Es pot lluitar pel català davant la justícia espanyola?

Hi ha dues preguntes que són el moll de l’os de la defensa judicial del català. Primera: els arguments jurídics i sociolingüístics serveixen de res, enfront de l’hostilitat estructural de l’estat contra el català? I segona: hi ha marge per a defensar-lo davant els tribunals, espanyols o europeus? Totes dues qüestions planaren sobre les dues hores que va durar l’acte Sortir de l’atzucac judicial: estratègies de defensa del model d’escola en català, organitzat per la Plataforma per la Llengua. Un dels ponents, l’advocat Benet Salellas, treballa amb els peus enclotats en aquesta contradicció. Per una banda, mira d’esgotar els plecs i racons del sistema, i defensa vint-i-set famílies de l’escola Turó del Drac, de Canet de Mar, on un jutge ha imposat un 25% de castellà perquè un sol pare ho va demanar. Per una altra banda, ell mateix diu que aquesta lluita topa sistemàticament amb un poder judicial espanyol “travessat per una visió ideològica de l’estat nació que és absolutament incompatible amb l’existència dels drets lingüístics”.

En el cas de Canet es veu ben clarament la paradoxa. La defensa dels pares ha mirat de posar tota la carn a la graella. Ha discutit la imparcialitat dels magistrats i ha mirat d’introduir el context sociolingüístic en les proves, amb dictàmens pericials de professors experts “que demostren que el català està en retrocés i té una necessitat especial de protecció” i “que l’únic model que garanteix el coneixement òptim de les dues llengües és la immersió en la llengua minoritzada”, perquè les dades de competències i coneixement de català i castellà són millors a Catalunya que no pas al País Valencià i les Illes o el País Basc i Galícia, on conviuen models diferents. Però Salellas creu que el tribunal no escoltarà aquests arguments. “Faig una aposta amb qui vulgui que la sentència no entrarà en la qüestió sociolingüística, perquè això seria donar-nos la raó a nosaltres. I com que això és en una esfera diferent de la de la prova, és evident que no guanyarem”, va dir.

Picar ferro fred 

La majoria de vegades, doncs, la batalla judicial del català pica ferro fred. Montserrat Raga, magistrada del jutjat contenciós administratiu 5 de Barcelona, va dir que en aquesta mena de casos s’hauria pogut preveure d’aplicar la mediació “perquè les parts empatitzessin”, tot i que ella mateixa va reconèixer que “potser n’hi ha alguna que ja no vol empatitzar”. De fet, deia, la mediació serveix perquè aflorin les intencions autèntiques de cadascú. Segons la resposta de Josep Maria Vilajosana, de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, el problema és que la mediació pressuposa que hi ha conflictes personals, entre determinats individus. “Com si algú hagués trencat un vidre en una botiga”, va dir. Però va afegir que al cor del debat sobre la llengua hi ha una altra cosa: “Una instrumentalització de caràcter polític. El problema no és un xoc d’interessos individuals, sinó d’una instrumentalització política i ideològica per tal d’anar anorreant la llengua catalana de l’ensenyament.”

Una altra cara del biaix persecutori contra el català en la justícia espanyola és la confusió entre la branca legislativa del poder i la branca judicial. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), per exemple, fixà el 25% de castellà amb el pretext que la Generalitat de Catalunya no establia percentatges. Raga va explicar que els jutges no poden substituir parlaments. En tot cas, poden dir a l’administració si una mesura s’adequa a la llei o no, però no pas com ha d’establir els procediments. Ho exemplificà amb el cas d’un pacient que, durant la pandèmia, va demanar un tractament diferent del que hi havia establert per protocol. “Jo, com a jutge, no puc dir quin tractament s’ha de donar a aquest senyor, perquè jo no sóc metge. El que faré serà dir si la negativa per part de l’administració sanitària s’adequa o no a l’ordenament jurídic, però no li diré quin tractament ha de triar.” 

