29.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 29.12.2024 - 23:00
Raymond Aron, amb aquella habilitat que tenia per a explicar-nos de manera fàcil les coses més complexes, va deixar escrit: “La derrota és un bon mestre d’escola i la victòria un filtre embriagador.” Testimoni a primera fila durant moltes dècades de la més alta política a Europa i el món, Aron advertia amb aquesta frase que massa sovint els guanyadors momentanis en una llarga contesa política es deixen endur per l’eufòria i “s’autointoxiquen i es creuen les representacions que han fabricat sobre ells i sobre l’altre”, cosa que els porta, inevitablement, a cometre errors importants.
Un d’aquests errors –i segurament és el més generalitzat històricament– és el de provocar innecessàriament l’adversari i fer avinent el teu joc. Destapar les teues cartes.
I això és el que l’espanyolisme més “autointoxicat” ha fet aquests dies com a reacció histèrica a un acte tan poc transcendental i diria que gairebé tan ritual com va ser l’entonació de “El cant de la senyera” al Palau de la Música Catalana el dia de Sant Esteve. La violència verbal amb què alguns dels espècimens més notables de l’espanyolisme a Catalunya han reaccionat als crits d’independència i l’oneig d’estelades l’he trobada especialment significativa i digna d’anàlisi. Perquè s’han remogut a la cadira com si els hagués caigut un llamp.
La seqüència que aquesta tribu de fanàtics proposa –fent una mitjana entre els diversos missatges que han penjat a les xarxes socials– ve a ser aquesta: l’independentisme és mig mort – ja no té espais públics on demostrar el seu ideari nazi i supremacista – però encara s’amaga en el Palau subvencionat, símbol de la burgesia catalana que ens roba a tots – i amb el suport de TV3, que és un cau de separatistes adoctrinadors – cal que això també s’acabe i netejar l’espai públic d’aquesta gentussa – tancar el Palau – tancar TV3 – tancar els qui ensenyen estelades – prohibir la paraula independència – només així normalitzarem Catalunya de veritat – perseguir fins al darrer racó qualsevol mostra de catalanisme – per això Espanya ha d’actuar i imposar-se per la força – no deixar-los viure ni respirar – perquè s’ha acreditat que no resisteixen la nostra violència.
I aquesta apel·lació exaltada i desfermada a l’ús de la violència com a única manera “de normalitzar Catalunya” és molt cridanera. És evident que, d’entrada, no ens pot causar molta sorpresa tenint en compte tot això que ha passat aquests darrers anys –tot això que ha passat aquests darrers tres-cents anys, de fet. Però no deixa de ser revelador que la facen en públic i així de nerviosos i inquiets, així d’exaltats, en el moment en què un dels seus és president de la Generalitat i prova d’adormir el país com a tàctica per a domesticar-lo.
Clarament, doncs, ha entrat en joc aquella intoxicació de què parlava el senyor Aron. Perquè no deixa de ser contradictori que mentre per una banda l’espanyolisme intenta de presentar la presidència d’Illa com una mostra de normalització, com un senyal que “els problemes” s’han acabat, per una altra aquest mateix espanyolisme –entre més, uns quants assessors de primera fila del president– remarque de manera tan voluntària i desimbolta l’anormalitat que significa que al segle XXI en una societat europea la violència política, l’ús per sistema de la violència política, siga l’instrument determinant que explica un estat de coses, la realitat d’un país.
I és aquest fet –ja ho he dit alguna altra vegada, però ho remarque– que crec que hauria de servir-nos, als catalans, per a reflexionar seriosament sobre el paper central que la violència política té avui en la nostra societat. I sobre l’anormalitat que representa. Un tema tabú, del qual costa molt que l’independentisme parle obertament. I encara més que en faça bandera i el convertesca en la pedra angular del seu comportament, del discurs contra el règim i contra Espanya.
Perquè ho sabem tots, però ens ho diem poc: si Catalunya, el Principat, avui és part d’Espanya (encara), tan sols es pot explicar per l’ús de la violència política. Contra la democràcia i els drets civils dels ciutadans. Permanentment i per mitjà de tota mena de recursos. Perquè tot, tot això que ens passa, va a parar ací mateix. Inclosa l’aritmètica forçada i la campanya electoral escandalosament decantada que han fet possible la presidència de Salvador Illa.
Hi insistesc: ho diem poc i sempre amb la boca petita, quan aquesta constatació hauria de ser un clam, legitimador per si sol de l’aspiració a construir el nostre estat. I per això crec que no pot ser que aquesta part de l’equació, tan fonamental, reste tan amagada i siga tan poc remarcada en el discurs del nostre dia a dia, en les explicacions sobre per què som on som. Pels partits polítics independentistes, per la societat organitzada, pels creadors d’opinió, per la ciutadania.
De fet, denunciar aquesta violència permanent hauria de ser el centre de la nostra actuació i de la nostra reivindicació; hauria de servir-nos per a impugnar radicalment la legitimitat que pretenen imposar-nos. I si gastàssem una desena part de l’esforç que fem per barallar-nos entre nosaltres a plantejar la il·legitimitat del seu comportament, estic segur que les coses canviarien radicalment i a curt termini.
Ells, els espanyols, ho tenen clar: la violència és la resposta que els fa –momentàniament– guanyadors. O encara més exactament, la que els ha impedit de perdre-ho tot –de moment. I és per això que a cada pas que fem nosaltres, siga petit o gran, siga transcendental o anecdòtic, siga multitudinari o restringit, la seua resposta, la seua opció, sempre és i serà recórrer a la violència. Ells no tenen cap més projecte per a Catalunya. I, en realitat, no en necessiten cap més: en tenen prou amb la violència.
Però la pregunta important és: quina és la posició de l’independentisme davant un fet així de transcendental? I, sobretot, com ho hem de fer per convertir en inútil la seua violència? Com hem d’aprofitar aquest discurs impresentable i intolerable en un país democràtic per negar obertament i radicalment la legitimitat al seu projecte i enfrontar-nos-hi internament i externament? Com –també, també– hem d’usar aquest exercici de la violència per negar qualsevol col·laboració amb els qui l’exerceixen? Com hem de resistir-la i, en definitiva, com hem de contraatacar?
Perquè al final –que no s’enganye ningú– tot era, és i serà qüestió d’això mateix. I a això es limita tot, a l’ús de la violència contra nosaltres. Descaradament.
PS1. Tercer mes de la gota freda ençà i tercera manifestació multitudinària a València contra el president de la Generalitat. Si Mazón es pensava que podria resistir a còpia de deixar passar el temps, ahir devia veure clar que no seria així. Un diumenge i a prop de Cap d’Any, un moment més difícil impossible, i la gent va tornar a omplir els carrers de València i més ciutats per exigir responsabilitats. A VilaWeb us ho hem contat tot en directe ací, però vull remarcar el testimoni punyent i esfereïdor d’aquesta xiqueta de Catarroja.
PS2. Julià de Jòdar continua el debat sobre el Consell de la República amb el seu article d’avui: “Per a què, el Consell de la República?” Per cert, a partir d’aquesta setmana Julià de Jòdar passa a escriure cada setmana el dilluns i Joan Ramon Resina, el dimecres.
