És segur deixar anar l’aigua de la planta nuclear de Fukushima? Què en sabem?

The Washington Post · Ellen Francis i Amudalat Ajasa

Fukushima – Uns grans dipòsits han emmagatzemat fins ara aigua contaminada de la planta nuclear de Fukushima, l’escenari d’un dels pitjors desastres nuclears de la història. Però amb l’espai esgotat, el Japó avui començarà a abocar a l’oceà Pacífic més d’un milió de tones mètriques d’aigua tractada –l’equivalent a cinc-centes piscines olímpiques.

Les autoritats japoneses i l’organisme de control nuclear de les Nacions Unides han considerat que el procés és segur. No obstant això, el pla té l’oposició de la indústria pesquera del Japó i dels països veïns. En sabem això:

És segur deixar anar l’aigua de la planta nuclear de Fukushima?

El primer ministre japonès, Fumio Kishida, dimarts va dir que l’abocament de l’aigua tractada es faria de manera segura i que l’impacte es monitoraria de prop. Les autoritats japoneses ho han descrit com un pas necessari per a desmantellar la planta Fukushima Dai-ichi, dotze anys després del gran terratrèmol i el tsunami posterior que van causar la fallida de tres reactors nuclears.

Després d’una revisió de dos anys, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va anunciar al juliol que el projecte del Japó era “coherent amb els estàndards de seguretat internacionals”. L’IAEA, que ara ha obert una oficina a la planta, va confirmar dimarts que hi continuaria per avaluar la seguretat del transvasament.

Els científics que donen suport a la posició de l’IAEA destaquen que instal·lacions arreu del món han fet abocaments semblants, dins els estàndards reguladors. “En qualsevol altra central nuclear del món, això es consideraria un abocament rutinari d’aigües residuals tractades amb nivells molt baixos de radioactivitat”, diu Jim Smith, professor de ciències ambientals a la Universitat de Portsmouth, al Regne Unit.

Però uns altres científics, inclosa una comissió creada per divuit països de les illes del Pacífic, han advertit que no hi ha prou informació per a avalar la seguretat del transvasament. L’impacte possible a l’oceà, afegien, no ha estat examinat del tot.

Jacques Lochard, ex-vice-president de la Comissió Internacional de Protecció Radiològica, un òrgan assessor independent, ha descrit el sistema de descàrrega d’aigua del Japó com a molt eficient. Però ha criticat que “no s’ha fet una consulta a les poblacions locals” sobre les conseqüències.

Quin impacte pot tenir l’aigua en la vida marina?

L’IAEA va concloure que el pla tindria un impacte radiològic negligible sobre la gent i el medi. Però Bob Richmond, professor a la Universitat de Hawaii a Manoa i director del laboratori Marí Kewalo, ha explicat que la contaminació per radionúclids a l’aigua residual podia passar al fons de la cadena alimentària d’organismes petits, com ara el fitoplàncton, fins als més grossos, com ara la tonyina. Aquests radionúclids s’acumulen amb el temps i arriben a nivells prou alts per a danyar les cèl·lules d’ADN i ARN si es consumeixen en els productes marins, com ara ostres i llagostes. I això pot suscitar preocupacions de càncer a llarg termini.

Richmond diu que no podem continuar fent servir l’oceà d’abocador final per a tot allò que no volem a terra i avisa que els impactes de la decisió del Japó es notaran primer a les comunitats costaneres japoneses i després arreu del món per mitjà dels corrents oceànics, la vida marina i el transport de plàstics. “El radionúclid no es quedarà dins les fronteres del Japó. Es distribuirà per tot el Pacífic i, finalment, per tot el món”, diu. “Les conseqüències apareixeran amb el temps i no immediatament.”

Qui s’hi oposa?

Malgrat que el govern japonès i l’IAEA diuen que és segur, la indústria pesquera i els grups ecologistes han instat Tòquio a deixar córrer el pla i han formulat preguntes sobre les conseqüències que tindrà.

Greenpeace l’ha criticat perquè diu que ignora l’evidència científica i les preocupacions dels operadors pesquers.

Abans de la temporada de pesca de Fukushima, al setembre, la indústria pesquera es va inquietar per un possible dany a la reputació dels seus productes, que encara duen l’estigma de l’exposició radioactiva. “La seguretat científica i la seguretat d’un punt de vista social són coses diferents”, diu el cap de la Federació d’Associacions Cooperatives de Pesca japonesa.

El govern japonès ha respost que monitorarà la qualitat de l’aigua després del transvasament i ha promès compensacions per a contrarestar l’impacte econòmic que pugui patir la indústria pesquera.

Polítics i manifestants a Corea del Sud també han protestat contra l’abocament, malgrat que el govern sud-coreà considera que el pla japonès compleix els estàndards internacionals.

A Hong Kong, el president, John Lee, també s’oposa a la decisió i ha dit que activaria immediatament “mesures de control d’importacions” contra els aliments japonesos.

Wang Wenbin, portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de la Xina, també va qualificar la decisió de “egoista i irresponsable” en una conferència de premsa abans d’ahir. “L’oceà sosté la humanitat. No és una claveguera per a l’aigua nuclear contaminada del Japó”, va dir.

Com es tracta l’aigua i què és el triti?

L’aigua passa per un sistema de filtració destinat a eliminar-ne els elements radioactius. Per reduir les concentracions de triti, un material radioactiu difícil de separar de l’aigua, les autoritats també diluiran les aigües residuals abans d’abocar-les a l’oceà.

Les autoritats japoneses diuen que la concentració de triti baixarà al fons de l’oceà després de la dilució. El pla, que comença avui, implica d’abocar l’aigua tractada a una taxa màxima de 132.000 galons per dia a través d’un túnel subaquàtic al llarg de la costa del Japó. L’IAEA supervisarà el procés de descàrrega. Segons Smith, “hi haurà traces de radioactivitat en l’alliberament, atès que el tractament no és 100% perfecte, tal com passa en totes les centrals nuclears arreu del món”. Però tot seguit ha promès que aquestes traces “seran en nivells insignificants”.

Julia Mio Inuma, Min Joo Kim i Michelle Ye Hee Lee van contribuir a aquest informe.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més històries de The Washington Post publicades en català a VilaWeb