S’ha mort Abbas Kiarostami, un dels cineastes determinants del cinema contemporani

El director iranià Abbas Kiarostami (Teheran, 1940), un dels cineastes més destacats i influents del cinema contemporani, es va morir ahir a París, a 76 anys, d’un càncer. Entre els seus films més destacats, hi ha A través de les oliveres (1994) i El gust de les cireres, film amb el qual va rebre la Palma d’Or del Festival de Canes el 1997. També va realitzar On és la casa del meu amic? (1987), Close Up (1990), I la vida continua (1992), El vent se’ns endurà (1999) i Còpia certificada (2010). Aquests últims anys, Kiarostami havia continuat la recerca de creador independent i insubornable experimentant amb formats i cercant noves formes narratives dins el cinema.

Abbas Kiarostami va tenir vinculació amb Barcelona a través de l’exposició ‘Erice – Kiarostami. Correspondències‘, al Centre de Cultura Contemporània (CCCB), comissariada per Jordi Balló i Alain Bergala l’any 2006. Fou una experiència nova, innovadora: els dos cineastes es van bescanviar un seguit de cartes visuals, on s’explicaven històries i sensacions. Aquest va ser el primer capítol d’unes cartes filmades que després també es bescanviaren més cineastes. L’any 2011 el CCCB va aplegar en una nova exposició tot el material, aquestes idees filmades entre dos cineastes, a ‘Totes les cartes. Correspondències fílmiques’, comissariada per Jordi Balló. Aquesta mostra va ser destacada amb el Premi Ciutat de Barcelona.

A primers de l’any passat, Abbas Kiarostami va passar deu dies a Barcelona impartint un taller de cinema a joves de tot arreu. Arran d’aquesta activitat, Jordi Balló va escriure un article de reflexió sobre què vol dir ser mestre i va definir amb talent la força del cineasta: ‘Quan Kiarostami reclama als joves “valentia” per poder seguir les pròpies intuïcions, per poder establir un mètode singular enfront dels mecanismes conservadors de la indústria del cinema, fa molt més que classes d’estil. De fet, salvaguarda allò que és essencial en la creació, allò que fa que el cinema duri i sigui respectat: mantenir-ne el caràcter insubornable, com un valor imprescindible, que s’ha de protegir.’