‘Es pensaven que no vindríem i en som més que mai’

‘Hi haurà un abans i un després d’aquest Nou d’Octubre.’ La manifestació ja s’ha acabat i passen les coses que passen quan els qui hi han participat comparteixen sensacions i alegries: que la plaça triga a buidar-se, que continuen les salutacions, que sona una dolçaina i la gent s’ajunta i fa muixerangues. I aleshores algú comenta això, que hi haurà un abans i un després. I un altre li respon amb la frase que titula la crònica, i que la resumeix: ‘Es pensaven que no vindríem i en som més que mai.’

La manifestació del Nou d’Octubre, data en què se celebra l’entrada del rei Jaume I a la ciutat i, amb aquest fet, el naixement de l’actual País Valencià, és nombrosa però no sol ser la més gran de les que es fan a València. Enguany ha estat multitudinària. Malgrat el pont. Malgrat la pluja. Malgrat, sobretot, les amenaces. O, més exactament, com a resposta positiva, precisament, a les amenaces.

Els grupuscles
L’any passat, la permissivitat policíaca va permetre que l’extrema dreta espanyolista ocupés part de la plaça de Sant Agustí, des d’on havia de sortir la manifestació, que insultés els qui s’hi anaven concentrant, i que arribés fins i tot a l’agressió. Enguany pretenien repetir la jugada: la convocatòria de manifestacions successives, des de la mateixa plaça de Sant Agustí, per part de sigles fantasma dels grupuscles de l’espanyolisme violent en mostrava la intenció. El fet que la delegació del govern espanyol acceptés les convocatòries de setge a la manifestació va alertar les entitats, partits i sindicats que formen part de la Comissió 9 d’Octubre, que van denunciar públicament el perill que això implicava i van exigir control dels grupuscles rebentaires per evitar-ho. La pressió social ha tingut efecte i s’ha demostrat que, de fet, si ho haguessin volgut, l’any passat haurien pogut evitar les agressions controlant, simplement, els grups feixistoides.

Perquè, passades les cinc de la tarda, alguns, efectivament, van sortint de la plaça de Sant Agustí com si fessin manifestació. Alguns. Literalment. Una cinquantena.

Alguns altres, els mateixos que al matí havien desfilat rere les passes del conegut ultradretà José Luis Roberto, acompanyats (també al matí) per Pedro Pablo Peña, cap del partit nazi espanyol Alianza Nacional, romanen, però, a la plaça. Canten allò de les ‘banderas al viento’, alcen els braços en salutació feixista, bramen ‘sieg heil’. I comencen a causar incidents. Insulten. Llancen esprais irritants contra la gent. Aquesta vegada, però, a diferència d’allò que es va viure l’any passat, la policia els va arraconant i separant de les persones que, a poc a poc, ja han començat a arribar al lloc de convocatòria. Després, durant la primera part de la marxa, tornaran a aparèixer a les vores, mirant de provocar. Els mateixos personatges. Que no són pas més.

La gentada
La notícia, en tot cas, no són aquesta tropa, sinó els milers de persones que, mitja hora abans de la convocatòria, ja comencen a omplir el centre neuràlgic de la ciutat, l’Estació del Nord, els metros que desemboquen més a prop de la plaça. Hi havia dues crides per a participar a les marxes reivindicatives, la de la Comissió 9 d’Octubre i la del moviment antifeixista: totes dues s’han unit per compartir la manifestació i s’han coordinat per a bastir-hi un servei d’ordre i protecció. De seguida es veu que això que passarà a València serà important.

