Paterna, fossa 22: recuperar els cossos, fer justícia

Ja hi ha pertot aquest esclat vivificador de primavera. I el vent. I el sol. A l’estrany contrast que l’estació pot crear en un cementiri, s’hi afegeixen, ací, els silencis acumulats. Sobre els cossos que van voler que s’oblidessin. Sobre els assassinats de la terra, que deia l’Estellés. I que diu: ja fa uns quants anys que es va inaugurar el monòlit d’homenatge als més de dos mil assassinats pel franquisme que van enterrar de qualsevol manera als fossars del cementiri de Paterna (Horta). És una obra d’Antoni Miró sobre ferro colten, amb el poema sencer que Vicent Andrés Estellés va escriure l’any 1941 mateix, aquell impressionant ‘Vora el barranc del Carraixet’.

Ara, justament al davant de l’escultura imponent, hi ha un petit tendal, gent amb guants i mascaretes, bosses de plàstic, pinzells, les eines dels arqueòlegs. Són els tècnics d’ArqueoAntro, l’associació científica que es dedica, per exemple, a la ‘investigació, exhumació i identificació de les víctimes de la guerra civil i de la repressió franquista i de violacions de Drets Humans’. A Paterna, tristament, no se’ls acaba la feina. Després de la guerra del 36-39, els murs del cementiri van ser mut testimoni dels assassinats en massa de presoners republicans. I, el cementiri, receptacle silenciós dels seus cossos. Dos mil dos-cents trenta-vuit, segons que va comptabilitzar l’historiador Vicent Gavarda. Les famílies, pel seu compte, van anar, passats els anys, omplint de rajoletes els fossars silenciats. Amb els noms. Algunes dates. El poc que en podien saber i dir. Ara, finalment, les exhumacions acosten llum a tanta penombra.

Miquel Mezquida és el director arqueològic de l’exhumació que hi ha en marxa, la de la fossa número vint-i-dos. Coneix molt bé aquest cementiri: ‘Aquest és el tercer procés que fem ací: el primer, fou el de la causa de Benifaió, i vam haver d’obrir quatre fosses diferents, la 81, la 82, la 91 i la 92. Després vam fer el de la 113 (el de l’associació de Santi Vallés), i ara, aquest.’ Preveu que passaran tot aquest 2018 a Paterna: no hem de perdre de vista, ens recorda, que aquí hi ha ‘entre un terç i la meitat de les víctimes de la repressió franquista al País Valencià: si els primers estudis de Gavarda situaven les víctimes en unes 4.600 persones, ara els nous censos amb què treballa la Universitat de València se situen en pràcticament 6.000 persones. I aquí n’hi ha 2.238.’

Quan acabin els treballs de la 22, en tenen més de pendents: ‘La 128, en un procés que va iniciar una família de Requena i on ara ja hi ha quatre o cinc famílies més (ací hi podria haver cosa de cent trenta víctimes: una de les fosses més grans de les que podríem obrir enguany, sí); la fossa 94, a instàncies d’una família d’Aiora: aquí hi podria haver entre setanta i vuitanta víctimes; i, finalment, la fossa 112, en un procés que ha dut endavant l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna amb tres o quatre famílies (ara ja en són una quinzena).’ En aquest cas, la documentació parla de dues saques (la saca era el nom que rebia l’extracció de presos per a ser assassinats): cent víctimes més. Les exhumacions previstes per a aquest 2018 són, per tant, vora tres-centes.

L’exhumació de la fossa 22, que es reprenia justament el dia que fèiem la visita a l’excavació, ha estat accidentada: va quedar aturada per estranyes qüestions burocràtiques. Els responsables ho van denunciar públicament i tal com s’havia encallat es va desencallar. La qüestió és que, com passa en totes les intervencions d’aquesta mena, el protocol d’actuació marca que, quan es troben restes humanes amb evidències de violència o maltractament, com és el cas, cal avisar l’administració competent: ‘En aquest cas, la justícia’, ens diu Miquel Mezquida: ‘Com que ací havíem tingut alguns problemes perquè havíem cridat la policia nacional i se n’havia desentès, vam agafar la rutina de comparèixer en el jutjat per a comunicar la troballa de les restes. Ells no volen dir-ne judicialització, però el fet és que els treballs s’aturen fins que el metge forense no envia un informe al jutjat: no hi pots tocar res. Una volta tenen el peritatge forense de l’Institut de Medicina Legal, ja donen el cas per prescrit i es pot procedir a l’exhumació.’

Així havia anat. En el cas de la fossa 22, però, sembla que algun problema de comunicació entre el jutjat i l’Institut de Medicina Legal (IML) va entrebancar el procediment: ‘Vam cridar tres o quatre vegades al jutjat i es deien que havien enviat l’ofici; els de l’IML ens deien que no havien rebut res.’ Mentrestant, els cossos dels represaliats quedaven a l’aire lliure, a mercè del deteriorament. I els treballs, aturats.

