És molt senzill: digueu-ne referèndum

Sovint som presoners de les nostres ocurrències. Ens compliquem la vida solets. I mira que ja n’és prou, de complicada. Però volem ser originals i fer política com si fóssim els primers de fer-ne. No diré mai que ja s’hagi inventat tot, perquè seria desmentit al cap de poques hores. Crec que som prou innovadors. En aquest cas, innovadors per força. Si tot acaba bé, la independència catalana serà la primera que es fa amb l’estat matriu en contra –dinamitant el procés democràtic– i sense violència. Déu n’hi do, no és pas poca cosa. De fet, aquesta és la principal dificultat del cas i allò que ens fa tenir sovint la sensació que no acabem d’avançar.

Però, més enllà de la capacitat innovadora que permet de superar dificultats, hem de reconèixer que, de tan brillants i originals com som, també ens parem els nostres paranys i hi caiem de cap a peus. Ens vam parar una trampa amb tot el debat de noms previ al 9-N. Que si un referèndum, que si una consulta, que si un procés participatiu. Evidentment que els noms són importants. Posar nom és una de les formes de poder més dissimulades i, per tant, més rotundes i transformadores que hi ha. Però, precisament perquè això ja ho hauríem de saber, hem de ser capaços de no caure en la trampa dels noms.

Què vull dir? Que és un gravíssim error parlar d’un referèndum unilateral. La independència és, per definició, unilateral. De fet, és l’arrel del concepte de sobirania. La sobirania –deixant de banda totes les formulacions teòriques que es facin– és el reconeixement de la unilateralitat d’una comunitat –o, com dirien els acadèmics, d’un demos. L’altre pot reconèixer aquesta sobirania o pot mirar de dinamitar-la. Però la sobirania és el reconeixement de la unilateralitat.

Hom pot tenir ara –i de fet, hi ha qui té– l’atreviment de defensar un referèndum ‘no unilateral’. Com si hi pogués haver dues classes de referèndums. Puigdemont va ser molt encertat de dir ‘referèndum o referèndum’. I encara hauria pogut dir la paraula unes quantes vegades més. En realitat, hauria valgut més que la digués una vegada i prou, però aleshores la frase no hauria quedat en la memòria col·lectiva. No existeix el referèndum unilateral. Com no existeix el referèndum pactat. Vull dir que el referèndum unilateral no és res que no sigui el referèndum pactat i viceversa.

Parlar de referèndum unilateral ha donat peu a trobar excuses a qui volia trobar-ne. El referèndum es vol o no es vol. I, tan bon punt s’ha decidit si es vol o no, es busca la millor manera de fer-lo. Si és amb el vist-i-plau de l’estat espanyol, fantàstic, perquè tot esdevé més fàcil. Si és sense el vist-i-plau, es fa amb una legalitat pròpia que li doni les garanties lògiques. És cert que sempre hi haurà excuses on agafar-se quan no es vol que es faci el referèndum. Però és una absurditat facilitar-ho des del primer minut.

No hi ha cap via unilateral. Hi ha una via. No hi ha camins que impliquin tirar pel dret. Hi ha un camí que es pot fer en una direcció o en la contrària. No hi ha referèndums unilaterals. Hi ha referèndums per a votar i decidir. Qui no el vulgui, que s’inventi una altra excusa. La independència no té cognoms ni adjectius, encara que alguns vulguin posar-n’hi. I el referèndum, tampoc.