Per la gentada, sí. Per la diversitat que la conforma. D’edats i de matisos i de tot. I per l’actitud també. Hi ha una determinació que recorre de cap a cap la manifestació d’aquest Nou d’Octubre decidit (i decisiu): avançar. No caure en el parany de l’amenaça i avançar. Hi ha moments veritablement impressionants. Quan encara no ha començat a caminar la llarga serpentina humana, per exemple. Es veuen alguns provocadors a les voreres. Se sap que resta algun grupet a la plaça de Sant Agustí. El Twitter ja comença a escampar les primeres imatges de coses que han passat una mica més enllà i que no pots veure. Dalt d’un balcó hi ha un grupet de gent que gesticula obscenitats. Tenen una mena de pancarta. La gent, del carrer estant, se’ls mira. Que va, que vine, valent, que tu pots. I riuen. O, més exactament, se’n foten. És que el grupet del balcó continua encara intentant allò de la pancarta. I es veu que ja feia una estona que hi maldava. Quan, finalment, desplegaran el llençol amb alguna frase d’aquelles del Regne i del tu fora, l’ovació, de la manifestació estant, serà esclatant, i el desconcert, al balcó, sideral.

N’hi ha molts, de moments, que ens donen mesura d’aquesta actitud decidida. Alguns, a petita escala. Com aquesta dona que se’n va cap al personatges que prova d’insultar la concurrència cridant-li ‘hijos de Puigdemoooont’. És prima, de cos menut, cabells color d’aram, i li diu, molt tranquil·la i seriosa: ‘Perdone, senyor, nosaltres som fills de Jaume I el Conqueridor.’ I es tomba. I se’n va i fa cara de dir que no tenen remei quan l’altre ara li diu que ‘Comunistaaaaas’.

O com l’expressió al rostre d’Enric Tàrrega, històric agitador cultural i cívic de la ciutat (dels temps, explica, en què ‘els nacionalistes, a València, cabíem dins un Sis-cents’), assegut en un banc del carrer de Colom perquè el cos li ho reclama: l’expressió d’Enric Tàrrega, sí, que avui no diu res; i que somriu.

La superació
Davant d’una plaça d’Amèrica plena i que es continua omplint amb la riuada humana que havia travessat la ciutat en manifestació, des del micròfon, Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), demana que els qui ja hi som fem lloc als qui van arribant, i explicita un fet que molts ja constataven: ‘Avui en som molts. Molts. S’ha acabat el xantatge de la Transició: València ha dit prou a les amenaces del feixisme i ha dit sí a les llibertats i a la democràcia’.

Igual com s’ha compartit manifestació, es comparteix ara l’acte final. Quan s’anuncia que es llegiran els dos manifestos, la plaça respon amb una ovació. Dues representants d’Acció Antifeixista del País Valencià llegeixen el primer, denuncien ‘la complicitat de la policia i el silenci i la covardia de les institucions autonòmiques i municipals’ per les agressions de l’any passat, i destaquen que ‘el Nou d’Octubre ha aconseguit un efecte rebot respecte d’allò que els feixistes van intentar’.

La Comissió 9 d’Octubre és formada per associacions (ACPV, Associació Cívica Tirant lo Blanc, Bloc d’Estudiants Agermanats, Ca Revolta, Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir, Plataforma per la Llengua i Societat Coral el Micalet), sindicats (CCCOO-PV i Intersindical Valenciana) i partits (Compromís, els Verds del País Valencià, ERPV, Esquerra Unida del País Valencià, Jovent Republicà i Podem). I cada any, a més de convocar la manifestació, elaboren un manifest. S’hi pot resseguir, al llarg del temps, el pols de la societat valenciana. Enguany, per capir del tot aquest pols, caldrà un vídeo. Perquè, a més del contingut (s’hi ha reclamat un finançament just i també la llibertat dels presos polítics: dos punts que ens defineixen el temps present), hi ha hagut la forma. I la forma ha explicat també moltes coses.

Perquè un dels moments més intensos d’aquesta vesprada intensa a València ha arribat precisament al final, quan Betlem Agulló ha llegit el manifest de la comissió: el record del seu germà, Guillem Agulló, assassinat pel feixisme l’any 1993, ha somogut la plaça sencera. Després de constatar ‘la maduresa del poble valencià’, ha compartit una reflexió que els fets d’aquest Nou d’Octubre acabaven de corroborar: ‘Som molt lluny dels anys de la mal anomenada “batalla de València’, i els discursos de l’odi, la confrontació i l’insult ja no funcionen. El valencià ha demostrat ser un poble d’acollida, generós i obert, cosa que ens omple d’orgull; un poble que sap ser país.’