‘Al final, fins que no hi va haver el rebombori mediàtic no va vindre el metge forense.’  El correcte: abans, n’havien enviat una que, quan va ser al cementiri, els va dir que ‘no estava especialitzada en antropologia forense i que preferia que vinguera el tècnic especialitzat que hi ha en l’IML’. I es va frenar tot. Tant, que, més de deu dies després, i davant la repercussió de l’estranya situació, el Tribunal Superior de Justícia valencià feia un parell de piulets per desmentir que el jutjat hagués aturat l’exhumació:

El Juzgado ha pedido en cuatro ocasiones al Instituto de Medicina Legal, dependiente de @GVAjusticia , que informe si los restos encontrados en la fosa tienen una antigüedad inferior o superior a 20 años.

— TSJCV (@TSJCV) March 27, 2018

El refrany diu que d’un gran mal en ve un gran bé i, en aquest cas, l’enrenou mediàtic ha servit per a tornar a cridar l’atenció sobre això que passa al cementiri de Paterna i que no per comú (després d’una fossa, una altra, i una altra) hauria de ser pres per normal. Són més de dos milers de morts que tenien nom i cognoms i història particular i famílies que amb prou feines si els han pogut plorar. I és important de recordar-ho. Perquè això que passa al cementiri de Paterna és justícia i no pas cap acció rutinària.

A més a més, gràcies al soroll que es va fer arran de la paralització, ens continua contant el director arqueològic de l’excavació, una altra família, d’Ibi, es va posar en contacte amb ells i a hores d’ara ja deuen haver donat les mostres de saliva necessàries per a la posterior prova d’ADN. Perquè aquest és el procediment: ‘Nosaltres no iniciem un procés si no hi ha, com a mínim, una família que ho demane. En aquest cas, va ser Amèlia Hernàndez, de Carlet, que va muntar l’associació de familiars per tirar-ho endavant. I van començar a aparèixer més famílies, de de la Foia de Bunyol, de Xàtiva, del Port de Sagunt, de l’Alqueria de la Comtessa, del Puig…’

Així que hi ha l’interès dels familiars, es pot fer el projecte i demanar la subvenció. En aquest cas, qui ho finança és la Diputació de València, ‘en la línia de treball que té Rosa Pérez’, delegada de Memòria Històrica en aquesta institució.

A la fossa 22 pensen que hi trobaran trenta-vuit persones, entre les quals el darrer batlle republicà de Xàtiva, Jovino Fernàndez. Hi ha ferroviaris. Aviadors. O, més exactament, un dels caps de l’aviació republicana a la zona de València. Un gallec, d’Ourense. Tots afusellats el 28 de juliol de 1939.

Ara ha pogut finalment començar la segona part del treball, una volta delimitat i excavat el fossar: l’exhumació. Amb cura, es van definint els cossos que els assassins van voler deixar caure. Petites bosses de plàstic que guarden els bocins com un tresor. Capses. Individualització. ‘I després, en el laboratori, s’acaben de netejar, es fan els estudis antropològics, i després s’enviaran totes les restes a l’escola de medicina legal de Madrid, que és on tenim el laboratori de referència. Allí s’acabaran d’estudiar les restes i ja s’enviaran algunes peces dentals o talls d’os a una empresa de genètica amb qui tenim conveni per a fer-hi les anàlisis.’

Amb el record de les famílies, amb la memòria oral, amb la llista de Vicent Gavarda, el registre dels judicis sumaríssims, el registre civil de Paterna, es van confegit les llistes de les víctimes. Hi falta, però, ens apunta Miquel Mezquida, ‘el registre cementerial originari, que ajudaria a saber quantes víctimes hi ha en cada fossa. Però aquest registre, curiosament, va desaparèixer en la transició’. I fa una pausa. I continua: ‘En la modèlica transició.’ Sovint, continua, ‘hem de reconstruir quantes víctimes hi podria haver pels taulellets que hi ha o pel testimoni oral de les famílies o coses així’.

La sorpresa, de moment, aquí, ha estat trobar-se els cossos ordenats. A la fossa cent tretze ‘estaven arreballats’, ens descriu l’arqueòleg. Aquí, col·locats amb certa cura, ‘de cap a peus i de peus a cap. Però… de bocaterrosa’. I és estrany. I no saben, de moment, per què: ‘Això, en d’altres contextos històrics, és un ritual negatiu. Ací, ens estranya. Però, en fi.’

I s’acaba la conversa. I tornen a la feina. Un equip interdisciplinari, de professionals contractats i voluntaris. Perquè això és feina i més coses. I perquè tenen clars els seus objectius: a petita escala, recuperar les restes, identificar-les, lliurar-les a les famílies perquè les puguin portar als seus pobles i enterrar amb la muller, amb els pares, a casa. Quan no hi hagi família, o no s’hagin aconseguit mostres aptes per a l’anàlisi d’ADN, tornaran a Paterna. Ja s’ha acordat que, allà mateix on hi havia el fossar, s’hi construirà un hipogeu que acollirà els cossos. Com un lloc de memòria, també.

‘Això fem’, rebla Mezquida amb el gest pausat: ‘Recuperar les restes, retornar-les a les famílies, ajudar a fer, finalment, justícia. I no dic dignificar-les perquè, la dignitat, no l’han perduda mai.’