29.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 30.05.2017 - 15:49
Les paraules d’Angela Merkel durant un acte electoral a Baviera han sacsejat la Unió. Merkel, que ja toca amb els dits la reelecció de cancellera del país, hi va arribar enutjada de la cimera del G-7, on va topar amb Trump unes quantes vegades i sobre temes diversos. Potser per això, davant un públic disposat a compartir el seu malestar, va dir que Europa ja no podia comptar ni amb el Regne Units ni amb els Estats Units i que hauria de plantar cara als seus problemes només amb l’esforç propi. Edward Snowden va piular que aquella frase era un moment definitori de la història, com ho van ser el famós discurs de Churchill sobre el teló d’acer, el de Roosevelt després de Pearl Harbor i la famosa al·locució radiofònica del general De Gaulle, de Londres estant.
Pot ser-ho. Efectivament, és possible que d’ací a uns quants anys vegem tot això com un moment que va canviar la nostra percepció del món i que va moure paradigmes i mites. Jo no m’atrevesc pas a anar tan lluny com Snowden, però és evident que es mou alguna cosa, i grossa.
Les paraules concretes de Merkel van ser: ‘L’era en què ens podíem repenjar en uns altres, d’alguna manera ja s’ha acabat.’ Amb l’adeu britànic i amb la política aïllacionista de Trump que es fa present d’una manera tan descarada, certament al món hi ha un canvi de dimensió i això obliga a repensar Europa.
Merkel fa temps que creu i afirma que la resposta a la crisi que viu la Unió no és menys Europa sinó més Europa. I ara sembla convençuda que l’arribada de Macron a la presidència de França pot ser l’avinentesa ideal per a una ofensiva. Té trellat: Macron pensa com ella i l’aliança franco-alemanya, en definitiva, ha estat el motor de tot allò que ha afavorit la integració fins avui.
Trump, encara que no ho vulga, pressiona Europa. Amb el seu comportament, la Unió no pot evitar de demanar-se com ha d’encarar el futur immediat, perquè efectivament el seu aliat teòric a l’altra banda de l’Atlàntic observa amb molta desgana –per dir-ho suaument– la idea de l’aliança. I demanar-se això, per a Europa, vol dir demanar-se com pot esdevenir una potència no únicament en l’àmbit econòmic, sinó també en el polític i en el de la seguretat. Cosa que és impossible sense més federalisme i sense més integració. Però, sobretot, sense eliminar d’una vegada i de manera definitiva el dèficit democràtic, que és el principal problema de la Unió.
És possible una nova Unió Europea? No al marge dels ciutadans, no contra els ciutadans, però possiblement sí amb l’acord dels ciutadans. Segurament parlarem d’una Europa diferent de l’actual, amb fronteres internes i externes diferents. D’una Europa que alguns estats abandonaran, seguint la petja del Regne Unit. És més que possible, és segur, que parlem d’una Europa de dues velocitats, amb un nucli molt compacte d’estats centrals i amb una perifèria que tindrà unes relacions amb aquest nucli més semblants a les actuals de l’EFTA que no pas a les que implica la plena participació en la UE. I serà, per sobre de tot, una Europa que reclamarà europeistes. Europeistes, persones i països, ferms i convençuts. Perquè aquesta vegada l’única cosa segura és que no hi ha manera de saber si l’invent funcionarà o no.
[Bon Dia] –Cal dir que la frase exacta no la va dir Soraya Sáenz de Santamaria però l’assessor o el cap de premsa o qui siga que s’encarrega del Twitter del PP, sí. I ausades que la barbaritat ha alçat polèmica i burles. Merescudes totes, perquè és molt difícil que això ho puga superar ningú:
–Això que en diem ‘espai dels comuns’, la franja política que inclou Barcelona en Comú, però també ICV i EUiA més Podem i els grups parlamentaris de Catalunya Sí que es Pot a Barcelona i En Comú Podem, va acostant-se al referèndum amb divergències. Diuen des del govern que la sintonia amb l’Ajuntament de Barcelona és bona, Podem (no se sap si per marcar distàncies) s’apunta a les reunions, però ICV i En Comú Podem en fugen. I CSQP ja no sé què en pensa. No crec que la confusió siga bona tampoc per a ells, però sobretot crec que no ens hauria de confondre als qui volem que el país puga votar en un referèndum.
–Ara fa cinquanta anys, la guerra de Biafra va commoure el món sencer. Arran d’aquest aniversari, Xavier Montanyà, bon coneixedor d’aquella zona de l’Àfrica, ha escrit aquest reportatge que avui publiquem a VilaWeb, que reconta que va passar i analitza la situació actual. Biafra, en la lluita per la independència, va ser massacrada d’una manera despietada per Nigèria i abandonada pel món. Cinquanta anys després, què en queda?
