18.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 19.10.2016 - 12:27
Una frase del discurs de Carles Puigdemont a París va desfermar dilluns a la nit una intensa picabaralla a les xarxes socials. La frase era molt equívoca i es prestava a interpretacions malicioses. Deixava entendre que abans de la proclamació de la independència caldria passar el referèndum, però també les eleccions constituents i fins i tot alguna cosa més. De manera que alguns van interpretar que la proclamació de la independència restaria ajornada, pel cap baix, fins el 2018. Puigdemont va haver d’aclarir en un piulet de matinada que no, que la independència es proclamarà després del referèndum, evidentment si es guanya. Cosa que ahir va tornar a dir –i desmentia així qualsevol equívoc–, en diverses televisions franceses que el van entrevistar en directe.
La frase objecte de la polèmica certament és massa equívoca i crec que s’havia d’haver evitat o que, si més no, s’havia d’haver escrit millor, de manera que no permetés aquestes interpretacions. Dit això, he d’expressar la meua sorpresa per les reaccions desproporcionades que va desfermar en alguna gent i en algun mitjà. Hi va haver independentistes que van afirmar immediatament, sense esperar cap explicació, que ens aixecaven la camisa i que tot era un engany. Tesi a la qual es van agafar amb gran entusiasme alguns unionistes que fa temps que no tenen cap més motiu d’alegria que burxar, ara i adés, en les nostres divisions.
I jo he d’expressar sorpresa i incomoditat per aquestes reaccions. Per la manera com es produeixen. Perquè crec que reflecteixen una desconfiança tan extrema envers la nostra classe política i el procés d’independència, que no la puc compartir de cap manera.
Primer, perquè em sembla que no és just, vist on som i vist fins on hem arribat, i després perquè crec que amaguen deliberadament la realitat, com es prenen aquesta mena de decisions. És tan senzill com entendre que en el supòsit que Puigdemont volgués fer-nos alguna trampeta simplement no podria.
D’entrada em sembla profundament injust desconfiar, per una sola frase, d’una persona que ha parlat amb una claredat i contundència mai no vistes fins ara en un president de la Generalitat. Hi insistesc: per una frase confusa enmig d’un discurs ben transparent. Em sembla lògic de demanar explicacions i per això mateix esperar a escoltar-les, abans de tirar-s’hi de cap. Crec que és el mínim que es mereix, fins i tot en aquest temps de notícies en temps real.
Però és que, a més, hi ha una realitat que no es pot eludir ni amagar. En el cas hipotètic que Puigdemont volgués canviar unilateralment el full de ruta i allargar el procés un any més, és ben senzill d’entendre que no tindria cap manera de fer-ho. De fet, no tindria ni els vots per a continuar essent president. O és que hi ha ningú que es pense que els diputats de Junts pel Sí, els d’ERC, els independents, els de Demòcrates o Més, acceptarien una maniobra d’aquest estil? I no cal dir els de la CUP. I hi ha ningú, sincerament, que puga creure’s que Puigdemont seria tan suïcida o tan boig d’alterar radicalment amb una frase d’un discurs de París allò que ha costat, a ell i a tots, mesos i mesos de pactar? Aleshores d’on vénen tantes ganes de moure polèmica i tanta alegria per proves tan febles?
Una de les armes més potents de l’unionisme és la brometa aquesta de desqualificar tot allò que es fa amb el mot ‘processisme’. El vocable és una màquina de crear desconfiança en tot allò que passa i sobretot de crear desconfiança en nosaltres mateixos. En allò que fem i en allò que som capaços de fer. Demà farà 1.500 dies de la primera manifestació de l’ANC. Quatre anys, un mes i nou dies. Evidentment, tothom és lliure de pensar el que vulga i de creure’s els seus fantasmes, fins i tot de rebolcar-se en les seues obsessions. Però, realment, qui pot afirmar seriosament que no hem girat aquest país com un mitjó en mil cinc-cents dies? Qui pot defensar que no hem entrat en un enfrontament total amb l’estat espanyol? Qui pot creure’s que tot això que passa és teatre?
Ho aclariré perquè no hi haja confusions: no em preocupa que aquest o aquell personatge ho afirme o ho diga. Això m’és igual. Les persones són com són i les raons per a explicar el món d’una manera o d’una altra no sempre tenen a veure ni amb la lògica, ni amb la veritat, ni amb l’altruisme. Però no entendré mai que, amb tot això que la classe política independentista posa en joc avui dia, fins i tot personalment, una part del país encara desconfie tant d’ells, d’una manera tan abusiva, i estiga disposada a donar més credibilitat a qualsevol mínim rumor que no pas a l’enorme quantitat de feina que estan fent, des del parlament, des del govern, des dels partits.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
