Encara és possible de condemnar Espanya, cinc anys després de la sentència?

La sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el Primer d’Octubre continua impune, cinc anys després d’haver-se fet pública la condemna a cent anys de presó per sedició i malversació contra els dirigents polítics i socials de l’independentisme. La desmesura d’aquell càstig penal, denunciada per desenes de juristes de tot el món, inclosos espanyols, va desfermar una onada de protestes a Catalunya que van augmentar la repressió policíaca, judicial i política contra l’independentisme. Però s’obria l’esperança que aquella sentència fos contestada, tard o d’hora, en l’àmbit internacional, amb l’horitzó final en el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ara, el TEDH encara no s’ha pronunciat i la resposta que pugui donar a les demandes dels ex-presos polítics en forma d’una possible condemna a Espanya podria arribar l’any vinent. Però és possible de fer pagar als jutges espanyols aquesta repressió?

Això tan sols seria possible dins l’ordenament jurídic espanyol, si hi hagués cap querella per prevaricació que prosperés; però que fos així, dependria de si els tribunals espanyols, i en general la comunitat jurídica espanyola, ho veiessin de la mateixa manera. És improbable. I, en el marc de la legislació internacional, és impossible de condemnar els jutges espanyols per la repressió contra l’independentisme amb l’aplicació tergiversada de manera conscient de la llei espanyola.

I si hi ha una condemna del TEDH?

En tot cas, la jurisdicció internacional permet d’obtenir el reconeixement de la vulneració de drets, que en el cas del Tribunal Europeu dels Drets Humans inclou habitualment una sanció econòmica que té un caràcter vinculant i que ha d’implicar l’anul·lació de les resolucions judicials contestades pels demandants si així ho demanen. Ho estableix un article de la Lecrim, el 954.3, que diu que es podrà fer una revisió de sentència “quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans hagi declarat que la resolució fou dictada en vulneració d’algun dels drets reconeguts al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Fonamentals, sempre que la vulneració, per la seva naturalesa i gravetat, impliqui efectes que persisteixin i que no es puguin acabar de cap manera que no sigui mitjançant la revisió”.

Serà en mans del Tribunal Suprem de decidir si, en cas de condemna contra el Regne d’Espanya, s’avé a revisar la sentència que avui fa cinc anys que es va fer pública. Hi ha prou marge de maniobra per a les argúcies; de fet, la sala que encara presideix Manuel Marchena (el 8 de novembre deixarà el càrrec) va provar-ne una ara fa quatre anys, per mirar de deixar sense efecte la condemna d’Estrasburg contra l’estat espanyol per haver vulnerat un dret fonamental d’Arnaldo Otegi.

L’avís de Marchena amb el precedent d’Otegi

En compte de revisar la sentència per la vulneració del dret d’un jutge imparcial, va ordenar que l’Audiència espanyola repetís el judici pel qual tant ell com els altres encausats ja havien complert condemnes d’uns quants anys de presó. Però més recentment, el Tribunal Constitucional espanyol va desactivar la maniobra de Marchena tot admetent el recurs d’empara que van presentar Otegi i els altres afectats per vulneració del dret de la tutela judicial efectiva.

De manera que el Suprem tindria un marge més restringit si volgués repetir una argúcia semblant amb els ex-dirigents del procés. Tot amb tot, el precedent amb Otegi fou un avís per a navegants que deia que ni una condemna d’Estrasburg no era prou garantia de reparació. I tot plegat quan hi ha vigent una llei d’amnistia que el Suprem hauria d’aplicar a tots els condemnats pel Primer d’Octubre. Però l’estratègia dilatòria, amb una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la llei presentada al Tribunal Constitucional, es pot allargar tant, que és possible fins i tot que la sentència del Tribunal d’Estrasburg arribi abans no els hagin aplicat efectivament l’amnistia.

No és el mateix una condemna pel 6 que pel 18

La possible condemna serà més contundent o menys, més important políticament o menys, segons quins drets reconegui el TEDH que el Regne d’Espanya va vulnerar amb aquell judici i aquella sentència. Perquè no és el mateix que hi hagi una condemna perquè el tribunal va actuar de manera parcial en algun moment (article 6 del Conveni), o perquè es va vulnerar el dret del jutge predeterminat per la llei, que no si hi ha hagut una vulneració del dret de reunió (article 11), de la llibertat d’expressió (article 10) o del dret de participar lliurement en unes eleccions… Els ex-presoners polítics van invocar la vulneració de tots aquests drets en les seves demandes, que ja són vistes per a sentència després d’un llarg procés d’al·legacions i contra-al·legacions.

I encara un més: van denunciar Espanya per haver vulnerat l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, és a dir, que les altres vulneracions de drets ja esmentades es van fer amb el propòsit polític de silenciar i reprimir els dirigents independentistes per apartar-los de la vida pública. Si aquesta part de la demanda prosperés, seríem davant la primera condemna d’un estat de l’Europa occidental per haver silenciat la dissidència; perquè fins ara el TEDH solament ha condemnat estats com ara Turquia, Geòrgia i Rússia (quan encara es regia pel Conveni Europeu) per la vulneració d’aquest article 18.

I aquella “finestra d’oportunitat”?

Les conseqüències d’una condemna d’Espanya, especialment si és dura, són incertes. Amb l’independentisme desmobilitzat i dividit políticament, les opcions d’aprofitar-la com un impuls del moviment són pràcticament nul·les. ERC va arribar a incloure en la ponència política de la seva conferència nacional del 2022 una referència al moment de la sentència del TEDH com una “finestra d’oportunitat” per a proposar un nou embat amb l’estat espanyol. Ho deien així: “Hem après que en l’àmbit judicial europeu i internacional som més forts del que alguns creuen, o volen creure. Així, tenim clar que, quan les resolucions judicials europees deixin al descobert que en el plat de l’estat només hi ha repressió, llavors serà quan nosaltres podrem aprofitar aquesta finestra d’oportunitat a favor de la nostra causa. Sabem que aquest moment arribarà. Tenim el convenciment que una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans farà que tot allò que ells posaven al seu plat ja no els sigui útil. I serà justament en aquest moment que estarem en molt més bones condicions que en altres ocasions, perquè, mentrestant, haurem sabut bastir complicitats i majories i haurem pogut treballar en tots els àmbits i en tots els territoris, sense deixar-nos-en cap.”

Després, no va tenir continuïtat i no hi ha hagut cap determinació per part dels partits independentistes de coordinar-se per a aprofitar una “finestra d’oportunitat” com aquesta, la de la publicació de la sentència, que ara no és pas tan llunyana. La litigació internacional contra l’estat espanyol ha tingut moltes mancances perquè la majoria de partits i entitats independentistes no hi han remat amb la mateixa força ni ho han fet alhora ni coordinats.

I això que hi havia molts fronts oberts que fructificaven, no solament en les jurisdiccions europees com ara Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa, que desmantellaven el relat de la querella, primer, i de la sentència, després; també hi ha hagut resolucions del TJUE que han aturat la cacera del Suprem contra els exiliats, i fins i tot hi ha condemnes de la Comissió de Drets Humans de l’ONU per les vulneracions de drets polítics del president Puigdemont i d’Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva. Però totes aquestes armes jurídiques han acabat força en desús. Resta encara la de més pes, la resolució del TEDH sobre la sentència del Suprem contra el procés, que arribarà previsiblement amb l’independentisme fora de joc.