cas i que em passarien d’un telèfon a un altre. Vaig pensar que era millor fer una denúncia oberta, per a fer més força. És que no en parlen enlloc i estem deixats de la mà de déu.
—El sentiment és d’abandonament.
—Total. Ahir al vespre vaig prendre una sopa de verdures. Semblava que havien arribat els Reis a casa. Avui he pogut esmorzar una magdalena. He sortit al sol i amb el cafè amb llet i la magdalena… És que em posaria a plorar.
—Sabeu quan podreu començar a sortir sense risc de contagi?
—El metge no m’ho ha dit. He llegit que diuen uns quinze dies.
—Us tocarà tornar a trucar.
—Sí. Tant de bo pugui sortir, ni que sigui a comprar i baixar les escombraries!
—I com heu quedat amb la noia de Xarxa Ciutadana que us ha portat la compra?
—Vam quedar que si no la mobilitzaven (perquè fa 4t de Medicina), doncs que quan em calgués, d’aquí a una setmana o deu dies, em tornaria a fer la compra. I em va dir que si volia parlar amb algú que li truqués… La solidaritat és fantàstica. Però ja n’hi ha prou d’haver d’assumir nosaltres allò que no assumeixen les administracions. Jo pago tots els meus impostos. Si aquesta noia ha pogut anar-me a comprar, l’ajuntament també pot buscar algú perquè ho faci.
