16.05.2021 - 21:50
El 6 de desembre de 1921 Arthur Griffith i Michael Collins van signar el tractat anglo-irlandès que els proposava el govern britànic de David Lloyd George. Es posava així fi a prop de tres anys d’enfrontaments entre la guerrilla de l’IRA i les forces armades britàniques, que reprimien la declaració d’independència proclamada el 21 de gener de 1919 pel parlament revolucionari creat pels 73 diputats del Sinn Féin, que, tot i haver estat elegits en les eleccions generals britàniques del 1918, havien refusat d’anar a Westminster.
El tractat del 1921 concedia la creació d’un “estat lliure” d’Irlanda amb una àmplia autonomia, però que renunciava als comtats del nord, que continuarien essent britànics. No tots els independentistes irlandesos ho van veure bé. Éamonn de Valera, aleshores president no oficial de la República d’Irlanda, va considerar-ho un gest de submissió a la metròpoli de què pretenien emancipar-se. Griffith i Collins van establir un govern provisional que havia de conduir a la creació de l’estat lliure, però De Valera va dimitir i va decidir d’oposar-s’hi amb la seva gent.
El 22 d’abril de 1922 De Valera ocupa amb dos-cents homes Four Courts a Dublín, disposats a plantar cara al govern provisional i a reprendre la guerra contra els britànics. Per defensar aquella autonomia incipient, que el primer ministre britànic Lloyd George amenaça de suspendre, el 28 de juny Collins va bombardar els homes de De Valera amb els canons que Anglaterra li havia deixat a mà. Els contraris al tractat mantindran la posició durant prop d’un any, fins que el 30 d’abril de 1923 De Valera ordena l’alto-el-foc i finalment deposa les armes el 24 de maig de 1924.
Durant prop de dos anys de guerra civil quatre mil irlandesos van morir i dotze mil republicans van ser empresonats. Aquell primer “estat lliure” creat el 1922, presidit per un governador general que representava sa majestat, va ser finalment superat gràcies a la constitució del 1937. La va impulsar el govern d’Éamonn de Valera, guanyador de les eleccions del 1932. Es posava fi així al procés que havia començat amb la proclamació unilateral de la independència del 1919, amb la concessió de l’autonomia el 1921 i la creació de l’estat lliure d’Irlanda el 1922. Aquella república d’Éire va esdevenir, finalment, el 1948 l’actual República d’Irlanda. De Valera va presidir-la des del 1959 fins el 1973.
Hauríem d’evitar sempre les temptacions de caure en mistificacions històriques. Però és que de vegades sembla que algú s’hagi entestat a repetir la història un segle després i tot desplaçant-la de l’illa d’Irlanda a aquesta banda del Pirineu. Afortunadament, si els anys vint del segle passat es pretenia de resoldre-ho tot amb quatre pistoles i alguns canons, ara més aviat simulem trets a cop de piulet.
Però a què anàvem: es pot evitar una guerra civil? Vull creure que sí. Sempre que cadascun dels contendents hi estigui disposat. És a dir, que s’esforci per ser capaç de reconèixer l’altre. I reconèixer-lo vol dir deixar d’assenyalar els seus errors i concentrar-se a admetre els propis. Vol dir oblidar per un moment les raons de què ens hem carregat i descobrir algun bri de raó en la posició de l’altre. Vol dir entendre que només cedint i reconeixent les cessions de l’altre es fressarà el camí per on tots, plegats, podrem avançar.
No és gens fàcil, segur. Però encara sol ser més difícil i costós haver-ho de fer després d’haver-se matat pels carrers, com es van matar aquells irlandesos d’ara fa un segle. O d’haver-se dit de tot, com fem nosaltres, avui, per premsa, mar i Twitter.
