21.04.2024 - 21:40
Aquest cap de setmana el president Puigdemont i el president Aragonès han parlat sobre una hipotètica unitat independentista per a formar govern després de les eleccions. Puigdemont ha dit que solament preveu de governar amb ERC, que no té cap més opció, i que creu que fins ara l’equilibri entre totes dues forces ha estat un obstacle que es podria superar si, com apunten les enquestes, s’obre una esquerda més o menys important entre Junts i Esquerra. El president Aragonès li ha respost que la unitat no es proclama sinó que es practica.
La veritat és que les relacions entre Esquerra i Junts és difícil que puguen empitjorar, i també és cert que la trencadissa ja comença a venir de lluny, deu anys per a ser concrets. El gener del 2014, una coalició per a les europees que ja era pràcticament feta entre CDC i ERC es va trencar de manera sobtada. Va ser la primera volta que Junqueras, en un acte a Torrelles del Llobregat, va pronunciar aquella frase famosa: “Separats sumem més.” Fa, doncs, deu anys que la lluita per l’hegemonia s’imposa –amb el sol i més que fructífer parèntesi de Junts pel Sí– a la lluita per la independència.
I en aquests deu anys hem vist de tot. Aquelles eleccions europees del 2014 van ser les primeres que va guanyar ERC d’ençà dels anys trenta. Després ERC ha guanyat eleccions espanyoles i Junts eleccions europees, però les catalanes, d’ençà de Junts pel Sí, les ha guanyades sempre el partit hegemònic entre els votants espanyols. A més, tant ERC com Junts han vist com els prenien la batllia de Barcelona; i a les diputacions els uns i els altres, començant per això que avui és Junts, han pactat sovint amb el PSC. Tanmateix, d’ençà que ERC arribà al govern, ha anat encadenant els pitjors resultats del decenni en totes les conteses electorals, i sembla –això diuen els sondatges– que ara podria quedar ben lluny de Junts. I de debò que això pot afavorir la unitat independentista?
En aparença no l’hauria d’afavorir. Més aviat podríem esperar que una reacció desenganyada d’Esquerra portàs aquest partit als braços de Salvador Illa. Però em fa la impressió que les coses seran més complicades, no tan lineals, i que al final tot dependrà de tres factors.
En primer lloc, dependrà de si hi ha aquesta distància o no i de la magnitud que té. Ja ho veurem, si Junts passa davant Esquerra i a quina distància –hi ha gent de Junts que ven la pell de l’ós molt abans de caçar-lo. I ja ho veurem, si els independentistes tenen majoria. Pactar, si es mantenen, com va passar el 2017 i el 2019, amb una diferència insignificant entre tots dos serà difícil, molt més difícil que si realment hi ha molta diferència. Sobretot perquè, si n’hi ha molta, i venint dels fracassos recents a les eleccions espanyoles i les municipals, costa de creure que dins Esquerra no es qüestione l’estratègia i tot continue igual. Arriscar-se, per exemple, a provocar una repetició de les eleccions a l’octubre seria realment perillós per a ells.
Segonament, i aquest serà gairebé el desllorigador de la qüestió, tot dependrà també de quines sumes deixa sobre la taula l’escrutini final. Si Esquerra pot decidir entre un govern independentista presidit per Puigdemont o un govern d’esquerres presidit per Illa, el debat serà sens dubte inevitable dins el partit d’Oriol Junqueras i ja veurem què decideixen. Ningú no els podrà dir res, en aquest cas, perquè tan sols ells tenen el dret de decantar-se per una opció o per una altra. Però si les sumes no són possibles per a una combinació o per a una altra i tan sols hi ha una eixida possible, la tria dels republicans serà molt més fàcil. L’opció de ser un partit de govern no l’abandonaran ara i, per tant, si sols poden governar amb una aliança, siga quina siga, s’hi agafaran.
Però, finalment, resta un altre punt molt decisiu, que és la capacitat d’interlocució. Malgrat les aparences, els partits no són monolítics, sinó que és molt i molt important qui despenja el telèfon, qui seu a la taula o qui respon els missatges de WhatsApp. De fet, en tenim una prova recent amb Xavier Trias i Ernest Maragall. Enmig d’un ambient encara més tens que el d’ara i amb Esquerra havent perdut la meitat dels regidors, tots dos partits van ser capaços de bastir un acord. S’hi van trobar dos polítics intel·ligents, honrats i generosos i van saber trobar la fórmula. Hauria estat fantàstic que haguessen pogut governar, però un pacte contranatural de PSC, PP i Comuns ho va impedir –significativament, val a dir.
Poden repetir aquest acord els presidents Puigdemont i Aragonès? Doncs aquesta és, segurament, la pregunta més difícil de respondre. La meua opinió és que serà més fàcil que s’entenguen ells dos que no pas que s’entenguen els dos partits. Les maquinàries dels dos partits, vull dir. De diferències insalvables en termes tàctics no n’hi ha tantes, ara mateix. I de fórmules per a refer ponts sí que n’hi ha, i variades –per exemple, el model neerlandès del “govern extraparlamentari”, en què els consellers són majoritàriament independents i triats per consens de tots els partits, per evitar que hi haja dos governs paral·lels dins el govern, proposta que seria com un Junts pel Sí a posteriori…
Siga com siga, de tot això n’haurem de parlar a fons a partir de la nit de les eleccions i amb les dades definitives a la mà. De tot això i –encara més important– de per a què, per a fer què i amb quina intenció s’hauria de configurar un govern d’aquests dos partits –se suposa que amb el suport extern de la CUP.
PS1. Nit d’eleccions al País Basc, que seguim en temps real amb totes les dades i tots els resultats, en col·laboració amb els nostres companys del diari Berria. Seguiu la informació actualitzada a la portada del diari.
PS2. Quant a les eleccions catalanes, la setmana comença incòmoda per a Salvador Illa, amb dues compareixences sobre el cas Koldo al congrés i al senat espanyols que el poden afectar. Ens ho explica Odei A-Etxearte en aquest reportatge.
PS3. La repressió, mentrestant, no s’atura. Clara Ardèvol ens parla del cas de Billy, un jove a qui els tribunals demanen dotze anys de presó per haver participat en les protestes per l’empresonament de Pablo Hasel.
