05.10.2023 - 21:40
Aquesta setmana hem publicat a VilaWeb uns quants articles d’opinió que m’agradaria remarcar i comentar avui, aprofitant el debat sobre l’amnistia. Crec que recapitular tot allò que s’hi exposa i sotmetre-ho al criteri dels subscriptors és necessari. Perquè el debat de l’amnistia va esdevenint particularment excitat i tens, amb poca tirada al matís.
Aquests dies hem vist que gent que en trauria profit, com és el cas de Roger Espanyol, la rebutjava en públic. Avui mateix entrevistem Dani Cornellà de la CUP, que també s’hi oposa. Hi ha gent que té por –i és una preocupació legítima– que l’amnistia siga una taula de salvació per a Espanya per les imminents sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans. I que creu, per tant, que políticament és un contrasentit. Hi ha qui, com Josep Costa, opina que Espanya no concedirà aquesta amnistia si no és en canvi de la promesa de renunciar a la independència. I, evidentment, les compensacions que ens diuen que la llei podria contenir –sobretot l’amnistia per als policies– fan alçar la cella al més tranquil dels humans.
Però, al costat de tot això, i sense negar-ho en cap moment, també aquesta setmana alguns dels opinants i entrevistats de VilaWeb han posat sobre la taula una altra cara del debat, una altra mirada sobre l’amnistia, a la qual done valor i crec que mereix ser escoltada i debatuda.
Dimarts Marta Rojals, amb aquella capacitat quirúrgica que té, avisava molt seriosament que “haver abandonat els nostres nanos primer als carrers, després als jutjats i ara a les pantalles esdevé una dificultat afegida per a l’independentisme que pretén tornar-ho a fer”. I dimecres Germà Bel introduïa en el seu article aquesta sentència tan dura com realista: “Pel que a mi respecta, una de les coses que m’han semblat més indignes del post-Octubre 2017 ha estat que s’hagi negociat la salvació d’una part mínima de l’alt comandament –polític i civil– de l’independentisme, amb els indults de Sánchez, mentre s’ha deixat a l’estacada ‘la tropa’, i abandonats ferits i presoners. Dono gran valor a corregir-ho.” Fins i tot en l’entrevista que vam publicar dimarts a Clara Ponsatí, s’hi referia expressant-hi els seus dubtes: “És evident que argumentar-hi en contra és molt complicat, perquè hi ha una sèrie de potencials beneficiaris, i no em refereixo només a la gent més coneguda, sinó a les persones de l’activisme o de base…”
No vull deixar al marge d’aquestes reflexions, finalment, Julià de Jòdar, que la setmana passada va publicar aquest article, argumentadíssim com tots els seus, en què desmuntava amb una eficàcia demolidora alguns dels fantasmes que tots veiem: “Em sembla d’importància menor, per no dir mancat de rigor, el temor que ‘emblanquinéssim’ l’estat espanyol davant Europa, perquè això no vol dir res: els mitjans judicials europeus són al cap del carrer dels tripijocs jurídics d’Espanya i, si no van més enllà en certes instàncies, al TEDH lligaran molt curt Llarena i companyia, justament perquè l’amnistia revelaria la inconseqüència de les condemnes i de la inusitada repressió contra un moviment democràtic. D’una altra banda, si aconseguir els nostres propòsits i, per tant, el nostre rearmament polític, té per efecte secundari que l’enemic ho aprofiti per a maquillar-se, tard o d’hora ja hi haurà ocasió de rentar-li els afaits per tornar a posar al descobert el rostre autèntic que s’hi amaga. I és aquí on es posa en dansa la tasca del carrer.”
Compartesc amb Germà Bel la inquietud i la vergonya per la manera com els partits polítics van aprofitar l’immens moviment de solidaritat amb els presoners polítics per a resoldre el seu problema personal i prou, mentre fins i tot la Generalitat perseguia els independentistes no tan sols amb els Mossos, sinó també als tribunals, demanant presó per a gent que l’única cosa que havia fet era defensar els líders. Si el Primer d’Octubre va ser el dia màgic que va marcar una unitat mai vista entre el poble i les institucions, la instrumentalització dels indults i la manera com les cúpules s’han desentès de la sort dels manifestants de base ha estat el símbol més gran de la separació i la incomprensió entre la classe política i el poble.
Vull deixar clar que no em penedesc ni per un minut d’haver fet tot allò que tenia a l’abast per aconseguir la llibertat dels nou presos –la lluita contra la injustícia no admet condicionants. Com tampoc no em penedesc, ben al contrari, d’haver-los criticats, en públic i fins i tot de manera, si em permeteu de dir-ho així, solemne, com ho vaig fer amb motiu del lliurament de la medalla del parlament als represaliats.
Però és a partir d’aquesta sensació contradictòria que em demane avui si el debat sobre l’amnistia el fem amb l’equanimitat necessària. Em demane concretament si podent representar tot allò que represente de perillós i de dolent, no l’hauríem d’entendre també com una mena de reparació explícita cap a l’independentisme de base. I si això no hauria de pesar en la balança a l’hora de referir-nos a l’amnistia i a tot allò que puga representar.
PS1. El lector deu haver observat que em limite a exposar obertament el meu dubte. I per això, també per a aclarir-me jo, voldria que avui aquesta secció de respostes dels subscriptors que teniu ací baix fos especialment participativa. I argumentada. Que anàs més enllà del lema fàcil, de l’estirabot o la desqualificació a qui no pensa com tu o la increpació contra qui escriu, per ajudar-nos a pensar a tots plegats, a aclarir-nos. A VilaWeb sempre hem cregut que un diari és un gran espai de debat on totes les expressions tenen interès, i avui podria ser un dia òptim per a demostrar-nos-ho.
PS2. És dijous i per tant hi ha La tertúlia proscrita. Una tertúlia que avui incideix molt clarament en el tema que també tracte en aquest editorial, i que va més enllà. Perquè, efectivament, la gran pregunta que hem de respondre i que es fan a la tertúlia és què farem després de l’amnistia, si és que n’hi ha: adormir el país com després dels indults o, per contra, revoltar-lo, vist que ens han donat la raó i que res d’allò que vam fer el 2017 no era ni delictiu ni il·legal.
PS3. Canviant de tema, Josep Sala escriu avui sobre la presència de les pantalles a l’escola –mòbils, tauletes…– i el debat cada dia més imparable sobre si cal repensar-ne la presència invasiva. Recordeu que Sala és professor i exerceix a Noruega. No parla precisament per parlar.
PS4. Tot això, tot aquest material de debat, el podeu llegir i veure gràcies al fet que vint-i-cinc mil de vosaltres heu decidit de fer un pas endavant i fer-vos subscriptors de VilaWeb. Gràcies als qui ho sou. I als qui encara no ho sou, sapigueu que necessitem el vostre ajut. Si ens el podeu donar, aneu a aquesta pàgina.