Salellas parla de jutges que fan activisme i explica que, sobretot en relació amb la llengua, hi ha magistrats que fan directament com si fossin cecs. Les resolucions del TSJC, per exemple, no es remeten mai a la Carta Europea de Protecció de les Llengües Regionals i Minoritàries, un text cabdal que té rang de tractat, que és publicat al BOE i que, per tant, l’haurien de complir tots els poders públics. “En l’article 8, la carta reconeix a aquestes llengües, entre les quals es reconeix el català, el basc i el gallec, el dret d’escolaritzar íntegrament en aquesta llengua”, recorda Salellas. L’entrebanc és que no hi ha mesures previstes en cas d’incompliment. Però aquesta és la contradicció fonamental que el TSJC es nega a resoldre: per què, en el cas de Canet, aquest dret es reconeix a un sol pare –el qui demana més castellà– i no pas als altres 27, que defensen la immersió en català.

No és l’única trampa. El TSJC, per exemple, es refereix sovint a la sentència de 1968 amb què el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va revisar el model d’escolarització belga. “El TSJC assegura que aquesta sentència diu coses que no diu”, afirma Salellas. L’alt tribunal europeu, explica l’advocat, validava el sistema que escolaritza la canalla en francès o en flamenc, una sola d’aquestes llengües, combinada amb una franja de 4 a 8 hores setmanals d’escolarització en l’altra llengua oficial. “Per tant, un sistema molt similar al català”, diu. L’única excepció era a la ciutat de Brussel·les, on dictava que es pogués canviar de llengua si ho demanaven setze famílies. Però la mateixa sentència deia explícitament: “No existeix un dret del ciutadà a triar en quina llengua vol escolaritzar els seus fills.” Amb aquest argument, per tant, el TEDH abonava la idea que això no té a veure amb drets individuals sinó sobretot amb models i de polítiques lingüístiques.

Una escletxa d’esperança: els drets col·lectius

Encara una altra trava essencial en la defensa del català als tribunals és d’abast internacional. “Els drets lingüístics són drets col·lectius que a l’estat espanyol no són degudament reconeguts i que en l’àmbit internacional són tot just a les beceroles del reconeixement”, en paraules de Salellas. Hi ha uns drets que s’anomenen de primera generació, els del ciutadà davant l’estat, com el dret de llibertat d’expressió i el dret de no ser torturat ni assassinat per l’estat. Amb el temps, relata l’advocat, això donà lloc a drets de segona generació com el dret de salut. “Els drets més innovadors, encara en construcció, són els que en diem col·lectius, que tenen a veure amb la protecció d’interessos col·lectius”, com ara en qüestions de medi. Els drets lingüístics formen part d’aquest últim bloc. Segons ell, com que el Conveni Europeu de Drets Humans es basa sobretot en la lògica dels drets individuals, recórrer davant els tribunals europeus encara és un camí difícil.

Tots els ponents van confluir en la necessitat d’enfortir la reivindicació dels drets lingüístics com a drets col·lectius. Raga sintetitzà l’evidència: en casos com el del Turó del Drac de Canet, tenim davant situacions que no afecten tan sols el menor en qüestió. “A l’aula n’hi ha més, de menors”, va recordar. En paraules de Miquel Cardona, activista del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, aquestes situacions tan sols originen més fractura. “La degradació de la immersió lingüística té conseqüències, com ara que tan sols el 28% dels joves emprin el català com a llengua habitual”, recordà. La qüestió és col·lectiva tant quan hi ha conflicte com quan el català s’aplica com una eina de cohesió. Eduard Riudavets, director de l’escola Vedruna Àngels, un centre del Raval de Barcelona on tan sols el 10% d’alumnes són catalanoparlants, explicà que allí la priorització del català és absoluta, tant en l’acompanyament emocional com en l’ensenyament, i això ha tingut un pes determinant en la fita d’aconseguir gairebé un 0% d’abandonament escolar a final de secundària, en un centre d’alta complexitat.

Tot i que el recorregut a la justícia espanyola toqui sostre sistemàticament, i tot i que el recorregut en la justícia europea encara sigui verd, si s’insisteix en la normalització dels drets lingüístics arreu del món, el ferro es pot escalfar. Mal que el procés sigui lent. “Tot això que he dit s’ha de construir en un discurs jurídic que ens permeti superar el marc estatal i que ens permeti construir relat jurídic en l’òptica internacional. La Generalitat no pot; les famílies, sí”, reblà Salellas. De feina, se’n pot fer.